Un abrazo Piluka!

Fa un parell de dies, la revisió regular a l'indymedia em va donar un bon ensurt. 'Ultraderechistas atacan La Piluka' deia el títol. Van saltar totes les alarmes. Efectivament, la noticia i les fotos confirmaven que era l'associació del barri del Pilar (Madrid) a la q hi ha força ficat un cosí meu. A més, parlava d'agressions, incendi, ferits... vaja, més serio de l'habitual.

Una trucada va tranquil·litzar el patir que havia crescut. Només dos agredits q es van passar dos dies a l'hospital i res realment greu. A més, ningú proper (q vulguis o no, sempre preocupava un xic més). Com sempre en aquests casos, un cop callades les pors, surt la ràbia i la indignació. No és el primer atac q reben allà; són temps difícils pels moviments socials a l'espanya q diuen democràtica, omplint-se la boca.

No us penseu pas que la Piluka sigui un forat radical a on sigui habitual la confrontació. Més aviat, el dia a dia del barri no els deixa involucrar-se com voldrien en altres lluites més globals. Però tampoc fa falta anar molt enllà per estar en el punt de mira de segons qui.

M'agrada el seu projecte i, sobretot, m'agrada quan tinc l'opció de xerrar amb en Natxo i explica pinzellades del que han creat allà. Projectes petits i ambiciosos a l'hora. Els horts populars a les places entre edificis, grups de música i teatre, una distri, cooperativa alimentaria, festes populars, un diari, l'escola d'adults... i tantes més q em deixaré!

Així q, tot i l'habitual silenci mediàtic que cobreix aquests fets, rebeu una enorme abraçada d'ànims, companys. La vida-lluita continua...

Nadala'07 - Cara A

Nadala'07 - Cara B

Coses q es fan quan ets pare

La més gràfica, és netejar un hipopòtam gegant recuperat q esperem serveixi de company de jocs (jo el veig com un porter fantàstic per entrenar vaselines a la porta del menjador).

També es pinta, recull la casa, llegeix, comenta, dissenya,... i mil altres preparacions motivants q van apropant un dia il·lusionant. I d'aquí, una vida per davant q encara ho és més.

Aquests dies ens hem retrobat uns quants amics. El tema de presentació és inevitable, la resposta, també. Amb ganes ja de que arribi l'Èlia!! Nou mesos semblen res... mentida! Q ja es fa llarg i la volem abraçar...
Encara falta per finals d gener (o principis de febrer, q no començarem amb bronques per un petit retard d'un parell de setmanes :D)

4-2 per 192loiros

M'he apuntat a una macro-porra a una de les instal·ladores amb qui més treballo. Resultat raro, però si pasa em quedo els 3nerdos de 64 tius! (un q és avariciós).

Cosa petites q es fan i donen per omplir una estona de conversa... llàstima q no poguem comentar-ho dilluns, pq estic de vacances fins l'any q vinent! Oé, oé...

PD: El naranjito? Doncs pq mola :D

Pongo (Yo me)

Pongo: m. Objeto de dudoso gusto que suelen regalarte por compromiso y ante el cual te preguntas ¿Dónde lo pongo?

Suposo més o menys tothom havia sentit a parlar del concepte ‘pongo’ i d’iniciatives com la de l’illa de fer un concurs (http://www.dondelopongo.com/). Aquest no pretén ser un post de l’enteradillo que està al dia de l’última tendència. Mai he destacat en això.

Tan mateix, a la feina es va fer ressò i es va voler innovar el tradicional amic invisible per un concurs casolà de pongos. S’ha de dir q varius van fer trampes i van acudir a l’auxilador xino, que tants bons resultats sol donar en aquests casos. Però, l’esperit del concurs és q fossin productes propis trets de casa.

És el concepte d’oci i el cost per passar-s’ho bé. Es pot dir q és simbòlic, però segur q no és necessari fer una despesa en tot d’objectes inútils que, majoritàriament, es van quedar sobre la taula. Podríem lligar-ho amb el post dels regals de fa no gaire...

