El campus torna a ser aquí

El motiu de la meva son els darrers dies i a on em trobareu els propers sis dies...

http://www.campus07.blogspot.com

Visca el lleure!

Cartell a la vista

No fa gaire titulava un post com ‘Pròxima estació... a la vista’, doncs ve ja es veu. O millor dit, ja l’he ensenyat.

Com no se per on començar, utilitzaré l’esquema q vaig fer servir ahir amb en Jos, el meu jefe des de fa un any i mig i amic des d’èpoques del institut:

“El resum de tot plegat, és q al tornar de setmana santa deixo la feina per fer de professor”.

Ara mateix podria agafar dos discursos completament oposats i defensar-los amb convicció. ‘Ha estat una decisió fàcil per l’il•lusionant de tot plegat’ ‘Ha estat una decisió difícil pel salt que comporta’. I és cert, q tinc mil arguments per les dues...

I segurament no ha estat ni fàcil, ni difícil. És molt il•lusionant i és un salt bastant al buit. És, una decisió més a la vida, de les q es prenen només amb la intuïció de que és el q es vol i q et durà a bon port.

Així q a mitjans d’abril m’apuntaré a llistes de substitucions de professors i seguiré fent feina a EPG fins el dia q em truquin. Aquell dia deixaré enrere una etapa professional, q sense poder haver fet encara gaires balanços, diria q ha estat la més enriquidora de les que he fet fins ara.

Estic bastant satisfet i radiant per la decisió. Tinc el convenciment de que és la q havia de prendre. Si més no, la meva parella i pares ahir em van dir que se’m veia més feliç. I si ells ho diuen, no ho seré jo qui ho negui!

PD: Com bé vas dir un dia amic meu, ara començaré a treballar en la ingeniería de la vida, que es la formació. Aquella conversa, com tantes altres, em va donar una bona empenta.

77 Puros Derroches

Avui fa 77 dies del Puro Derroche i tal com mana la història llegendària és el moment de fer-hi balanç. És el nostre particular pentecostès.

El Puro Derroche va ser una meravella de trobada de gent preciosa a la que vaig tenir la fortuna d’assistir-hi.

Em va costar no fer balanç al blog l’endemà. I si no ho vaig fer, va ser per vergonyeta, per no voler apropiar-me injustament del mèrit de trobar-nos tots de nou. Vaig ser promotor, els munt de mails són proba evident, però l’esquer érem nosaltres mateixos, tothom i ningú en concret.

77 dies després em sap greu no haver coincidit de nou amb part de la gent q ens vem agrupar aquell dia. Llei de vida. No em menjo molt el cap al respecte pq estic prou satisfet de que amb molts sí que hem estat capaços de trobar estones, canals i projectes comuns per seguir vinculats.

Dit així, 77 dies no són gaires. El viscut des de llavors, sí que ho és.

Vivències que esdevenen companys de viatge. Ara ja en tinc un altre de nou: el darrer pogo del 77 (i alguns altres iniciats elegits) sota el crit de esto es... un puro derroche!!!

PD: En Bernat va penjar alguna foto, qui les vulgui veure: http://www.flickr.com/photos/bernatagullo/sets/72157594460804070

El Sr. Idiota recibe una nueva paliza

El Sr. Idiota sólo vive para complacer al Sr. Cabrón. Pero él no lo sabe del todo, por que complace a mucha gente, no sólo a uno. A más, el Sr. Idiota cree que complaciendo se ganará el cielo, o el sueldo, o los dos.

El Sr. Cabrón tiene muchas caras y cuerpos. Sabe que es la forma que el Sr. Idiota le siga complaciendo, a más, con gusto. El Sr. Cabrón es bueno, no se permite agujeros en su tela de control. A veces, deja alguno para divertirse y ver como de idiota es el Sr. Idiota. La mayoría, ni los huele, aunque sean lo bastante grandes como para que pase todo el cuerpo.

El Sr. Idiota ha visto algún agujero y oído alguna risa de fondo del Sr. Cabrón. Se ha mosqueado, pero sigue igual de cagón que siempre. Ay, el sueldo! Ay, el ser un vago! Ay, el ser una persona de bien!

El Sr. Cabrón se ríe el doble, es cuando más disfruta. Ríe tanto, que casi se desencaja la mandíbula. Seria un buen momento para cagarse dentro de su boca y pateársela a gusto. ¿Empujaremos al Sr. Idiota a un lado y le echamos una mano?

[Dedicat al Sr. Paramos i el seu llibre que vaig retrobar ahir]

MILAKABILAKA

Dimecres vinent una cita per sentir parlar en directe d'aquest ambiciós projecte que de moment només hem pogut seguir via cibernètica.

