Nou link - Jordi ALTIBAC

M'ho havia anunciat en Ferran, coneixia aquest blog i l'havia enviat a altra gent. Entre ells, en Jordi, q manté una web força activa -i q desconeixia- en la q m'havia lincat. Després de dues peticions q no van vèncer la manca de temps i mitjans internístics d'en Ferran he trobat, tot mirant les estadístiques, la web d'en Jordi. A la dreta teniu el link. Naturalment recomano la visita de totes, totes. Ara per ara, en que només he vist una mínima part, estic amb la il·lusió de qui té pendent un llibre al que només ha fullejat per sobre, però sap convençut que l'enganxarà i meravellarà per parts iguals.

He dubtat de com dir-li al link. Tenia dues opcions, posar-hi el nom sencer amb el cognom, el qual curiosament -o no tant- acabo de descubrir. O amb l'opció triada, fent referència al vell projecte d'ALTIBAC, tot i q poder la majoria desconeixereu, o en el millor dels casos, us en vaig parlar fa molt de temps.

ALTIBAC era un ...¿col·lectiu? anomenat Apaga La Tele I Baixa Al Carrer al qual en vaig afegir ja iniciat a través d'en Txesco i el qual vaig poder gaudir en unes gotes mínimes però tant intenses que m'ompliren d'allò més. Es feren algunes accions de sensibilització social respecte l'aillament en que vivim, moltes de descobriment i superació personal, i la majoria de cops xerrades impagables algun bar cortsenc.

Tal com vem coincidir fa poc amb en Ferran, a ALTIBAC i durant el seu recorregut vem viure tot un cicle vital. Al nèixer i ser joves volíem canviar el mon, al llarg dels anys-temps volíem canviar el nostre entorn proper, al morir-disoldre'ns vem entendre que l'únic q importava i realment difícil era canviar-nos a nosaltres mateixos.

Va ser un temps curt, però intents. Tant q anys després hagi recuperat el somriure de la memòria i les ganes de seguir canviant-me o, almenys, seguir en el mateix camí que m'agrada estar.

I canviant res, perquè és el mateix tema. Falta poc per que arribi mitjans de desembre i et tindrem de nou per aquí. No t'ho diem gaire pq sabem q ets feliç allà, però aquí t'anyorem Txesco.

somriure de la son

Tinc son, força. El matí ha estat durillo de feina. Ara, amb la calma d’estar ja a casa a punt de fer el dinar, puc vèncer la mandra i la temptació de la migdiada per escriure una mica.

Portava setmanes una mica rallat per entrar en la dinàmica de treballador estressat per la feina i no tenir més temps per res i, el que es pitjor, ningú. Masses dies de sortir a les set, dinar ràpid, més feina, tornar a casa de nit, sopar, xerrar o llegir una mica i a dormir. La sensació de que no és això el q vull anava acumulant-se.

Ahir a la nit amb en Jaume, també mons pares a la tarda, el dia abans en Manu i en Sergi, diumenge na Marcela, el dissabte l’Agustín i en Pakito. Avui en Ferran i en Victor, demà en Jos i n'Albert i... ves a saber! Estones en que evadir-se, compartir i riure. Grans moments, merci a tots! Seguiré fent l’esforç de recordar que això és el q vull, q altres coses no em distreguin.

Salut!

Les petites coses

Ahir vaig viure el plaer de les coses petites.

Petites quan l’endemà hi penses. Te n’adones que només són teves i del teu entorn, mai sortiran d’allà. Però que feliços ens poden fer! Ahir va ser en tres fases, eufòria del moment, per després sentir-te important una estoneta i, finalment, el goig de compartir-ho amb un grup de gent. Tres alegries consecutives, molt d’agrair.

El fet en si és que ahir tenia partit ajornat a Tarragona amb el sènior. Un bon partit, igualat, que es va decidir en la última jugada, ficant nosaltres el bàsquet i guanyant el partit. Permeteu-me que em recreï una mica, q em dediqui el minut de glòria com a entrenador :P. Queden 2,6 segons i partit empatat. Traiem de fons ofensiu. Demano temps mort i explico la darrera jugada. Sortim a pista, la fem i fiquem la última. Partit guanyat. El tirador que la fica m’abraça (feia una mica de por un tiu de dos metros corrent cap a mi com un boig) i ho celebrem tot l’equip com si fos la final de la Euroleague. Vaia subidón.

