És el que té ser membre del poca-feina club, molts estímuls i poques ganes de fer altres coses que vaig dient poc convençut que són més importants. Avui ha estat el pesat d’en Cuní al qui, estranyament, li he donat el privilegi de compartir mig matí. Un dels temes dels que parlava avui, amb la seva habitual frivolitat, eren les pistoles de descàrregues elèctriques.
N’havia sentit a parlar, almenys en un informe de AI que en parlava. No ha estat difícil retrobar-lo i confirmar que denunciava més de 150 morts per aquesta arma no-letal. Som enginyers, segur que algú pot treure unes taules maquíssimes i dir que 50000 Volts durant 5 segons no és una descàrrega suficient com per matar algú... només fer perdre el control muscular i provocar el astorament suficient com per practicar una immobilització. Podríem parlar d’aïllaments, circuits corporals i d’altres. Però, la veritat, me la sua. No penso entrar en qüestions tècniques, tenint-ne unes de morals tan a la vora.
Tot plegat ve que un sindicat de mossos ha demanat el seu us com a ‘eina’ homologada. Que es podrien evitar situacions com la de Blanes o la comissaria de Les Corts. Aquesta és la seva solució, tenir armes més sofisticades. Colla de desgraciats. Apallissen a un home indefens entre cinc i maten a trets a un malalt mental i el problema són les eines de tortura que no són prou refinades. Si no deixen marques, millor, que darrerament les denuncies estan sortint per la tele i això és molest pels de dalt.
I el mateix programa surt el ruc d’en Saura bramant imbecil•litats que ves a saber qui li ha escrit. Com està de moda parlar de la separació de poders, ara diu q els seus valents només fan que executar ordres del jutge. Que la
Núria porta més de tres mesos presa pq un jutge li va picar un ou, ell no té res a veure i qui digui el contrari, no entén el que és la democràcia.
Mentides a part (la principal és que l’audiència nacional no havia manat res; si no que van ser els mossos qui es van inventar la falsa imputació de pertinença a banda armada sense proves; i per això porten tres mesos: buscant i inventant mentides com a proves), penso que tots esperaven més. Digueu-me (nos) il•lús, però amb l’entrada del tripartit vaig (vàrem) posar molt en joc. Sobretot, la nostra confiança en que no tot és igual, que no tots són iguals. Que els únics en que no ens avergonyíem pensar com “dels nostres” no eren com “la resta”.
Però ens han fallat. Aquest sistema està corromput en la seva essència. Aquesta farsa de democràcia dels partits, jutges i policies no ens serveix, ja no ens pot servir. Ara tenim tres passes a seguir. La primera és anar-ho assumint i que cali dintre. La segona és intentar crear-nos un petit mon aïllat, feliç i just. Fer-ho des de baix, petit i humil, en el nostre entorn. Crear una ferma base q es pugui unir a milers d’altres bases. I tercer... em fa vergonya dir el tercer... pq no tinc valor per seguir-ho, així que em costa fer-hi bandera... almenys, enviar la meva admiració a tots els que sí que lluiten per canviar-ho tot. Si cal rebentar-ho primer i tornar a construir un lloc on sí es pugui viure. Hi ha tanta feina a fer... però podem ser tants...
Per qui li interessi, un dels darrers articles d'un que sí ha fet de la tercera via la seva motivació... trist consol: però si no és en acta, almenys en idea encara hi sóc proper.
http://www.transversalweb.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=718&Itemid=49
De nou una cançó. Aquesta s'ha guanyat un lloc a la memòria per ser la banda sonora de fons d'un moment màgic ahir que sempre duré amb mi.