La proposta és senzilla, demana la paraula, el diàleg, la persona. Lluny de cap partit, reclama el dret a reclamar. Exigeix que parin de fer l'imbècil, q a qui li correspongui segui, xerri i ho solucioni.

Dimecres hi serà en Muguruza, Otamendi, Ramon Llena, entre altres. Serà un plaer tornar-los a escoltar!

ja sabeu, DIMECRES 22 DE MARÇ DE 2007 a partir 19:30 a la SALA DE PLENS del DISTRICTE DE GRÀCIA. Allà hi serem!

PD: Aprofito per recomanar la cançó q en Fermín ha fet, molt bona.

http://www.muguruzafm.com/komunikatuak/Milaka%20Billaka.mp3

Proxima estació... a la vista

I com tants i tants cops, algú més savi ja ho havia pensat abans...

"La verdad es perfecta para las matemáticas, la química, la filosofía...pero no para la vida. En la vida, la ILUSION, la IMAGINACION, el DESEO, la ESPERANZA, cuentan más." Ernesto Sábato

La frase m'ha donat avui el somriure, amb empenta inclosa, per seguir animat endavant. Sense saber ben bé cap a on ens porta el viatge, tot i que comencen a estar subratllades unes quantes estacions amb ganes de visitar...

Ganes de fer realitat

Vinc d’una reunió d’amics i altres nous coneguts a on el motiu de trobar-nos era començar a moure activament el trobar un espai fora de la ciutat per compartir. Hem quedat tard, un signe més de l’estil de vida que duem, i, com no, hem acabat encara més tard. Dues hores llargues, on el temps de presentació i primers intercanvis d’impressions, motivacions i somnis s’han endut la majoria del temps. No ha estat poc, diria q molt.

No tinc experiència en qüestions així. No se q m’esperava; de fet, ara mateix em costa avaluar-ho i tot. Tot de gent diversa amb motivacions i afinitats properes que intentàvem construir identificar punts comuns, a la vegada q dir algun propi divergent com a eina de defensa i per mostrar el que no es vol.

Em descobreixo a mi mateix molt metòdic, recelós, previsor,... sospesant més cada contra que no pas totes les avantatges, que són moltíssimes. Suposo que aquestes les veig evidents i assumides; i estic adoptant un rol de reflexiu que pretén que tot detall estigui contemplat al que no estic gaire acostumat. O poder sí, pq en temes, diguem-li associatius (bàsquet, Zion, festes, en la seva època, delegació,...), sí q em sol agradar el detallisme per sobre de la mitja dels diferents companys de viatge.

Tan mateix, aquest escrit també té una part de mostra d’intencions vers un projecte nou altament motivant. M’agrada la idea i em vull formar part. Molts cops he defensat l’encert que vaig tenir fa vuit setembres de demanar formar part d’un grup com era Zion. Ara hi ha una oportunitat davant q la comparo força amb aquella. Hi treballaré pq sigui realitat!

Independent i privat (de moment)

Ja fa un dies, el meu amic m’explicava que son pares són incapaços de mantenir un secret. El darrer exemple que es va trobar és que en un dels viatges q va fer per veure’ls li havien volgut muntar un sopar sorpresa amb tot d’amics. Per dates no havia quallat, però en comptes d’esperar a la següent ocasió, li varen explicar amb tot de detalls. Poca capacitat de mossegar-se la llengua quan cal.

Amb una altra amiga estàvem preparant una sorpresa a un amic. Tan mateix, el disseny original s’ha vist desfasat i inviable. Em va costar no revelar-ho l’altre dia en una gran trobada q vam tenir. Només la promesa (i desig) de q poder és pot reconfigurar i tindrà el mateix efecte, em va mantenir hermètic. A veure com evoluciona. Tots els que llegiu això estigueu tranquils: A qui va dirigit, no es passa per aquí... :P

La setmana passada també vaig estar a una festa sorpresa de 30 anys preparada amb molta estima. Malauradament, només vaig poder passar a última hora a saludar, però el somriure de tot un dia de felicitat era el millor indicador de l’èxit d’aquell dia. A veure si es concreta aquell sopar vora casa meva!!

I, per últim, la gran sorpresa (o millor dit, incògnita) que estic preparant jo sol i de moment només per mi. Un nou projecte personal, vital i comunicatiu per via escrita q de moment he decidit sigui independent i privat. Tan mateix, quan ja l’hagi mimat prou i ja tingui consistència per caminar sol, us el presentaré. O això espero.

Quina ràbia que faig amb misteris, no? Les sorpreses bé valen una mica de misteri....

Fins q la paciència aguanti...

Els carrers no són vostres,
us van grans, els hi sou extranys.

Als carrers us creureu forts,
invencibles, invulnerables,

fins q la paciència aguanti...


(i el teu somriure imbècil i superb amb fons de llaç blau, no ajuda)