Però no era la euroleague, no havia tirat Navarro, jo no era en Dusko, ni el Palau acabava d’embogir. I sabeu que? Que per mi la sensació va ser la mateixa que la que es pot viure allà. Érem feliços, era el nostre moment. Sense públic, a segona catalana, en un gimnàs de cole, però tot plegat, hi havia una força que ens va fer saltar a tots a abraçar-nos.

Temps després hi va haver estona per sopar junts, per comentar la jugada un i mil cops, per tornar cansats de matinada a casa, sabent que l’endemà tots treballàvem (alguns al cap de quatre hores), però seguíem contents, havíem tingut el nostre moment de glòria, érem herois. El plaer de les petites coses era nostre.

Érem feliços.

Posa-t'hi fulles

Fa relativament poc pensava q no hi tornaria a escriure a la revista de Delegació. Bàsicament amb el darrer article vaig pensar que ja no tenia gaire a dir i que tampoc coneixia la realitat diaria com per poder parlar-ne amb prou coneixement de causa.

Tan mateix he trencat aquesta opinió i dinàmica i he tornat a escriure-hi. El que va començar com un joc o repte, s'ha materialitzat en un nou article del Subcomandante. Realment, és cert allò de que les paraules et criden a tu i no al revés. Va sortir la guspira, i el vaig poder escriure d'un sol cop.

L'article no té major interés, o almenys no volia parlar d'ell. Em venia de gust compartir la bona sensació q et queda un cop pitjes l'última tecla. Dintre de la nostra modèstia, has creat. Una grandíssima sensació, proveu-la si no ho heu fet mai!

Gatillazo

Fent memòria diria que només he posat al bloc una cançó –la de la diplomàcia de la rebel·lia- . Cosa rara, perquè la música, i especialment les lletres, m’han acompanyat molt. Molts cops m’han servit de punt de reflexió i, poder el més curiós, d’opinió.

Recordo una època que amb algú –diria que al Cine-Club- fèiem broma sobre el tema i a partir de qualsevol paraula recordava alguna cançó i servia per elaborar tot un discurs al seu voltant.
Doncs avui he tingut ganes de compartir una altra cançó. Es diu fosa comun y es de Gatillazo. Pels no iniciats en el panorama punk estatal, dir-vos que és el darrer grup de la gent de La Polla Records, amb Evaristo al front. Pel no iniciats que no coneixeu la Polla, és igual, seria massa llarg.

No eran mártires ni héroes, sólo fueron a luchar
con la rabia de los pobres contra el fascismo brutal.

Pelearon contra los caciques y la prepotencia militar,
y dieron la vida por simple dignidad.

Los matones se reían y el cabrón del cura los bendecía
mientras los mataban en nombre de su dios.

Cara al sol de madrugada, con una camisa azul.
Los tiraron como a perros en una fosa común.
El silencio de los muertos grita libertad.

Los mataron de un tiro en la nuca o fusilados contra la pared,
los eliminaron con saña criminal.

Los matones se reían y el cabrón del cura los bendecía
mientras los mataban en nombre de su dios.

Aquellos que apretaron el gatillo no debieran olvidar
que aquellas balas no mataron todo, nadie mata a la verdad.

En una cuneta, entre calaveras agujereadas nació la democracia.

La herida sigue abierta ! !

Realment, la ferida no està oberta, o almenys no de forma generalitzada. Ja s’han encarregat de llençar tones de mecromina mediàtica. Avui en dia una opinió contrària al ‘exemplar’ procés democràtic s’ha de refugiar en entorns reduïts i gairebé marginals. Qüestionar polítiques com la de l’oblit es considera gairebé pecat, entroncat amb altres com la figura reial i el seu paper farsant en el 23-F.

És per això que m’és gratificant escoltar veus discordants que et donen un equilibri positiu davant l’allau d’intoxicacions al que estem sotmesos diàriament.

Orgull

El dissabte vaig jugar amb l'hospi al camp del Montcada i per segona setmana consecutiva vaig utilitzar la paraula orgull com a eix principal del meu discurs. Tot girava entorn a l'orgull a formar part d'un colectiu, un projecte, una idea. En aquest cas és un equip de bàsquet, 15 persones q s'ho curren plegats amb els mateix objectiu de progessar, apendre i disfrutar. Si a més es guanya, perfecte!

