Ara ja es bull

A veure quan podem representar la recollida...

és fàcil de trobar, no?

Em baixo a la pròxima

Buffff... s'ha acabat això! Intens, molt intens, no crec q massa, però.

Tinc un word amb tot d'idees per escriure els posts q l'acomulació de classes, treballs i altres no he pogut fer. Anirant sortint...

Poc més, demà ja de nou per Barcelona a estar amb molts de vosaltres; en tinc ganes...

i gràcia espera... (¿en tinc ganes?)

Salut!

Parentesis a Màlaga

Doncs sí, ja estic aquí. Tot bé, però no parlaré de bàsquet. El tema és q em falta cable de xarxa per conectar el portatil des de l'habitació (no saben que és això del guairelé) i estic a una sala comú a on no tinc el post q vaig fer ahir al portatil. Així q, paciència, q tot arriba.

Però no podia estar de penjar l'adreça pública del trailer de 'El show de Xavi' la última creació cinematogràfica de Zion. Bé, no és de Zion, però el dire és el Cebo, el prota en Kapi, uns quants són productors i gairebé tots hem mirat de donar un cop de ma.

Així que, d'aquí poc... la gent tornarà a riure...

Patada en los güebos

En els inicis de la tercera batalla entre la son i els treballs del curs d’entrenadors, recupero l’hàbit d’escriure dos dies seguits. Avui per recordar una vella història que alguns ja coneixeu pq estàveu el dia q es va explicar i altres pq el dilluns va sortir al sopar q vam fer a casa. Van venir en Bernat i na Machiko amb més gent de l’entorn. Gran sopar dels cuiners! (nosaltres només vam deixar l’espai i la parella convidada va fer un parell de plats japonesos exquisits; en breu, i per un canal nou, les receptes).

La història-reflexió la va fer l’Oto en un sopar no fa gaire temps. Pels que no hagueu coincidit mai amb ell, l’Oto és un ex-jugador meu, també de l’Uri i del Sergi, que també ha fet d’entrenador amb nosaltres, i que ens ha acompanyat en el viatge Lestonnac, ASME, Sant Just,... (próxima estación? :P ). Doncs l’Oto va compartir una reflexió gairebé mística que havia descobert: el complement perfecte a tot refrany. Amb la seva habitual contundència verbal ens va acabar convencent que tota frase feta es pot finalitzar amb el comodí “patada en los güebos”. La llum se’ns va obrir, era cert!

A quien madruga... patada en los güebos
Pedro ladrador... patada en los güebos
Si el grajo vuela bajo... patada en los güebos

Com tota bona norma que es preui té les seves excepcions, però no són senzilles de trobar. Tot un repte i uns riures assegurats durant el procés de cercar-les!

Apa a compartir tots aquest nou coneixement i riures q el bon Oto ens ha proporcionat.

ESF: Extra San Fermines

Traient temps d’on no n’hi ha (exagerat? poder sí, però no ho crec) escric un xic per compartir dos anècdotes-pensaments sobre aquests darrers sanfermins viscuts. D’aquest cap de setmana em reservo una gran part personal per a mi (i amb qui ho hagi compartit) i només em quedo en dues històries un tant impersonals però espero q prou curioses com per merèixer la vostra atenció.

D’una banda, hi ha la rellegida al diario de Navarra d’un text d’una mare pamplonica explicant que les mares d’allà deuen ser les úniques q resen pq els seus fills tornin a casa a les set del matí borratxos o, si no, a les nou encara més borratxos. Però sobretot que no corrin l’encierro. Deu ser curiós amb catorze anys dir a ta mare “et juro q he estat a la penya de festa fins les vuit del matí” i que no et cregui i si ho fa, se li quedi cara d’alleugerida.

Bonica tradició la de los encierros, sempre m’ho ha semblat des de que de petit els veia al poble de mon cosí allà a Castella. Si algú no sap si mai he corregut cap, q m’ho pregunti, pq aquest no és el millor canal per explicar-ho q mai saps quins ulls patidors ho poden llegir!: P

L’altra curiositat que he tornat a reviure és lo panxagueros q són per allà en festes. Fins i tot la herriko més durilla no té cap inconvenient en posar a mecano o rafaella carrá si la festa ho demana. Jo ho he escoltat! No està mal aquesta descomplexació tan poc habitual a casa nostra, a on el purisme i les formes superen a tota la resta.

En fi, dos anècdotes poder molt descafeinades per a un altre sanfermin viscut. Com ja vaig dir fa un any per aquí mateix, per mi són petits pactes d’amistat amb la gent q hi vaig. Enguany ens tocava! Gràcies per ser de tal pasta q faci q aquest et sembli un preciós regal!

alegria i recàrrega de somriures

Ahir va ploure i feia sol o va fer sol i plovia, tant li fa. Cosa rara, era al carrer. Més estrany per ser just migdia. Va ser una sensació confortable, el petit passeig per Torrent de l’olla mullant-me rodejat de molta llum. Alegria i recàrrega de somriures.