Això sí, si enviem la consciència a pasturar una estona, haig de dir q vaig riure amb les coses q es poden arribar a trobar. A la foto teniu la mostra. Podem fer un joc. A veure qui encerta el guanyador, finalista i el meu. Haig de dir, q en la meva línia modesta en entorns laborals, vaig apostar per una opció més aviat gris de passar desapercebut...

Fóra màscares entrenadors!

No té preu un article trobat casualment a una revista local de Sant Cugat als ferrocates. Tants anys de fer el jipi en un àmbit a on altres postures eren mal vistes, xq el crack aquest buidi amb tanta tranquilitat... Mauri, al final serà cert q el futbol és de garrulos... :D

És que m'ha sobtat tant... més q sobtar, 'xirriat'. He conegut l'esport força d'èlit a l'hospi; però ni el més zumbat dels entrenadors q corria per allà crec q firmaria un article tan contundent. Segur q es pensa, però es matisa i s'articula algun discurs/excusa per justificar q el dolent jugui poc. Tot i que al final, si s'ho curra, acabes donant-li més que no al bo-vacilón q et cau malament per xulo.

En fi, us deixo amb la perla...

Competir, inherent al esport
Malauradament la societat en la què vivim ens porta a competir a diari. El futbol base no se n'escapa. Des d'un prisma materialista, un club és un conjunt de drets per participar en unes o altres categories que cal mantenir o millorar perquè en gaudeixin els que vénen darrere. És a dir, els equips estan inscrits en lligues a on es competeix per guanyar. Això pot portar els tècnics a prendre decisions políticament incorrectes envers alguns dels membres del grup. Només si tots sumen, tots han de jugar i si algú resta, no té sentit que sigui. A més, llei de vida, sempre hi ha algú que suma més que d'altres. Si és així, pel bé del grup, aquest té el dret a jugar, i l'obligació d'aportar més que els altres. L'èxit rau a encertar quan i qui realment suma.

Si hablamos de punk... MKB!!!

Havia sortit al post anterior i la grandesa d'internet ha fet que no pogués estar-me de saber d'ell. Així, en Manolo segueix tant en forma com sempre, estrenant disc en breu (oh sorpresa, és pot baixar ja a la web!) i tancant un munt de concerts. Pròximament al gaztexte de sota de casa!

El disc és impagable, recopilant un munt de versions habituals als concerts. Q dir de 'nino bravo' q sempre em porta a una nit de pluja a la fera de Gràcia amb en Tavi, Pau i altres. Quanta vida q hi havia allà, merda de solar q fa ja un parell anys q ens recorda qui mana i com se les gasta quan se l'emprenya.

En Kabezabolo el vaig conèixer de maqueta prestada just abans del primer doctor al 96 a on va ser una de les bones sorpreses. He explicat mil cops l'anècdota de mentalitat punk quan va venir per les oficines a demanar si li podien deixar quedar-se pel recinte pq s'havia trobat a uns colegues i es quedava de festa. Els hotels per la Vall d'Aran anaven justos, així q els de l'organització van patir, però l'home només volia una entrada de dos dies i poder anar a tirar-se amb el colegues a qualsevol prat quan rebentés de festa. Ara que la rellegeixo, dita així no té tanta gràcia! :D

Tan mateix, el que sí q té gràcia és com anuncia ell que cedeix el seu cd a tothom que se'l vulgui baixar. Ho copio xq si poso el link, segur q no hi aneu :P

Las cosas de nuestra empresa van despacio...

En el 2005 grabamos un disco que hoy os vamos a regalar. Las compañías establecidas se acojonaron por la posible represión de la SGAE y las alternativas al final pasaron de todo.
Así que pasando del dinero, la fama y la industria discográfica, aquí tenéis este homenaje a la cultura tan amplia que tenemos.

Con mucho respeto y admiración, 23 temas de música popular con letras modificadas por MKB.
Creemos que la música es patrimonio de la humanidad y no de la SGAE y la industria discográfica.
Deseamos que suenen en radios libres y comunitarias, de fondos de cortometrajes, centros sociales, okupas, gaztetxes, bares o donde haga falta.

