Desmond Dekker

Ahir va morir en Desmond Dekker. I he volgut a escriure per expressar, més q dolor i tristesa, aquella sensació de quan sents a les noticies que es mor algú i et sap greu. No el coneixes personalment, tampoc t’ha marcat gaire com artista, però se’l veia bona gent. Sap greu.

No fa gaire (entre un i dos anys; pq estava vivint al passatge alió) el vam anar veure tocar a l’Apolo amb en Jaume. Va ser un bon concert. El vam disfrutar molt. En part per la bona companyia que sempre dona en Jaume, i pq el concert va estar bé. Bon grup de músics, i una veu impressionant tot i els més de seixanta anys. He posat la foto, perquè era la mateixa roba q duia en aquell concert; te’n recordes Jaume? La del bon neanderthal que tocava el contrabaix no l’he trobada.... :D

Per fer una mica de culturilla dir-vos q va ser un dels percursors del reggae (força anterior a en Bob); el seu principal hit va ser ‘The israelites’; i que també va passar a la fama perquè la cançó ‘Ob-La-Di, Ob-La-Da’ de The Beatles estava dedicada a ell. El pròxim dia que vegi a l’Isaac el posaré a prova amb aquesta pregunta.

Pos eso gent, que marxa uns dels clàssics. Ara em sap més greu no haver anat el dilluns al concert de Skatalites, ves a saber si l’any q ve quan tornin no falta cap!

Cites, derrotes i altre fites

No pudo ser, el basquet es así, no hay rival pequeño,...

Com sempre q penso en tòpics d’esport, surt el futbol, i amb ell el parlar en castellà. Serà un un tic més d’allò q és un esport q s’associa massa amb el garrulisme (I el garrulisme amb el castellà; q, de fet, em sembla pitjor tòpic).

El fet és q dissabte vaig perdre el partit que tot el club ja donava per guanyat i amb ell, la salvació de la categoria. Ara toca tornar a jugar un altre partit a casa seva jugant el tot pel tot. Qui guanya es salva, qui perdi, a tercera!

Està sent emocionat i intens. Bones sensacions per acabar una temporada irregular. Espero acabar guanyant, però si no, tindré el gust d’haver-ho viscut al màxim.

En aquesta línia ahir vaig engegar una història paral·lela als entrenaments, en si curiosa q tinc ganes de compartir. He seguit una anècdota d’un entrenador que ens va fer de professor al segon nivell fa molt anys (quin paio en Joan, els que el coneixeu, sabeu q aquest any ha pujat el Ripollet a EBA? Em vaig alegrar un munt quan ho vaig veure ahir!) El fet en si, és q he preparat tot de cartells per penjar cada dia al vestuari. En cada cartell, un per dia, hi ha una cita relativa al que es vol entrenar. Entrenar més psicològicament, q no pas tàcticament.

Realment em va fer una mica de vergonya treure paper i celo i penjar-ho allà. Però crec q va ser positiu, o almenys m’ho van fer creure! El capi ho va arrencar de la paret, i el va enganxar al tablero d’una de les cistelles pq ‘así lo vemos cada vez q tiramos, mister’.

Després de perdre un partit que vam donar massa d’hora per guanyat el q cal és encarar amb ànims i serietat el darrer partit. Un únic partit, tot en joc. En aquesta línia la frase triada va ser:

Nuestra mayor gloria no está en no haber caído nunca, sino en levantarnos cada vez que caemos.

Com veieu el to èpic està emfatitzat, i si no, espereu a les properes! Ja les tinc preparades, tres més en total: dos entrenaments més i el partit en si. Em comprometo a seguir compartir-les amb tots, això sí. A toro passat, q els primers a veure-les han de ser els jugadors.
Salut,

Secció nova

Sembla automàtic: et diuen q escrius força i llavors ho deixes de fer. Aquest cop tinc excusa, el temps q dedico habitualment al blog l’he dedicat a fer proves amb una web nova amb gran potencial: http://www.box.net/ És un lloc per emmagatzemar fitxers. Et donen una giga pq guardis coses i, si vols, comparteixis pq la gent s’ho baixi. Fa temps q buscava alguna cosa semblant. Li veig potencial. A més, i a part del fet en sí de trobar-ho, el q més content em fa és q no m’ho ha hagut de dir l’Agustín. (Ànims sinderesi.net q ja ets més a prop de nàixer!)

Per estrenar el meu espai a box.net he penjat quatre llibres pdf q corrien pel disc dur q m’agraden. Però el q més m’agrada és la idea de compartir-los! Teniu el link a la columna de la dreta.

