Riskejada frikifesta

· 30 hores durant el cap de setmana
· 18 hores seguides el dissabte
· 15 persones tancades a un petit espai
· 10 partides (almenys jo)
· 1 campionat guanyat (només jo!)


La segona riskejada popular a l'Associació Cultural Zion amb la gent del web del risk ha tornat a ser un èxit!

I sí, sóc molt friki amb això i m'agrada tant! :D

No personalitzem, Idoia

No en tens gaire a veure, noia, comprèn-ho, però estic far de tu. Treballaves per una gent mestres del victimisme però amb poder mediàtic gairebé infinit; tant, com els cops que ja he vist a ta mare desmaiar-se davant la teua caixa. Pobre dona, haurà de veure-ho uns quants cops més per furgar més en la ferida. Per sort pels teus, els depredadors de càmera i micro es cansen ràpid de la seva presa; com a molt, d’aquí deu mesos en algun resum de campanades si al final queda un any soset de noticies.

Cony d’exèrcit que ara t’utilitza per seguir venen la seva merda de màscara d’ambaixadors de la pau. Desgraciats.

Has mort, ho sento per tu i els teus, però estic fart de la situació. Has mort per una mina, que estadísticament té molts números d’haver-se fabricat sota la mateixa bandera amb la q orgullosos et tapaven la fusta. I a sobre el drap, medalletes. I discussions si havia de ser amb ribet groc o vermell. Només vaig intuir el debat, ja he girat el cap.

M’interesses, però no gaire. Lo injust de la situació fa que no et vulgui donar cap atenció. Tinc massa present l’entreno de dilluns i a un amic que encara tremolava després de la mort d’un company per una grua caiguda per una mala soldadura. Merda de vida. A tu medalles, polítics i obertures de telediaris; a ell acusacions ràpides de mala manipulació per evitar sancions i compensacions.

I ja tornem a ser-hi, la principal preocupació de la gent és el terrorisme... però malauradament no inclou el terrorisme empresarial, ni polític, ni....

The Zion News

Des de fa més d'un any, a Zion estem intentant fer una revista endogàmica: Escrivim tots nosaltres sobre nosaltres mateixos. Després d'un embaràs llarg i a vegades problemàtic, el part ha estat un èxit i des de divendres passat ja tenim els exemplars a Zion.

També està penjada a internet per si voleu fullerjar-la abans:

http://www.box.net/public/2q2ja6j711

(Hi estic molt content qye finalment sigui una realitat!!! :D )

Què bé per Lisboa

Aquest cap de setmana hem estat a Lisboa amb na Marcela; un regal de reis q ens vem fer. Ha estat un molt viatge, de viure-ho plegats amb molta calma. Penso que ha estat el viatge menys exhaustiu que em fet mai. I m’explico, pq va ser una definició q ens va venir al cap i ens va agradar força.

Exhaustivitat, entesa com la voluntat de voler arribar a totes bandes, complir amb tots els requeriments de guies completíssimes, i no voler deixar-se res d’allò mal anomenat imprescindible.

Doncs ens ho vem deixar, segur, per força. Pq no ens ho vem mirar gens el q hi havia a veure o fer. Han estat tot de passejos pseudo-aleatoris només guiats de tant en tant per un nom d’un barri o la promesa d’unes excel•lents sardines a la brasa o... simple albir. Dos-tres dies capritxosos, de sentir-se més còmplices.

I què bé q es viatja així...
I què bé q es viu així...
I què bé...

Un post de coses petites

Fa temps vaig fer un post q recuperava el primer de tots. Aquest inicial, i no era la intenció, l’he convertit amb una espècie de decret d’intencions. En aquell cas era per recordar el propòsit (bon) de riure molt, riure inquietant que li vaig dir.

Avui agafo el paràgraf tercer que deia, si fa o no fa, ‘intentar fruir i explotar les petites coses’. I aquesta tarda (i més amb el record q em queda) ho he fet.