Podéis colgar y compartir estas canciones, grabárselas a los colegas, pero no venderlas ni en el top manta ni en ningún otro sitio. Si nosotros no vamos a hacer dinero con esto que nadie lo haga... ¡que nos enteraremos y os partiremos la cara!.
Grábala, pásala, ¡¡pero no la vendas!!

¡¡Y canta lo que quieras por la calle, que de momento no hay que pagar a la SGAE!!

Y si queréis que toquemos en tu sitio, llama a Santi 686547841

CANCIONES Y GRUPOS HOMENAJEADOS: 01- 15 gramos (Dúo Dinámico). 02- Do you remember Mundial 82 (Miguel Ríos). 03- Kambio sozial (Bob Dylan). 04- Güatisney (The Beatles). 05- God save the queen (Sex Pistols). 06- Prozak, eutemina y haloperidol (Loquillo). 07- Spiz amarillo (Zapato Veloz). 08- BB lejía (Pink Floyd). 09- Mata a tu viejo (Sex Pistols). 10- Anarkía (Sex Pistols). 11- Notxe de punk (Popular). 12- Politoxicómano (La Polla). 13- Paranoias (Black Sabbath). 14- Nino Gramo (Nino Bravo). 15- Tu vida kambió (The Police). 16- Me llamas (José Luis Perales). 17- Tuna punk (Popular). 18- Narco (Serie tv). 19- Kasimiro (Anuncio tv). 20- Lady Dy (Elvis Presley). 21- Digo pues kó!! (Ramones). 22- Sufre kabrón (Hombres G). 23- De verde (Jeanette).



Quin luxe (per la facilitat) això d'enganxar videos del youtube. Aquí un a on els neofits poden veure l'inconfudible estil kabezabolo...

Lehendakaris Muertos

No se a on ni quan els vaig escoltar per primer cop, però han estat tota una descoberta. Un més al club de punk d'Euskal Herria! Té els tics bons de varis grups, però li falta un què que encara no he trobat. Un aire a 'salvate si puedes' però tampoc. De fet, no se ben bé a que comparar-ho, però estan bé.

A més, són dels primers q veig tractar amb la mentalitat punk del 'todo vale' el tema de la violència al Pais Basc, ETA inclosa. Tot un pas endavant per la normalització. Així hi ha un parell de temes ('Soy un veterano de la kale borroka' y 'ETA, deja alguna discoteca') q són realment sorprenents i frescos.

A la web us podeu fer una mica d'idea i si no, que curri la mula. A més, ha servit per descobrir un concert a Durango amb Piperrak y Kabezabolo (quin 'aliviu', anar comprovant q encara segueix viu) amb molt bona pinta. Llàstima q per aquells vols l'Èlia ja estarà trucant a la porta q vol pasar...

Aquí una lletra: 'ETA, deja alguna discoteca'

Al bakala se la suda la independencia
al bakala se la suda el estado opresor
El pueblo quiere drogas, el pueblo quiere alcohol
el pueblo quiere sexo, sin pagar mucho mejor
Por eso; ETA, deja alguna discoteca!

Cupo fet!

Amb un semblant al de la foto (perdoneu q no tregui la càmara i abusi del googleImage), el divendres ja vam omplir el límit de regals rosa per l’Èlia. Cert q el límit és baix (amb el primer, ja n'hem tingut prou) però ara és quan comença la veritable batalla (anava a posar ‘comencen les hòsties de veres’, però m’ha semblat massa sonor) contra el consumisme.

Una de les bromes més recurrents de les darreres setmanes és dir q l’Èlia serà nena rossa, ulls blaus i molt pijeta. A les dues primeres té bastants opcions genètiques, sobre la tercera... ella decidirà! I si realment acaba sent una nena-pija q tanta ràbia sempre m’han donat, l’hauré de felicitar (a part dels obvis acceptar i respectar) pq no ho haurà tingut fàcil havent viscut un munt d’experiències que normalment orienten en altres sentits.

Els primers passos q han de marcar camí ja els estem donant. Estem minimitzant les compres i fent-les amb criteris un tant crítics. Així la reutilització i segona mà són els més ferms aliats. També en un procés formatiu, en el q quan més coneixes, més important veus l'improvisar a base d’hores compartides. El contacte, fet amb carinyo, supleix i sobrepassa altres opcions més formativament estructurades (i per desgràcia, normalment molt més comercials).

