Infiltrados

Aquesta va ser la peli triada el dimecres passat a Zion. Pels q no la tingueu present, Martin Scorsese, Jack Nicholson, Matt Damon, Lenonardo DiCaprio,... tornant al barri i a les històries de màfia i policia.

No diré gaire més de la peli, pq molts dels que llegiu això us he recomanat q la busqueu i mireu. Només dir que em va colpejar especialment la facilitat de matar a una persona. Estúpidament fàcil. Un tret i immediatament un cos que cau, sense vida.

No recordo haver-ho vist abans. Ens tenen massa habituats a altres modes d’ensenyar la mort. Penso, però, que l’excepció és més fidel a la realitat: No hi ha últimes paraules, ni glòria, ni pau final, ni espectacle, ni res...

La perspectiva de matar a algú em queda a un pla infinitament allunyat. M’és, senzillament, inconcebible. Però fent l’esforç d’imaginar-me com seria, intueixo que acompanyant al dolor i infinit dolor, segur que sorgiria una immensa sensació d’estupidesa. De... això és? És real? Ha passat? El cos a terra diu que sí... però... pot ser tan poca cosa? Però és tant, és gairebé tot... Quina bogeria, quina estupidesa...

20 de abril del 2007

20 de abril del 90
Hola chata ¿cómo estás?
¿Te sorprende que te escriba?
tanto tiempo es normal.

Pues es que estaba aquí solo
me había puesto a recordar
me entró la melancolía
y te tenía que hablar.

¿Recuerdas aquella noche en la cabaña del Turmo?
Las risas que nos hacíamos antes todos juntos
hoy no queda casi nadie de los antes y los que
hay han cambiado, han cambiado. ¡Sí!

Pero bueno. ¿Tú que tal? Di
lo mismo hasta tienes críos
¿Qué tal te va con el tío ese?
Espero sea divertido.

Yo la verdad como siempre
sigo currando en lo mismo
la música no me cansa
pero me encuentro vacío.

¿Recuerdas aquella noche en la cabaña del Turmo?
Las risas que nos hacíamos antes todos juntos
hoy no queda casi nadie de los antes y los que
hay han cambiado, han cambiado. ¡Sí!

Bueno pues ya me despido
si te mola me contestas
espero que mis palabras,
desordenen tu conciencia.

Pues nada chica a lo dicho
hasta pronto si nos vemos
yo sigo con mis canciones
y tu sigue con tus sueños.

¿Recuerdas aquella noche en la cabaña del Turmo?
Las risas que nos hacíamos antes todos juntos
hoy no queda casi nadie de los antes y los que
hay han cambiado, han cambiado. ¡Sí!


Nota1: l'any 90... 12 anys... 6è de bàsica... pensava q recordava de tots els tutors de la bàsica!
Nota2: Ahir en Kapi va explicar una anècdota, tot dient: d'això fa 25 anys.
Nota3: Segons la Wikipedia, avui és el dia internacional de la Marihuana. Realment, hi ha dies per tot.
Nota4: Avui és (o seria) l'aniversari d'Adolf Hitler, Tito Puentes, Pilar Miró, Bozidar Maljkovic, Alberto Herreros, Fermin Muguruza, Carmen Electra...
Nota5: Estan ordenats cronològicament, no per afinitats.
Nota6: També en un dia com avui ens van deixar gent com Bran Stroker, Benny Hill i Cantinflas.
Nota7: Oscar Garcia i Goyo Yebes són els únics celtes que han estat sempre al grup.
Nota8: Avui ha estat el meu darrer dia de feina a EPG.
Nota9: L'any passat ja volia posar aquesta cançó, però em vaig oblidar.
Nota10: Arribar a deu ho ha fet més rodó, sento que està el post com més tancat. Vagi bé!!!