I tan sols ha estat per tallar-me els cabells. Una petita experiència, sens dubte, però una de bona. Feia setmanes que tenia ganes d’anar-hi, però estava una mica orfe des de que en Juan (perruquer de Mozart) es va jubilar i va tancar la paradeta. Res a dir, q ben feliç q està segons ens va dir el seu fill, q de tant en tant passa pel local. Però jo no tenia lloc clar a on anar; es pot dir que anava perdut... també en això.

Les casualitats q parlàvem no fa gaire, han fet que aquest matí em fixés en una cantonada que hi he passat milers de cops. I, com ja us podeu imaginar, la barberia que buscava estava allà. En acabar la feina, hi he anat il•lusionat, l’aspecte extern era immillorable. El petit local encara ha estat més gratificant, no hi faltava res: sofàs d’espera setenteros de eskai, intervius a dojo, penja-robes barrocs, pòsters de la barcelona olímpica i un parell de barbers d’edat indeterminada però que en qualsevol multinacional ja estarien pre-jubilats.

Amb en Paco ens hem entès des del primer moment. Gat vell que sap quan un client ve a llocs com aquell per algo més que un tall, tot buscant compartir una estona vital. El tema per excel•lència era l’Eto’o però també han passat en DeJuana, Losantos, la final de copa del rei, el nou ministre de justicia,...

En fi, q torno a tenir lloc per anar a tallar-me els cabells... i com que no sóc egoista, us diré que està Aribau amb París. (Marc, no hi aniries de jove, no? :-P )

A més, em diuen q estic més guapo! :D

riures pel Guinardo

Amb el canvi d’equip, també he canviat d’horaris i de dies d’entrenament. Això ha fet que torni a tenir lliures els dilluns i dimecres vespre/nit lliures. Aquesta excepcional fita, l’he feta durar una setmana i ja m’he liat amb un bon grup d’amics per jugar a bàsquet regularment.

Es tracta de tot d’amics i excompanys d’equip del Thau que segueixen jugant, ara al Guinardó. Lliga territorial i entrenos patxangueros per mantenir l’amistat amb tanta gent i amb l’esport que tant ens agrada.

I quin riure’s ahir... i com vaig disfrutar... i que lent q estava... i quines coses sorprenentment encara em sortien... i quin mal avui tot el cos... i quants amics que t’acullen com si el més d’un any fos abans d’ahir... i ...

I, com no, les coses bones i alegres són per aclamar-les i compartir-les. La joia viscuda ahir en un pati de cole no té preu; però, explicant-ho, començo a agrair-ho i valorar-ho com el tresor que és. Estem rodejats de bona gent amb qui compartir penes i somriures, i això és quelcom tan extraordinàriament genial que hauria de menjar-se completament qualsevol agobio dels q estúpidament ens creem.

... i com vaig disfrutar...

CAP de santa Eulàlia

Avui és santa Eulàlia, les banderes dels busos ho diuen.

Per motius molt obvis per alguns hi tinc un fort lligam amb aquest dia. Tota la bàsica i secundària les vaig passar a l’institut tècnic eulalia, que com a bona escola catalana i cristiana celebrava anualment tan destacada diada.

No us sabria dir què fèiem ben bé, més misses al monestir de pedralbes q no pas res més. També cantàvem el goig a santa Eulàlia que, si més no, ha servit per riure’ns en vàries trobades després...

En una d’elles de la setmana passada, vaig compartir amb l’Albert i el Marc que ja havia acabat la part teòrica del CAP i començava d’aquí res les pràctiques. No sabien res, i em va estranyar. I encara ho va fer més el fet que em fessin veure que no ho havia escrit al blog. Cert!

Doncs així és, des de Setembre estem fent amb na Marcela i en Jaume el CAP (Curs d’Aptitud Pedagògica). Uns quants dissabtes al matins allà rebent tot de xerrades amb anècdotes més o menys curioses (no m’atreviria a dir que he rebut una formació concreta), ara unes pràctiques a l’Escola del Treball i... tenir un paperet que et digui que pots fer de professor de secundària.

La veritat és q fer de profe m’atreu. A més, ves a saber si per animar o perquè realment ho penseu, molts de vosaltres m’heu dit darrerament que hi tinc pasta, q se’m donaria bé. No ho se. També li tinc respecte a aquesta feina.