L’altre dia vam fer un sopar amb gent de l’institut postergat des de feia massa temps. L’Albert ens va explicar q serà pare per segon cop, a part de les corresponents felicitacions, no vam tenir ocasió d'aprofundir gaire, com ho està vivint. És un tema q m’encurioseix, però en el q no he pensat gaire davant la primera experiència vital de ser pare. Però com es viu la segona, ha de ser un procés semblant o no té a veure? Ja hi haurà ocasions de comentar-ho... A més, un pas darrera l'altra :D

El que sí vam arribar a xerrar és com et canviava la vida. I vam coincidir que sí q ho feia i molt (naturalment, ell pot parlar amb fonament; jo, ara per ara, sóc un teòric del tres al quarto). Però que aquest canvi és meravellós. Tal com va sortir a la conversa, el ser pare et dóna ganes i energies per ser millor persona. Ets més crític, amb més ganes de fer bé les coses, de ser més conseqüent, de dedicar (a tu i a la gent del teu voltant) més temps,...

Tan mateix, per donar un apunt pràctic al post aquest, copio i amplio fins a decàleg un mail q he rebut avui referent als regals de nadal. Que sigui vàlid pels de nou-nats.

1. No regalar per regalar i mantenir un criteri racional.
2. Acordar amb la família i els amics el pressupost màxim dels regals per no convertir el Nadal en una competició.
3. Evitar que els nens i nenes rebin allaus de regals que no tindran mai temps d'utilitzar.
4. Prioritzar els regals fets per un mateix o una mateixa.
5. Prioritzar els regals ecològics, justos i de proximitat.
6. No deixar-se portar per la publicitat i tenir criteri propi.
7. Donar preferència a regals culturals i amb contingut.
8. Dedicar el nostre temps als altres: és el regal més valuós.
9. Respectar els propòsits educacionals dels pares vers els seus fills.
10. Regalar amb criteris de no diferenciació. FORA EL ROSA :D

Suport als encausats del 18/98

Ja que no podrem ser avui a la plaça sant Jaume... una abraçada solidària!!

A veure si m'ho puc muntar per ser demà a la torna, algú més s'anima?

Canvi ara? Crec q no...

Fa un parell de setmanes em van trucar per oferir una feina nova. No és el primer cop, suposo q ara estic recollint els fruits de tanta entrevista xorra a consultories de recursos humans i ara ja em tenen per la mà quan els hi surt res de solar.

El fet és q no m’interessa canviar de feina. Hi estic a gust aquí. A més, tinc el convenciment que quan plegui, serà per provar amb la docència. Gairebé com a exercici de fantasia, em vaig dedicar a imaginar quines condicions em farien dubtar. I, gairebé com a pur joc, vaig dir que sí a fer una entrevista amb la idea de demanar-les per veure quina cara posaven.

Fent un resumillo demanava llibertat d’horaris, poder treballar molt des de casa, poder fer bastant la meva, un sou desorbitat, i alguna cosa més en aquesta línia fantàstica. I ves per on, la desesperació q tenien per trobar a algú, va fer q em diguessin que sí a tot. Ai, que comencen els dubtes...

Certament els dubtes s’equilibraven amb la viabilitat del projecte. Una gent sense gaire experiència ni socis tecnològics habituals en la matèria pretén fer en 10 mesos el que s’està trigant un any, any i mig. No és impossible però si difícil.

Haig d dir però, que també es tractava de crear un equip de treball i part de la feina era fer-ho. Aquest va ser el darrer clau en q la possibilitat de canvi es va agafar. Tot de cares vostres em van passar pel cap, què il•lusionant seria trobar-nos (la majoria, de nou) i treballar de nou plegats! Un q es canvia de feina, una q plega pq està farta d’on és, un q torna despistat i se’l pot convèncer, una q no acaba d’estar a gust on és,... com deia Eskorbuto al seu directe... ‘habrá q hacer una historia de esto’ :D

Et vaig agrair el teu guinyo davant un cafè (no per mi; el café, no el guinyo q sí q és tot meu) citant al sabi Ramontxu: ‘Mai et fiquis a un projecte q saps com acabarà’. Tan mateix, no li vaig fer cas, i no em vaig atrevir a plantejar-ho a ningú. Crec q el mínim q has de tenir quan ofereixes compartir un projecte, és creure-hi. I jo no hi creia.

