I pq no escric?

Pq ara mateix són una puta muntanya rusa en quant ànim.
Pq un munt de coses em sobrepasen i l'endemà són detalls sense importància.
Pq necessito estavilitzar-me, però em fa panic aquesta paraula.
Pq no se què fer a la vida.
Pq no tinc il·lusions, i les q tinc m'omplen la mitat dels moments.
Pq us trobo a faltar a molts de vosaltres.
Pq no tinc temps per res i en canvi sento q no faig res.
Pq se m'ocurreixen grans temes i quan em sec a l'ordinador ja no hi són.
Pq habitualment no tinc tanta mala òstia com la que m'ha generat avui un desgraciat.
Pq tocava un post dur i no m'atrevia a fer-ho.

Records de Peñafiel

[Capvespre, el cotxe s’atura uns metres després de la benzinera. Surt del cotxe, s’estira i observa un poble endormiscat i a un treballador de la benzinera que, parant un moment d’escombrar, li diu]
- ¿A que nunca habías visto fruta un 15 de enero?
- Pues la verdad es que no; y menos nísperos.
- El tiempo está loco.

[Estona abans de sopar; dins d’un bar decorat a l’estil taverna irlandesa que no esperaries trobar en un poble així. Xerrada animada amb un no tant recent conegut. El cambrer s’acosta i els diu]
- Disculpen caballeros, esta ronda la tienen pagada por el caballero del fondo de la barra.

Dues situacions amb poc en comú però que em van passar ahir a una visita a ma cosina que ara viu Peñafiel. No coneixia casa seva, ni el poble a on és (i sí Agustín, segueixo amb la bona costum de tenir cosins arreu). Em va agradar.

I a part de la visita ràpida al poble, casa seva (tota una casa enorme, amb un bon jardinet per un preu que a Barcelona no hi ha ni un apartament de 30 metros) em van agradar i recordo amb un somriure els dos gestos de vida propera a poble que us he dit abans.

Sempre m’he declarat urbanita, no m’atreu gens la vida fora del meu entorn habitual. Però coses així... com sempre (i que duri!) fan de pensar... bona nit!

Una tarda qualsevol de fa vuit anys

Surto de casa, em sento nu. No porto ni casc ni ulleres. Per sort, no he deixat el mp3 ni una tarja de metro. Tinc amb que protegir-me de... res.

Per motius que no explicaré (per sosos, més que per ocults) avui no duia ulleres; i com ja era de nit, he deixat la moto a casa per anar a Zion. Bona tria.

Entro al metro, música alta, es creuen tot de cares amb cossos a sota. Cap em mira, a totes miro. Llavis q es mouen: jo canto, vosaltres parleu. Jo canto, jo llegeixo els vostres llavis i invento una conversa impossible. Vosaltres em mireu, jo canto. Tu baixes la mirada, jo l’aguanto un segon més i ric. Llavis q es segueixen moven.

Ja sóc al carrer, és de nit. Foscor i llum pobre. Canto, o poder només moc els llavis. Llavors arriba, la cançó. Em crida i em fa seguir el seu ritme. Sóc ella, sóc jo. No; som. Em sento volar i reptar a la vegada. Sóc invulnerable. “...en tu cabeza rapada... era de otro.. la unica mujer que amabas... llevas tatuado...”.

Segueixo volant, haig de frenar els passos. El carrer s’acaba i ha de coincidir amb la cançó, no pot ser d’altra manera. Coincideix, somric. Ja no canto, no moc els llavis, però m’acompanyarà un temps, almenys, fins avui q torno a moure els llavis al ritme que marca el teclat.

Quin gran tarda ahir!!

Referents

A la vida, és bo tenir referents. Es poden tenir-ne molts, per diferents àmbits. A més, lo bo dels referents, és que no són incompatibles i es solen portar bé entre ells; aquella sensació del ‘no us coneixeu, però se que us cauríeu bé’. Està bé tenir referents propers, interactuar és sempre positiu, i la proximitat i confiança ho fa encara més enriquidor. Però també està bé fixar-se en figures llunyanes, a les que no tens accés, però que la seva opinió, gestos i paraules sols compartir.

Tots sabeu que en Fermín per mi és un d’ells. Ahir en Sergi em va avisar que havia publicat un comunicat nou que valia la pena. Vaig entrar a la web i ja no és que no defraudés, si no que em va culpir d’allò més. Havia trobat les paraules a tot de neguits que tenia i no sabia expressar, més enllà de les dues fotos que vaig publicar aquell dia.

En Fermín les ha trobades. Són paraules de ràbia, però també de compromís i esperança. Això darrer és el que esperem que resti: esperança de resolució d’un conflicte que no ens el podem permetre més anys.

Ultima hora: BARAJAS
La última comunicación del año, que reproduzco abajo, fue escrita el viernes noche y ante la noticia de ayer sábado 30 en Barajas no podía colgarla hoy sin hacer referencia a lo ocurrido. Porque desde este espacio de la palabra, quiero mostrar mi frontal rechazo al atentado de ayer en Madrid. Mi rabia por la desaparición de los dos trabajadores ecuatorianos. Los viajeros siempre encontramos cualquier hueco para dormir un rato, por eso yo también estoy gritando desde los escombros, de la misma manera que ayer grité con mi presencia silenciosa en la rueda de prensa, mi apoyo a los jóvenes de Segi, legitimando su actividad política como organización juvenil, denunciando la persecución a la que son sometidos.
Hoy más que nunca, y como siempre en nombre solo de mi mismo, pido en voz alta a ETA que restablezca la tregua permanente y a los gobiernos Español y Francés, cesen en la represión, deroguen las leyes que ilegalizan las ideas y cambien la política penitenciaria de exterminio, para encauzar de nuevo el proceso de paz y la oportunidad brindada a la palabra, sobre los cimientos firmes del respeto, comprometiéndome a trabajar en todas aquellas iniciativas ciudadanas dirigidas a blindarlo, convirtiéndolo en irreversible, pues solo la sociedad civil y el movimiento popular hará posible que se respeten nuestras decisiones y nuestros derechos.
Un abrazo enorme: Fermin Muguruza

[extret de www.muguruzafm.com]

Video del campus

Tot fent proves amb una web que que ha enviat en Bernat (molt recomenable per la senzillesa i resultats que dóna) he preparat un video del campus prou bo. Es podria millorar, sens dubte, però està fet en cinc minuts de feina. Fer-lo pels camins habituals, podria suposar unes quantes hores, així que felicitem-nos pel resultat i pel descobriment de la web! (www.muveemix.com)