Ingmar

En la meva època iniciàtica del cine-club, vaig tenir una petita crisis sobre que feia allà degut a la meva poca vinculació i afició al mon del cinema. Rodejat de veritables experts i entusiastes, em va costar convèncer-me de q tenia un lloc allà.

La primera forma de mirar de solucionar-ho va ser interessant-me sobre manera pel cinema. En poques setmanes vaig començar a adquirir una base de coneixement, que si fa o no fa és la que tinc ara, i que, si hagués continuat amb el mateix ímpetu, em podria haver convertit en tot un expert.

Tot plegat, neix de la noticia de la mort d’Ingmar Bergman. En aquella època feien un cicle dedicat a ell a la Filmoteca i en vaig veure unes quantes. El septimo sello, fresas salvajes i segurament alguna altra. Però ves a saber pq, però la q més recordo és ‘Un verano con Monika’. Que no sigui un desig ocult de fugir al camp. Això sí, hauria de estar molt ocult! :D

Temps després, vaig descobrir que no em calia forçar res. La meva relació amb el cinema podria ser menor i, per tant, més natural. La que realment importava era la que generés amb tota la bona gent que allà ens vem trobar. Aquells dos-tres anys els recordo amb tanta estima... Després han vingut projectes col•lectius majors, segur, però les ganes, intensitat i lligams d’aquella planta quarta, no les he tornades a viure.

Així que Ingmar, permet que en el teu comiat, parli d’altra gent. És probable que amb el teu cinema, m’ajudessis a veure que les persones sempre estan per sobre dels projectes. Una abraçada.

El joc del Lince

Pels q preguntaveu ahir, aquí teniu el taulell del q us parlavem. Per jugar amb una nena i que vagi aprenent els animals de granja i les verdures, no cal que sigui tot waltdisnei o les tres bessones!

I sí, aquestes senyores i senyors són caçadores q van a alliberar el seu poble d'un monstre molt dolent i es tapen la cara pq el monstre és molt llest i, si els veu, l'endemà se'ls menja.

I guanyen? Ai, filla meva, aquest ja serà un altre conte... ;-)

Canta la porta del mig

Sortia de nou per la porta del mig, aquella que mai t’enganya cap a on t’encamina. Tampoc et força a res: ‘fixa tu els teus passos!’, sempre diu. És una forma segura, això de sortir sabent que pots canviar quan i a on vulguis. Alguns diuen q és d’allò més agosarat, massa per lliure.

A mi em sembla d’allò més conservador. Conserves quan fas allò que tens per costum; fins i tot, quan es tracta de anar pel camí (que no porta) del mig. No és gran qui no accepta les normes, si no aquell que les coneix, i sap nedar-hi hàbilment entre ells. Abans del primer peix q va sortir del llac, hi deurien haver uns quants essers fent bots d’una banda a l’altra.

Jo ja dono pocs bots. Com a molt, em balancejo i moc els colzes. El vell ritme de parada-empenta repetit com a ritual. Des de darrera la taula, també es frueix molt. Cert q es veu més barrufariament, però els sents més aigua.

Tot gira. I em crec que és amb phi constant. No recordo si era així, tan poc importa, ja està dit. Però la voluntat de la constància hi és. Tot natural. Tot conseqüència. Tot lògic. Tot? No, una petita vila resisteix sempre a l’invasor, amb una pòcima màgica, que els fa invencibles... el cervell (ja sabeu qui cantava això).

I qui canta la seva por espanta. No estic sol, ergo, no tinc por. Però m’agrada cantar. Per què us encaparreu a dir que tinc por?

A 2500 cierres por hora

Ja sabeu, tots els q veu fer la broma de q tenim el fill pels 2500€ esteu en perill de q us denunci a la audiència nacional; aquell entrenyable lloc a on es promou el segrest i la tortura.

I quantes veus s'alcen ara per la llibertat d'expressió... si haguessin sortit una tercera part quan l'egunkaria... el resultat hagués estat el mateix, però estaríem més arropats els uns amb els altres.