L’avi ranci

Tot i q es podria haver titular l’enginyer ranci, xq no se per quin motiu és més ranci l’home. Avui abans de la feina (ai, que poc queda per dir-li ex-feina, i quin conjunt de sensacions barrejades sense definir em provoca això…) he anat al col•legi d’enginyers a visar un projectet q faig per lliure.

L’antecedent és un dia com aquests darrers de primavera… solet que dona alegria i somriure matutí. Entrada al col•legi saludant al segurata q ens coneixem des de que feia beca allà. Petita cua de 4 persones esperant l’ascensor. Arriba, i amb ell, el vellet ranci que, cop de bossa a la dreta i d’espatlla a l’esquerra, es fica el primer des del darrera.

Somriures i mirades de complicitat entre la resta.

En això que es queda plantat a l’entrada picant el botó. Un a un, anem entrant, esquivant-lo, cap el fons de l’ascensor. Entra l’últim, renec xq no va a la velocitat q hauria.

Somriures i mirades de complicitat entre la resta.

S’obre l’ascensor, sortida ràpida i decidida. Suposo q és qüestió de l’edat, xq el vell ranci s’ha tropeçat amb la porta de l’ascensor i s’ha menjat la porta de vidre.

Somriures i mirades de complicitat entre la resta. (aquests una mica lletjos, però masses anys de vídeos de primera i de moral cristiana de qui la fa, està bé q la pagui).

Tan mateix, ha arribat el primer de la cua de visats. Pacient, m’he quedat observant darrera seu. El pobre vell ranci s’havia deixat els papers al despatx. Molts renecs. Però molts. Cap per ell.

Somriures i mirades de complicitat amb ningú, pq la pobre becaria estava completament avassallada.

I aquesta és l’anècdota del dia
a mi tampoc em fa el pes
jo l’explicada com sabia
i sempre puc dir: demà més

Amb forat (o sense)

Aquest matí he enyorat les monedes de vint-i-cinc. No em diguis pq, però m’he recordat d’elles. Una moneda curiosa: darrerament amb forat i motius olímpics i, anteriorment, com un duro gros i pesat q costava aixecar-lo pq entrés al got. (Però es podia)

L’euro se les ha endutes. Com tantes altres coses (Bologna i industrialitos, a part) no han sobreviscut a la convergència europea. Masses països amb la seva moneda clàssica de 20 cèntims com per què sobrevisqués un valor atípic com 25. I és un valor que està bé, penso. Per tal de demostrar lo guapo (i útil) que eren, he fet un estudi profund (en forma de taula ràpida) del número de monedes necessàries per fer els imports fins a un euro, agafats de cinc en cinc. Els resultats són reveladors: dóna exactament el mateix (46 per si voleu fer-ho, comparar i després buscar un òptim).

Us preguntareu, quin argument més dolent si dóna el mateix. Doncs efectivament, aquí està la clau del tema. En fer veure que els teus arguments tenen molt de pes, tot i que tu mateix has demostrat que no són vàlids. Feu l’exercici: apassionant.

Tan mateix, sempre ens queda el millor dels arguments. Banalitzar la conversa però amb molt vehemència i gratuïtat. Per exemple: ‘25 mola, i més si compares amb la merda de 20, bua... però si tu als 20 anys estaves ple de grans’.

En fi, q si voleu ser uns convençuts més, proveu el nou Ariel, que si sumeu les seves lletres dona 25... casualitat? Jo penso que mentida... Salut!

La bola

Feia temps q no sentia la bola a l’estomac. Buff, que dura es fa. Moments d’incertesa, pors, dubtes,... no se si químicament el cos utilitza adrenalina, però la sensació és la mateixa.

Són 20 minuts d’espera, q em responguin una trucada. A més, puc escriure-hi en el mateix moment. Aquesta és la novetat, parlar-ne encara amb la incertesa d’on pararà el fidel de la balança... ara una derrota faria mal...

No serà la primera i em conec la capacitat d’aixecar-ho sense perdre gaire el somriure. Però... q es desfasi la bola ja!!! (i a poder ser, per a bé...)