Així q seguim igual i com que estem raonablement a gust, doncs ben content!

Carcassone

Ara q venen èpoques en q es fan regals (posicionaments polítics de cadascú, a part) volia compartir una descoberta d'allò més interessant, curiosa,... i altres adjectius q serveixin per dir 'sí, està bé'.

Es tracta d'un joc de taula anomenat Carcassone força entretingut. Hi ha tot de fitxes amb castells, camins, monestirs, granges... q es van col·locant per torn una a una. Això fa q cada partida sigui diferent, segons la forma del taulell q es va agafant. A part del taulell, tens uns ninos q segons els col·loquis seran castelers, bandolers, monjos, grangers... i sumes diferents punts.

Tot plegat, ha fet q m'hagi divertit les partides fetes fins ara. Han estat de dos persones; tinc ganes de testejar-lo amb més gent, voluntaris?

Ja sabeu, una opció bona a partir dels 10 anys (això inclou els 30) q a Abacus ronden els 15-20 loiros. Els més traçuts (ara m'he enrecordat d'en Pau Sikonauta i les joguines q construeix ell mateix) no tindran problemes per fer-ne de ben macos; de fet, per internet hi ha tot d'actualitzacions i foros sobre el tema. Endavant amb l'autogestió, també dels jocs!

Caca d'Almeria

Aquesta setmana va tocar viatge de feina precipitat. De nou a Almeria, com ja fa uns mesos. I ha donat molt de sí, certament. La velocitat (alta) de tot, estranyament ha deixat fluir en paral·lel tot d'idees. I no només pensaments, que el que més ha fluït ha estat la diarrea q he tingut! :D

Ja porto dos viatges per allà i no m'agrada. Males companyies. D'una banda, un comercial ¿company? orgullós de tots els tics del professional agressiu de la venta. I d'altre, un client local amb tots els tics fastigosos de promotor i empresari del tres-al-quarto amb ínfules.

Per motius logístics em va tocar fer en cotxe Almeria-Alacant per agafar el vol de tornada. Gairebé 300 km de patiment per motius de salut. Vaig ser previsor (tement cansanci; no vómits i febre, però) i anava preparat amb una triple proposta formada pels directes d'Obrint Pas, Negu Gorriak i Barricada. Em van dur en volandes, q diuen al tour. Poder el màxim va ser un volum excessiu, però em va fer falta sentir-me acompanyat. Gràcies.

A l'aeroport un civil em va parar al control per dur un tornavís. I va crear un bon numeret. Vaig ser ràpid i un contundent 'Jefe, tranquilo, que ni estamos en Francia, ni esto es una cafetería' em va passar ràpid pel cap i allà morí. Sí, em vaig fer caqueta (i podríem parlar de la primera sòlida del dia) i vaig callar. No se com hagués acabat la història amb la pinta de todo-por-la-patria q tenia l'amic. Però segur q hagués estat sonada.

I per fi vaig tornar, a casa. I tot i ser més de mitja nit vàrem tenir un moment al sofà tots tres. Un petó, una abraçada, una carícia, una patadeta... i vaig ser feliç.

... i sóc feliç.

Festetes pre-nadales

Dimecres vinent en Kim & Karman fan la seva festeta q obra la veda de comiats a la seva partida a voltar Àfrica. Durant la festa de Zion va córrer el rumor que la resolució del viatge es faria a Ciutat del Cap, just allà, en una posta de sol des de Mouille Point, una moneda decidiria si continua la volta direcció egipte o si mitja volta a trobar una altra ruta per la costa oest. Fascinant.

Així q qui encara no tingui entrada q es mogui ja!

A part, deixo una altra festeta de molt bona pinta. Ja tindrem per aquí algun company ex-patriat, cap La Capsa falta gent!!