Abús energètic

Avui estic molt indignat. I a més, ple de la pitjor indignació, aquella que és difícil de dirigir. Per tant, al no poder orientar-la, és fàcil que te l'acabis menjant. Cosa realment desaconsellable.

Aquest matí, per tercer dia consecutiu, s'ha anat la llum per una sobrecàrrega produida pels aires acondicionats. Ha afectat a tres edificis, que s'han quedat sense llum. Tot i que estava en territori hostil pels ànims dels suferts traballadors que no podien fer res de feina, he intentat esbrinar més, a la vegada que fer una mica de campanya de promoció de l'us raonable de l'energia.

Fracàs absolut.

Cap persona que he parlat ha acceptat que posar l'aire acondicionat a 20º pogués tenir res a veure amb que no hi hagués llum. Tot s'explica a partir de la incompetència de l'empresa subministradora. No sabieu que l'electricitat es infinita?

Pregonar al desert... però m'he fet un propòsit a partir d'ara, que, de moment he complert en dos establiments. Botiga que trobi l'aire massa fort em penso queixar i explicar amb els millors raonaments que una temperatura de confort per l'estiu ha d'estar al voltant dels 25º. A veure que aconsegueixo! El dia que demani una fulla de reclamació per aquest tema... serà la meva realització complerta en temes de lluita social :D

Salut!

PD: Com no, ja ha tornat la llum i totes les oficines pretenen tornar a està a 18-20º. Estupendo?

Amigo Fermín,

És més un títol que no pas l'inici d'una carta, tot i que tampoc podria estar malament. Seria algú a qui escriure, estil pregària dels catòlics. Però no seria apropiat.

El tema és que aquest cap de setmana he retrobat a en Fermín. Estava allà, com sempre, però aquest dissabte i diumenge hem estat bastant temps plegats. A més de l'habitual contacte acústic, també ha estat visual, la qual cosa ha refermat el vincle que ja teníem. Per què, per a mi, en Fermín és el capità de tot un conjunt de gent (majoritàriament músics) que em vinculen a allò que sempre he sentit més a dins.

M'ha tornat a emocionar, he recuperat sana enveja pel que és i fa. Tot bé que mentres feia feina al menjador he tingut posat el darrer dvd amb un parell de concerts (molt bons) i tot una sèrie de videos-documentals-reportatges d'històries que ha fet els darrers anys. Ramallah, Sahara, Chiapas... o en històries tan diferents com pena de mort, precarietat, tancament egunkaria, una gira de concerts per nens...

Quina enveja! I a partir d'aquesta idea... realment és enveja? Realment voldria aquesta vida? REALment faig tot el que puc per seguir aquest camí? REALMENT?

Com no, ja us dic que no he trobat resposta.

També vaig iniciar un altre endo-debat sobre la promoció de les lluites i el valor de la difusió. Perquè, quanta gent desconeix en Fermín? (Molta!) Quants fermíns hi ha al mon que desconec? (Encara molts més!). Aquesta popularitat -tot i que només en el meu àmbit personal-, afecta a la consideració que hi tinc/tenim sobre la seva lluita-feina-ideologia?

Com no, tampoc vaig trobar la resposta. Tot i que m'hi vaig apropar bastant.

Salut!

Jo el que volia era ficar una foto a la columna de la dreta, però no hi ha collons. Que hi farem! Penjo la d'aquesta colla de cabrons que m'han fet disfrutar entrenant però que com a grup humà hem fracasat bastant. Masses anys amb el bàsquet pedagògic com per acceptar que és normal que acabi l'any amb tanta gent cremada...

Tant mateix, no m'he desmotivat i segueixo amb moltes ganes de seguir en aquest entorn de bàsquet canyero i pretendre entrenar seguint altres principis que la competitivitat i crits sense parar. I per varios motius, poder el principal (i també el més vanidós) és demostrar que no cal ser -i molt menys, inculcar- un fill de puta per triomfar. "Heroi o merda", no per mi, gràcies.

I en això estarem, plural, perque sembla que està ben encarat lo de poder compartir el projecte Hospi de l'any vinent amb algú que em fa il·lusió treballar-hi. Ese Manu, LOOOCO! Que si et decideixes, ens ho passarem a lo grande aquest any!!

Apa gent, salut!

Hospi - Junior A 04-05. Sisè millor junior de Catalunya i un equip desfet l'endemà de l'últim partit.

Primera...

Primera a la dreta, i tot seguit ho trobaràs...

Tot una sèrie de fets -més aviat gent- m'han dut a atrevir-me a probar de fer un blog d'aquest. No ha estat una decisió fàcil (com costa vèncer la vergonyeta!) però cap allà que hi anem.

Sense molt a dir, intentar fruir i explotar les petites coses que diuen q són les importants i que darrerament no he acabat de sospesar... Escriure-les, pensar-les, poder valorar-les i tot. Veure que són les meves i que, amb això, pesen força.

I somriure, no, millor dit, riure molt. De tot, amb ganes i sense criteri. Gairebé caient en l'excés, riure exagerat, que inquieti i molesti. Jo ho feia, però no recordo a on ho vaig guardar... poder haurem de començar per aquí.

Salut!