Paraules d'hero

De tant en tant, la senyora inspiració visita a algú. A més, aquest algú ha decidit regalar-me el resultat de la trobada amb tant fonedissa acompanyant. Comparteixo part del que dius però, sobretot, comparteixo l’apreci que ens tenim. No podia quedar-me per mi les teves paraules…

Jo encara no t'havia dit res, però trobo k contestar un mail com el primer, és pitjor k no pas kedar i felicitar-vos en persona, i això pensava feru un dia d'akests encara que els meus horaris nocturns i la meva estranya vida social fan k mai sàpiga k faré al dia següent, però prometo passar-me pel local un divendres o dissabte dels propers per la deguda felicitació.

Anyway (que es diria en anglès, vés apuntant que el xaval ho ha d'aprendre), ara sí k m'he decidit a escriure't perquè he llegit això de posar en comú regles d'educació i tot i k, de manera teòrica, això està molt bé (si això ho arribessin a pensar, encara que fos en un % petit, els pares d'akests món, otro gallo cantaría), permet k faci una mica d'advocat del diable.

Mikel, per sort o per desgràcia, ets una persona especial. Especial en oposició a la resta de la gent, i en aquest cas, en oposició a la Marcela, que tot i ser especial com a Marcela de la Rosa, i molt especial per tu, com a model de persona d'aquests món, és bastant més normal. Tots sabem k la Marcela és inteligent, responsable, ... i tota una llarga serie de característiques que faran d'ella una excelent mare pel vostre fill. Però no és tant especial com ho puguis ser tu en altres àmbits. El vostre fill o filla necessitarà, a part del vostre amor incondicional i tot això, tenir la cara de la moneda que no és la Marcela, o sigui tu.

Crec que per obtenir la millor educació, el teu element és tan important com el de la Marcela. Resumint a lo bestia: bogeria contra seny; irracionalitat contra racionalitat; hooliganisme contra trankilitat...i podria seguir.

I per k et dic TOT això? Perquè trobo k això de les regles d'educació que esteu pensant els dos està molt bé (com tu dius, es una cosa nova en la vostra relació, pensar akestes coses junts), però els ingredients k falten els tens tu dins teu,amic meu, no t'oblidis que és responsabilitat teva que el vostre fill tingui akell punt de frikisme, o digues-li bogeria, o estupidesa absurda, irreverència...allò k tu fas tant bé.

En resum, de tant en tant hauràs de llençar el llibre akest a la basura, fotre't un calçotets al cap i sortir nu al carrer a perseguir i insultar unes nenes pijes que hagin kedat pel sopar de l'ecuador, per ensenyar-li al teu fill qui és son pare.

Buenu neng, esperu no haverte ratlat gaire, sino ja ho parlarem kuan ens veiem.

Aggur

Gràcies pendents

Tinc pendent des de fa una mica més d'una setmana respondre a la gran majoria de trucades i mails rebuts aquests dies després de l'anunci de ser pares q vem fer. Estupidament, això m'està costant i pressionant un xic. De fet, això d'escriure-ho és una teràpia per tal de mirar d'agilitzar-ho; espero q m'agradi el resultat del text del blog i poder ajuntar-lo a un mail q fa uns dies q hauria d'haver sortit.

És estúpid, ja ho he dit, però em sento pressionat per igualar les mostres d'apreci rebudes. Així q ho solucionaré amb un fàcil moltes gràcies i aprofitaré per explicar-vos alguna coseta més, que ja sabíem q això de compartir era una gran cosa.

De moment hem fet tres ecografies. I han estat tres moments màgics, amb una sorpresa per cada una. La primera és clara, hi ha quelcom! Una taqueta de pocs milimitres q ja se li veu alguna forma (no se sap de q, però forma! :D). La següent ens va estimular un altre sentit. El fet de sentir els seus batecs, va ser allò de més emocionant. La darrera va significar el moviment: el vem poder veure moure's lleugerament. 28mm de vida q movíen pausadament uns futurs braços i cames. Aquest dijous la següent... quina sorpresa ens donarà? Només el fet de veure'l i sentir-lo ja és prou pq tingui ganes de que voli la setmana...