El mateix dissabte va ser un altre dia d'orgull per mi, encara més gran. El bo d'en Roko ja ho va enviar en un mail q malauradament ha quedat desapercebut entre tants mails organitzatius d'aquesta setmana. Estic orgullós de ser zionita, de tenir i haver ajudat a crear una segona familia amb qui compartir tantes coses, la principal, una vida plena d'amistat. Van ser moltes estones amb aquesta sensació, poder la principal va ser de nou veient la peli del local, l'estona final a on es van veient tots els zionites a càmara lenta rient, disfrutant.

Quina felicitat, em reconforta parar un moment, veure el q hem creat i poder pensar, jo en formo part. He ajudat a que sigui una realitat. Estic orgullós de formar-ne part. Estic orgullós, sóc zionita.

Vaia colla

Estic rallat amb tots vosaltres. Em curro un mail de la parra amb l'anniversari de Zion i no he rebut més de 3 respostes ( merci Mauri, Milena i Vila). Així q, si us dona per venir sense avisar sereu ben rebuts com sempre. Ai, no hi ha res com ser bona persona.

PD: Si voleu venir al dinar sense avisar abans d'avui dimecres a la nit poder si que us fem mala cara i us toca dinar una bossa de patates comprada a l'opencor.

RE-retornem-hi?

Ves a saber si és aquest el títol o si seré capaç de no tenir la mateixa sensació al proper escrit... però ara la tinc. Noto q no estic complint els propòsits d'escriure regularment. Propòsits no d'obligació creada si no que realment em ve de gust i voldria seguir mantenint.

Realment vaig de bòlit, i no tinc temps per escriure. I poder no només és això, no tinc temps per parar, mirar, ensumar, tastar... el q em rodeja i escriure-hi. La velocitat m'està portant a pasar per sobre de tot sense poder fruir-ho. L'error està identificat, es tracta de posar-hi remei.

Aquest matí m'he llevat d'hora i he aprofitat per ordenar una mica tot plegat. Entre altres he recordat que tinc una conta de correu a gmail q de tant en tant té petites joies, com no fa gaire algun mail d'en txesco o en Jaume. Doncs avui també n'hi havia un, però malauradament tenia data de caducitat. Així fins avui no he pogut llegir el mail d'en Baldiri i en Ramon de la seva inauguració de pis del dissabte. Llàstima.

Aquest fet ha donat un gra més a la pila de la balança de què m'haig d'ordenar millor, i respirar aire de calma més sovint. Com gairebé sempre, suposo que no li faré cas fins que faci una sotragada forta que faci trontollar els platets de l'aquesta balança d'equilibri aparentment estable però ves a a saber!

Poc més familia, una abraçada a tots i contesteu els mails de la convidada al 8 aniversari de Zion. Des d'aquí, també tots convidats!

Tornem-hi

Una setmana de vacances em semblen suficients i no crec just tenir-vos més temps sense el vostre escrit periòdic :-P. La veritat és que m'ha sorprès molt agradablement que els habituals lectors m’hàgiu recriminat carinyosament el fet d'aquests dies sense intervenir-hi.No hi ha un motiu especial, poder hi ha un parell de secundaris. Vaig passar una petita crisi de perquè feia aquests escrits degut a que hi veia una tendència excessivament descriptiva, poc reflexiva. Vaja, que semblava un telenoticies sobre la meva vida, tot abandonant la vessant més filosòfica de tot plegat, que inicialment m'atreia molt més.També és cert que tinc un text creuat en ment que no hi ha manera de buidar-lo. No venen les paraules. Suposo que seguirà allà fins que no es desfaci el tap i llavors ja brollarà. Temps al temps!Recuperant la via descriptiva, dir-vos que a part d'entrenar a dos equips, també tinc dues feines "d'enginyer" des de la setmana passada. Estic treballant a una enginyeria que entre altres fan parcs fotovoltaics, que és a on m'han ficat (amb bon criteri :D). A part del sector, el principal és que treballaré amb en Jos, amic de l'institut, que vist aquesta setmana, està clar que es compliran els meus pronòstics i desigs i hi estaré molt a gust.Apa família, a veure si escric més seguit! Salut!!