Ahir vam estar gairebé tot el dia plegats, fent i desfent: Seguint teixint junts. Un dia q podria ser un any. Un any q podria ser una vida. Dinars, converses, confidències, somnis, carícies,... en Sabina va dir un cop ‘como van a caber tantos besos en una canción” (peor para el sol, diria q es deia). Jo he desistit de fer cabre mai tot el q sento en cap dels escrits q ens dediquem de tant en tant... només són una altra abraçada, un altre petó... dels que donen alegria i recàrrega de somriures...

3, 2, 1... gora san fermin!!

Un altre txupinazo lluny d'allà.... però com cada any duc el mocador al canell per quan siguin les 12h penjar-lo....

Aoa, Iruña, laster arte!

record de cervesa al Rijujama???

Aquest matí hem batut un rècord a la feina. Cap allà la 13:30 s’ha marcat el top de temperatura des de que tenim l’aire condicionat fora de serveis. 33’5º. I ja us dic que això, és calor. De fet, els experts del tema (bàsicament, el q s’ha portat el termòmetre de casa i el q es seu davant i ho van comentant tot el dia) afirmen que a la tarda hi ha molts números de superar-ho ja que les tardes són més caloroses pq toca el sol directe. M’afegeixo sense reserves a la seva línia d’opinió.

Diguem que per sort, no hi seré per comprovar-ho. D’aquí una estona marxo cap a Guadalajara per feina. De nou, de visita a Matillas, població que destaca per tres coses: És el lloc perdut a la castella profunda a on hem anat a posar una instal·lació. És el poble del Víctor, un excompa de feina (i ja és casualitat). I perquè l’únic element diferencial que s’hi troba, és el nom del bar del poble: RIJUJAMA. No és cap riu del voltant, és que el van muntar a mitges en RIcardo, JUan, JAvier i en MArio. Terriblement entranyable.

La veritat és que aquest cop m’ha enganxat una mica a contrapeu; em queden tres treballs per fer del curs d’entrenador, dijous és l’aniversari de na Marcela i vàries coses més. Que hi farem, serà el preu a pagar quan un està a gust amb la feina que fa! De moment, faré el que no he fet mai i he passat per casa de mons pares a buscar el portàtil per tal de fer feina en les més de deu hores de cotxe q toquen en dos dies. Ja us explicaré l’experiència d’estar despert més d’una hora seguida a un cotxe!

Poc més família, tinc pendent vàries cerveses pre-estiuenques o prime-estiuenques (segons l’interlocutor cerveser sigui treballador o estudiant) que confio poder cobrir abans de marxar cap a Màlaga. Poseu-vos pesats si us dono llargues! :P

Salut!

Declaració de caminada i ocelletes

De les maneres més simples i senzilles a vegades es prenen decisions importants. El q fa falta molts cops, es creure’s que són importants i que tot i la poca solemnitat del moment, les decisions i objectius són per perseguir-los i els desigs i anhels són per lluitar-hi per ells.

El dissabte de matinada vaig baixar caminant des de Zion fins a casa tot fent ocelletes d’un anunci d’un pis agafat del parabrises d’un cotxe. En aquesta agradable passejada de gairebé una hora, vaig tenir temps de moltes coses. La veritat, és q la moto et dóna molt de joc, mobilitat i possibilitats. Però s’ha de saber tenir aquests moments de desconnexió, jo gairebé els havia oblidat.

Tot baixant em van venir idees i projectes per tirar endavant. De seguida ho vaig lligar amb bons propòsits, alguns nous de trinca i d’altres vells coneguts. Volent anar més enllà, vaig arribar a formular un parell de desigs i/o somnis no se si propers o mooolt llunyans, però que també van treure el caparró reclamant el seu espai en tot plegat.

Així, i de forma casual, em trobo davant d’una llista de set propòsits, plantejaments, objectius i somnis per fer en els propers mesos i anys. Realment. m’ha animat tenir-los. Em sento neguitós i inquiet... què bé!!

No penso desvetllar ara i per aquí cap. Seria trair la jove importància que els hi he concedit. També és cosa de caràcters, sóc dels qui els agrada guardar les coses fins q estan tancades. Tan mateix, alguns d’ells no els puc fer tot sol, així q alguns ja rebreu peticions d’ajuda o de compartir projecte i somni. Tot arribarà...

Salut família, quan es materialitzi res o en vingui de gust esbombar-ho a quatre vents, ja faré la difusió oportuna. Fins llavors, espero q em segueixin brillant els ulls...