Si algú té algun fitxer interessant (i no val un vídeo japonès, q ens coneixem...) es fa el seu propi espai o q me l’enviï i anem creant la nostra pròpia biblioteca virtual popular.

Salut!

Mala imitació

El prolífer prolífic profilàctic fa dies q no escriu. Deu estar de vacances, a ja agafo temporalment el seu testicle.

M’agraden els posts que citen (o reciten, si ho fan dos cops) tot de situacions, idees, sensacions,... La petita munió de gent q voltem pels blogs els hem pogut veure recentment als d’en Ferran i en Marçal. Així, com que no hi ha major original q una mala còpia desastrosa, en faré un en aquesta línia.

Coses que he fet, vist, pensat, discutit aquests darrers dies però que no han cristal·litzat en cap post:

· Hem guanyat el primer partit del play-off. A més, ho vam gravar en vídeo (gràcies vídeo-aficionada professional!) i ho vam veure ahir a la nit.
· Veure’m per la tele. Sort quedava fora de quadre o tapat per jugadors la majoria del temps.
· També guanyar amb l’hospi, no me l’esperava aquest! Bon partit! T’imagines q donem la campanada a Cornellà?
· Sentir que Montenegro serà independent i intentar esbrinar quines ideologies tenien els partits a favor del si o no. Missió impossible, tot i que he dedicat pocs recursos. Alguna ajuda?
· Veure que el truc de les mans vermelles comença a fallar amb els nens de tres anys.
· Veure a l’infantil (equip de l’Andrés del campus) estar un pas més a prop dels campionats d’espanya. Molt bon any de feina!
· Veure els subs20 eliminats pel Ramon Llull. Molt bon any de feina!
· Molts endo-debats sobre si tant competir i mirar resultats és compatible amb màximes que sí que tinc clares, com felicitar la temporada als dos col·lectius anteriors.
· Adonar-me que sí, que ara mateix estic malalt de bàsquet; però que també tinc ganes de descans...
· Anar, un cop més tot i que ja feia massa del darrer, al Flabiol a fer una cervesa. Quin gran lloc!
· Seguir amb el meu meteorit hipersonic, amb el permís del pakito, una de les estrelles de la decoració d’enguany!
· I altres, altres ,altres,...

Salut!

Aupa Osasuna!

El millor complement al post d’abans és publicar aquest explicant l’alegria de veure la plaça del Castillo plena per celebrar la champions. Aupa Osasuna!!!

Tot i que la directiva pel que diuen és una mica fatxilla, sempre quedaran els indar gorri, entre altres, per seguir amb l’esperit de club petit. No se de quan ve tot plegat, però crec q de petit ja em queia bé l’Osasuna. Els anys i múltiples visities a Iruña han anat agrandant l’estima pels rojillos. Pq com pot no caure malament un club que en l’himne diu: “pues el rojo es color de tu blusa y tu bandera, como el roble montañés y el vino de la ribera”.

No està dedicada a l’Osasuna, però em ve al cap la cançó de Tijuana in Blue: Urroztarra, tercera división! O pitas penalty o pinchamos el balón, cabrón! Txiribertxa, presente la afición! La calavera ríe... quin gran concert els d’aquells sanfermins!

Apa familia, salut en doble sessió!

La pilota surt de l'armari

Avui en Partal l’ha tornada a clavar. M’he identificat amb la seva editorial i m’ha donat coratge per defensar algunes idees. Què el futbol és un enorme monstre que sembla q tot s’ho menja és una evidència, bastant poc discutible. Poder el menys intuible és que aquest monstre esdevé enemic per tot aquell que vulgui cultivar-se una mica. M’explico. Sembla que si tens o busques motivacions, diguem, culturals has de tenir un posat contrari al futbol. Sembla que la bandera contra ell, et du a un nivell pseudo-culte més elevat. No hi estic d’acord.

Per això l’aplaudiment al text d’en Vicenç. Tot un referent per les seves paraules diàries, també s’emociona amb l’esport, el futbol i el Barça. Jo també. Em trec la màscara amb tu!

I tot plegat no treu que no m’agradin els forofismes, les q semblen vides dedicades a adorar a altres persones, q la gent deixi la seva felicitat a mans d’una cosa tan aleatòria com és un esport... però avui, i tants altres dies, tinc ganes de veure el partit; i si pot ser, guanyar i tot!

Així que fora vergonyes, l’esport també és cultura. És o no una manifestació pública que es capaç d’emocionar-nos? Exigim ja a tots els museus el vídeo de la darrera cistella de Jordan al 98 que els va donar l’anell contra Utah!!! (pel freaks i per que quedi aquí a la posteritat; 14 de juny de 1998, el defensa era Bryon Russell).