Està sent dies de auto-formació. Ja tenim trilladíssimes les biblios habituals, quantes coses q es poden aprendre! Tot i q la majoria no són més que coses lògiques, posades en ordre fins a fer un llibre. Relacionat, dir-vos que estem treballant una declaració de principis educatius que ens fa ganes d'acabar ja per poder compartir. És complicat posar per escrit (ai quina por la paraula impresa que queda pels temps dels temps...), però el procés està sent fascinant. Una excusa perfecta per intercanviar opinions vitals entre tots dos que no pel fet de donar-les conegudes i suposades, són menys importants de xerrar.

És una sensació doble. Fruint del procés però amb ganes d veure el resultat final i poder apreciar-lo globalment. Només faltarà fer-li cas i seguir-ho quan ens ho possi més difícil! :D

Rapsodia Libertaria

Ahir em vaig fer un regal en forma del segon volum de ‘La Rapsodia Libertaria’ de Los Muertos de Cristo. Poder a alguns us he parlat del projecte d’aquesta banda de punk andalusa.

Farà tres anys van treure un llibre-CD que era el primer volum d’un repàs de la història i plantejament s de l’anarquisme llibertari. 400 pàgines de recórrer als clàssics per buscar definicions i exemples d’aplicacions anarquistes a diferents llocs del mon. Recordo amb especial apreci un dedicat a l’educació llibertària, que ara una bona rellegida em pot donar un bon servei.

Doncs ara han editat el segon volum, destinat a la recuperació de la memòria històrica. El fulleig inicial no m’ha defraudat. Em va enganxar un capítol triat a l’atzar sobre la defensa de Barcelona al 36 molt ben documentat (o a mi em va semblar). Òbviament és bastant partidista a favor de la causa CNT-FAI però ja va bé, és algo pamfletari però puja la moral.

La música és poc punk i massa hardcore pel meu gust. Però el CD aquí és el de menys. La qualitat i rigor d’aquest treball de difusió és brutal. Un munt de gent jove q s’apropa atreta per la música i es troba pel mateix preu d’un CD un llibre històric completíssim. Ens hem de formar!

Pare

Ja fa dies q havia de posar aquest títol al blog, però les ganes d'explicar-vos en persona em frenaven. No he pogut fer-ho amb tots, però si amb una part. Quines bones estones m'heu donat! Les abraçades i estima q m'heu regalat ja m'acompanyen...

Ara mateix estem exultants. No se si cal dir més. La il·lusió q hi teníem, s'ha multiplicat en apropar-se encara més aquesta voluntat.

Així al gener, serem pare. Què gran! Què bo! Què bé...

Seguirem compartint l'experiència...

El cuquet de la pissarra

Rellegint els reculls q vaig fer l’any passat, he constatat el monogràfic de bàsquet que hi va haver tot just fa un any. Quina diferència amb aquest! El que fa el conservar il•lusions o estar tan desmotivat com enguany.

Estic bastant fart del mundillo de bàsquet i d’invertir gran part del meu temps d’oci a entrenar. Tant, que enguany m’he plantejat bastant seriosament no entrenar la temporada vinent.

Davant aquesta perspectiva, he intentat una teràpia de xoc per recuperar la il•lusió. Així, he estat entrenant les darreres setmanes un equip pre-infantil (12 anys) per mirar de recuperar les ganes. I la veritat és q ho he fruït molt. Tornar a sentir que allò q esteu fent és el més important pels jugadors, és un catalitzador enorme per tal de treure el millor de tu com a entrenador i persona.

M’estic plantejant dur aquest equip la temporada vinent. Segueix amb la contra de la dedicació: tan absoluta (tres entrenos a la setmana i partit) però sobretot relativa (ser conscient de que aquest és gairebé tot el meu temps lliure cara l’any vinent), però tinc el cuquet.

Per davant, uns mesos de reflexió per valorar i prendre una decisió. Ara mateix, no se si dir que està al 50%. Ja veurem com acaba!