De moment, a fer les pràctiques i rebre les sensacions q hi tinc. Després... sempre hi ha un després! :P

Un cese bien vale un post

Un cese bien vale un post, no? Doncs el no-temps per res m’ha fet que fins ara no ho hagi fet. Merda de vida q fa que amb la de coses q em venen al cap només escrigui un cop per setmana i donant gràcies!

El tema és que he plegat de l’equip de bàsquet. I plegar és diferent que dir q m’han fet fora. Com tantes altres coses, la veritat és al mig, poder està més a prop d’una decisió meva que no pas del club; però mola dir q t’han fet fora, no? Sembla més professional...

Ha estat una temporada complicada. Esgotadora. No em quedaven gaires idees i ganes de seguir provant coses. Així va anar la conversa amb el director tècnic. Ell, al veure la situació de l’equip i dels meus ànims, va proposar fer el canvi d’entrenador. Vaja, que no he plegat, però he fet tot lo possible pq així sigui...

A més, madesantu! Que els hi vem comunicar als jugadors el divendres i diumenge amb el nou entrenador van fer un bon partit i van guanyar. Colla de cabrons! No ho he personalitzat, pq ja són normals aquestes reaccions amb un canvi d’entrenador, però no deixa de coure un xic... Això sí, tots els jugadors i gent del club són molt bona gent i és mereixen el millor, per començar, salvar la categoria!

I així estem, més relaxats... amb alguna hora més lliure (no gaires, pq el que hem fet és un canvi d’equips i ara porto el senior B, amb només dos dies d’entreno). Una mica frustat amb el bàsquet (ja són dos anys seguits de mal gust de boca...), però amb ganes de treure-me’l l’any vinent. Ja he començat a preparar la temporada 2007-08, qualsevol dissabte matí ens veiem fent scountings en aquests camps de deu...

(Pista: Vull deixar els sèniors –adults- i recuperar el treball amb petits. Algun cadet, infantil o junior en un club canyero... on serà? Jo encara no ho tinc gaire clar...)

Gats i barrufets

I era un gat gros, a més rosa. Jo no havia vist cap altre igual. Però era un gat fort, a mi em duia arreu. Quin paio, aquell gat!

Molts dies feiem el mateix camí. Sortíem, plaça, dreta, dreta, tot recte, uis!, dreta, esquerra (ja tocava!!!) i una última dreta o no depenen d'on vulgués jaure a descansar el gros gat rosa. Pq no ho deia, el molt cabró aguantava el que fes falta, però li agradava aquest estil... coses ràpides i mandrosades llargues.

Dilluns quelcom ens va altarar. Un dels tants bolets gegants que ens trobem pel camí estava de cop habitat per un barrufet rondinaire. Malparit! I ho és pq s'amaga i surt de cop per espantar als gats.

Quin mon de bojos que vivim! Us podeu creure que els gats d'avui no es llepen els bigotis pensant en les engrunes de sopa de barrufet q es podrien endur per la nit? Ai sí en Azrael aixequés el cap...

En comptes d'això, el rondinaire senyalava un gat i aquest dòcil parava al seu costat i es posaven a xerrar animadament. Viure per creure. Això sí, si t'hi fixaves l'home del gat acabava ben emprenyat!

Cada dia es repeteix el mateix. Jo no vull saber-hi res del barrufet. Però ja li he descobert el truc, és curt de mires. Només senyala als gats q passen vora seu, pel camí dels elefants vermells i els escarabats grocs i negres. És un lloc sucós d'anar-hi (ja em costa a mi convèncer el meu gat q no hi vagi!), però amb un bon adistrament el pots convèncer que no és la millor opció.

A més, sempre ens queda el somriure cabró del que va de llest, estúpida suficiència que es menja la solidaritat amb el que va de llest i li esborren el somriure de cabró. Així te la confitin o no... q no m'he posicionat al respecte, i a sobre haver-ho d'explicar amb gats, barrufets, camins... bufff! quita, quita!!

(Bernat, sí, m'he pres un tripi, no cal q ho preguntis)

(I sí, el tema és q ara et posen multes per anar en moto pel carril bus. Sobretot aneu amb compte si agafeu paris des d'urgell a primera hora del matí)