Bé no ens passem...

En la mateixa línia d’eliminar vergonyes us explicaré que estic llegint el llibre de l’Oleguer i que m’està agradant. No hi ha grans reflexions, grans dogmes,... idees petites, pròpies i casolanes... vaja, les que ens agraden!

Salut!

Moments màgics

Els podeu dir màgics, especials o com vulgueu; però suposo q sabeu de que us parlo. Hi ha instants que s’aprecien de forma diferent, s’intueixen: ‘esto me ha llegado neng’, que diríem segons el registre.

Ahir al vespre vaig viure un. Va néixer d’un estat gairebé eufòric provocat per un bon dia de feina, més gairebé tres hores d’estar a casa tranquil·lament abans de l’entreno. És el que té el bàsquet enguany, per mi estar de set a nou i pico a casa una tarda és tot un luxe.

Aquí s’ha de sumar que anava amb ganes a entrenar. Havia planificat la setmana per preparar el play-off i intuïa que em trobaria a tots els jugadors amb ganes de treballar (això ho vaig encertar! Un dels millors entrenos q recordo en temps; dels q animen...)

Amb aquests bons precedents, es va produir el moment màgic. Al sortir era gairebé fosc, però no del tot. Hi havia una llum preciosa, el cel era gairebé negre però blavós. La plaça de sota casa estava presa d’un encanteri, al fons es retallava la silueta de colom i en front el mar reclamava el seu protagonisme en la postal. Tots junts em recordaven el privilegi d’entorn en que visc –i que pocs cops valoro!-.

El vaig viure plenament. Sabia que era un moment màgic, d’aquells que es troben com un regal, sense demanar ni buscar. El vaig gaudir i memoritzar al màxim per compartir-lo. Aquí el teniu!

Salut!

prolífer, jo?

Quatre persones m'han dit els darrers dos dies q escric massa al blog, q costa de seguir. Així q, a partir d'ara faré post curts i insuls com aquest.

O no.

O... no té gràcia el post, mira que m'ho havia semblat!

Apa-siau!

Bestiari popular-actual

Ahir tornat a casa em va venir una idea per escriure al blog. Es tracta d’un bestiari sobre personatges tipus q et pots trobar pel mon. Em va sembla una gran idea; donava molt de joc. A més, podria ser una sèrie prou llarga, així temàtica per escriure assegurada per temps.

Així, vaig començar a fer llistat mental de figures de qui parlar. Semblava fàcil, però no ho és tant. No sortia res clar, però poc a poc el núvol espès anava donant perfils possibles. Tot i això, quan semblava que ja ens ensortíem va venir la primera bufa: tots eren personatges nascuts de característiques negatives. Criticar comportaments o actituds. Em va semblar mal plantejament o, diguem, em va venir de gust donar un to més esperançador a tot plegat.

Amb la fi de positivitzar-ho vaig seguir donant-hi voltes al cap. Hi havia d’haver perfils positius! També poc a poc van anat sorgint alguns. Però no vaig donar gaire temps al tema, ja que m’havia sortit un altre dubte: Es poden generalitzar? Ficar a sacs, no es treure mèrits? Algú a qui destacar quelcom no és, en sí, únic?

Així q no em va agradar la idea d’agrupar a la gent. Era una visió massa simplista. Preferiria descriure individus q em cridessin l’atenció per quelcom, més q conjunts inventats per cutre-criteris. Per tant, el meu bestiari popular-actual va anar a la paperera de temes. Tan mateix, en l’últim moment s’ha salvat com a crònica d’un intent. Ja diuen que dels errors (i proves) s’aprèn. Pel que es veu, ara també s’hi escriu.

Salut,

Un SMS

No fa gaire m’omplia la boca del perquè entrenava i la voluntat d’aconseguir confiança i estima amb els jugadors q entreno. Fa unes setmanes vaig tenir una bona mostra, a la vegada que una prova complicada de com gestionar-ho. Ara que ja han passat uns dies, us ho explico. Això sí, eludint noms i dies perquè no sigui fàcil de reconèixer l’implicat.

Després d’un entreno amb nombroses baixes vaig rebre un missatge d’un dels no presents q deia: “Mikel, sento no haver anat avui, però es que m’he quedat sol casa amb la novia, i era la primera vegada. M’entens no? Jeje no tornarà a passar.” Naturalment escrit amb llenguatge mòbil, gairebé indesxifrable. Us he avançat la feina.

Les primeres sensacions van ser variades:
· Que bé q tingui confiança en explicar-m’ho.
· No es motiu suficient per deixar un entreno i trencar el compromís d’assistència llevat de causa major que hem agafat com col·lectiu.
· M’ho explica a tall informatiu o és una primera passa per alguna altra conversa –rol d’entrenador com a amic adult -.
· Ho sabrà la resta de l’equip?
...

Al següent entreno se’m van aclarir la majoria de preguntes després de xerrar amb ell cinc minuts abans de començar. També vam comentar per sobre el tema del compromís amb l’equip, sense ficar gaire llenya al foc, pq... qui no hagués fet el mateix? Així, un petit comentari al respecte sí que el va entendre i li va arribar; quan un bronca seriosa hagués estat ineficaç i, segurament, contraproduent.

Resumint, em vaig alegrar sobre manera per ell –naturalment està que no caga amb lo de tenir novia- . Vaig sentir una part d’orgull pel fet que m’ho digués. I una altra part d’enveja sana pq està vivint coses amb setze anys que jo vaig trigar un parell d’anys a fer-ho. Això sí, segur q no ha vist l’escurçó negre :P

Salut, família

The Black Adder

Impressionant, brillant, asombrós, sorprenent, meravellós, excel·lent, màgic, extraordinari, superior, fabulós, insòlit, excepcional, inusitat, magnífic, eminent....

Més a dir? Ja em comença a costar trobar-ne més!

Tot plegat perquè el cap de setmana vaig descobrir al Fnac una molt bona edició de la sèrie complerta de L’escurçó negre. Òbviament va anar directe a la cistella i ja ha donat una parell de bones sessions de riures, tot recordant aquells anys d’institut (sembla la setmana monogràfica de revisió d’aquella època!) a on vam divinificar aquella sèrie.

L’origen prové d’anys abans; quan, una llarga temporada, ens vam dedicar a estar els patis ajaguts tot jugant a veure qui aguditzava més la llengua i, de pas, l’enginy; dir parides en dèiem. D’allà va sorgir el plaer de la ironia, la contesta ràpida, poder l’acidesa i tot. En un entorn social tant fàcil d’estratificar com és una escola, es va crear una nova porta per accedir a un bon status de consideració, l’enginy de la paraula. Com deia la cançó dels maiden: ‘be quick or be dead!’ Com és obvi, vaig apostar-hi fort! : P

Així que ja sabeu, a la Fnac per poc més de 30€ us esperem més de 800 minuts de riure i plaer. Tan mateix, tampoc seria mala idea fer alguna sessió a Zion, ja en parlarem!

Salut!

A l’ombra de la palmera

Que en el blog mostro una cara reflexiva i sensible, és una evidència. És, en part, un esforç que faig per fer oposició a altres jos més viscerals, irònics i, aparentment, insensibles que són els que es veuen a primera filera de tot plegat. Amb molts ho hem comentat; la majoria ho heu vist com una sorpresa agradable, altres –els menys- com una impostura. Ves a saber!

Tot plegat és una introducció per explicar que avui no tindrà el to habitual; serà més escèptic. Serà una realitat, bona, però crua. Anava a fer un post pastel (ja ha sortit la paraula! :P ) sobre la trobada d’ex-alumnes al tècnic (el meu institut) però aquest cop sí q m’ha semblat fals.

I això no treu que no m’ho passés bé. Estar una estona amb en Marc sense l’habitual presa per tornar a la feina; veure antics companys i professors; passejar per les aules...
Tot plegat, va ser una agradable estona, un curiós dissabte al migdia!

Però no cal exagerar. Va estar bé, però no em van sortir els sentiments a flor de pell. Després de preguntar ‘que tal la vida, a que et dediques’, no tenia gaire més a dir a gent q fa deu anys q no veia i q tampoc em relacionava en excés llavors. Els professors de l’institut no em van marcar gaire, alguns bona gent, altre no tant, però no hi cap que em provoqui molta reacció –positiva o negativa- tornar a saludar. El lloc està molt canviat i va ser divertit intentar recordar que havia canviat i que no, a on eren abans les coses, alguna anècdota, però poc més.

Així que, un curiós matí de dissabte, però tampoc cal vendre fum sentimental a on no hi és! Tinc curiositat per llegir el blog de na Lídia per veure la seva versió... escriuràs, oi?

El que sí q està pendent és repetir el cap de setmana a alguna casa fora els cinc habituals. Això sí q em fa ganes! Serem capaços de trobar el moment?

un link (i altre) pendent

De nou em disposo a escriure amb aquella teoria de les mitges històries lligables. Però avui tinc un dubte, si A m’ha d’introduir a B, o si B ha de ser el lligam per acabar parlant d’A. No tinc ni idea... em ve ara al cap una tanca de publicitat q vaig veure a l’aeroport de Praga q em va agradar: La lògica et durà d’A a B, la imaginació allà on vulguis. Naturalment era en anglès però no he arribat a aquest grau de frikisme de posar-ho original.

Na Milena ha creat un nou blog. La primera vergonya que tots hem passat en forma de primer post autojustificatiu, ella l’ha ampliada fins arribar al nom que diu, si no m’equivoco, ja hi som!. Doncs bé, benvinguda!

No fa gaire vaig tenir una idea per fer un post. Em vaig quedar amb la fase de captura de dades superficial i mai va sortir a la llum. Es tractava de rellegir el q havia anat escrivint i veure de quines persones parlava, citava, comentava coses... Tot i la cerca molt poc exhaustiva, alguna conclusió sí vaig treure. Vaig veure q més o menys surt tota la gent de l’entorn (comunitat, com diries tu, Txesco), però vaig trobar una gran falta, na Milena. I em va sobtar força. Pq en els darrers temps, ha estat algú amb qui em xerrat i mailejat molt. A la vegada, q m’ha donat forces punts de vista interessants. Segurament, és la persona que més greu m’ha sabut la diferència d’edat i que no coincidíssim de tu a tu treballant a delegació. Bé, simplement espero que aquest escrit redimitori et faci arribar una forta abraçada d’estima i admiració.

Com que avui és la festa de l’escola, t’imagino de bòlid i lluny de la teva habitual i additiva connexió a internet. Així q el doble de divertit, pq xerrarem sense q sàpigues aquesta petita declaració :P

I a més, escriu molt bé, amb un estil a m’encanta, pq suposo q és el q sempre he intentat aconseguir i la modèstia em fa dir q no he arribat. Així q no us perdeu Ja hi som, el blog.

Salut,

I com les portes (o portals) q dius q sóc, compañero poeta, no marxaré sense dir-te que l’última ampolla que has llençat al mar m’ha arribat ben endins. Fins aviat. Com sempre, t’esperem amb... tu ya sabes.

Un altre tornar

Tornem-hi que no ha estat res! Ja estem de nou per aquí, treballant força, amb ganes (o això sembla!). Normalment les vacances serveixen per desconnectar i tornar més actiu. No se si és el cas, ja que setmana santa, amb campus i posteriors cinc dies de relax, ja m’havien donat força suficient pel que queda fins l’estiu; que ben mirat, no és gaire. Així, a nivell “professional” segueixo amb ganes; ara que la decisió de quedar-me amb una és més que ferma (és un fet), toca demostrar que la decisió ha estat l’encertada.

El que sí m’han servit aquests dies a Praga és d’injecció de moral pel bàsquet. Sabeu que vaig una mica saturat enguany. Bé doncs he tornat motivat per acabar bé aquest any (cinc-sis setmanes, playoffs inclosos) i, el més motivant, amb il·lusió per l’any vinent. Encara no se a quin club estaré, però ja vaig estar pensant cosetes per millorar cara l’any vinent. Això és bo! (Ah, i segur que un sol equip... qui s’ho creu? : P )

Praga és una ciutat a conèixer. Qui no ho hagi fet, q s’ho apunti a la memòria a coses a poder a fer qualsevol dia. Un bon viatget de pont; enganxar quatre-cinc dies lliures i un vol barato, no fa falta gaire més! Pels q no la conegueu, apunteu la línia de vols skyEurope. Vols bé de preu i a destins atractius i difícils de trobar per altres línies de baix cost. Exemples són Praga, Viena, Bucarest, Bratislava,... Quina toca la següent?

M’estic veient massa descriptiu, suposo que és el que toca quan fa temps q no escrius i has fet coses... però no em ve de gust fer un paisatge de tot plegat. Així q ho deixem aquí, i qui vulgui saber res, q pregunti o s’esperi! Hi ha històries de tots els gustos: festa, turisme, dinàmica de grup, cervesa, bàsquet, òpera,... ja aniran sortint!!!

Salut,

Bon rollo - bon basquet

Ras i curt, la gent del basquet es maca. Es espectacular veure en un mateix pavello quatre aficions diferents, barrejades, cantant i ballant juntes, fent-se fotos, canviant-se bufandes,... sense cap tipus de baralla. Realment, precios. Tremendu, q diria en Jordi.

Tinc son familia, i el principal ja es dit, bona nit