Vents de la 324 (tramuntana)

Sang i fetge (o quelcom que se li semblava molt). A la sala de parts n'hi va haver força. El vermell no em va impressionar especialment. La infermera insistia 'no miris, que no et vull recollir del terra'. Em vaig quedar amb ganes d'explicar-li aquell campus q amb el Rul vem haver de encarregar-nos i portar a en Mario i en Marc a l'hospital sagnant de totes dues mans amb uns quants dits xafats per una taula de tennis taula. Però no era el moment.

Era el moment de les emocions, de les vivències intenses. Pots haver vist mil vídeos del national geographic, però mai estaràs preparat per viure l'experiència de rebre a un fill. L'expulsió (no em digueu bèstia, és la paraula tècnica q s'usa), el primer plor i el viatge directe als braços de la mare. El pare allà estant, un braç al voltant de la mare i l'altre buscant una maneta, una galta, tot. Quin moment. L'estic escrivint, però a diferència de la pujada en metro, no em cal per recordar-lo. Segur q ja ens acompanyarà de per vida.

L'estona a la sala aquella la vem viure rodejats de treballadores de l'hospital comentant el seu dia a dia dementre la natura seguia el seu procés (en el nostre cas, la bona mare terra va anar per feina!). Escoltar-les, em va dur a una reflexió repetitiva sobre els moments especials-quotidians segons els prismes. El més important per nosaltres, era un més per aquelles infermeres, més preocupades en els canvis de torns, que no pas en altra cosa.

Haig de dir que no estava per moltes reflexions, però en alguna cosa s'ha de pensar quan una dona dominada pel dolor t'està clavant les ungles a l'esquena! :D

Vents de la 324 (mestral)

Es diu q fins q no vius les coses, no les entens en tota la seva profunditat.

El dia que va arribar l'Èlia, vaig poder entendre tot el q m'han arribat a estimar els meus pares.

No se que deurien sentir ells quan van obrir aquella porta i em van veure abraçar la petita. Poder una sensació de sentir-se omplerts, satisfets, de'haver complert a la vida. Aquell pel que has donat tant, ha agafat el teu lloc i comença de nou el cicle de la vida. Ha de ser tant satisfactori...

Estimats avis, un petó.

Vents de la 324 (ponent)

Les cròniques serveixen per recordar, poder per hiperbolitzar fragments de la història. Aquest vent pretén fixar un viatge que ja va ser magnificat des del seu disseny.

Ens semblava lògic. També transgressor (pq amagar-ho). Poder això ens animava un xic més. Feia temps q dèiem q aniríem a parir en metro. Les classes de pre-part apuntaven en aquesta direcció: molta calma, força temps tranquils a casa abans d'anar-hi i arribar sense córrer, millor havent caminat una estona.

La pujada es mereix ser recordada, segur q ho fem de per vida en termes generals. Tan mateix, que quedin per escrit tot de detalls per riure quan ho recordem d'aquí un temps.

La foto seria na Marcela amb una pantxa ben rodona, amb un vestit negre maquíssim, tenint contraccions des de feia unes hores, amb les darreres dues cada cinc minuts (el punt òptim per marxar, segons descripció als cursos). I en Mikel, també amb una bona pantxa, vestit de rigorós xandall còmode, carregat amb mil coses imprescindibles i, sobretot, amb el crono dels entrenos penjant del coll contant amb empeny enginyeril la freqüència i durada.

Aquí va la crònica d'una ascensió en 10 contres. Apassionant!

Contra 0. Escala de casa. El bloqueig pel dolor a la barana de l'escala fa que l'opció d'anar en taxi es vegi com l'única vàlida. Però hi ha una evidència: per agafar-lo s'ha de sortir al carrer. Un cop trepitjat, s'aposta per arribar fins Les Rambles, que allà es poden agafar totes dues opcions.

Contra 1. Moto del carrer Anselm Clavé, en front del forn de pa. Lleugerament menys intensa però ha arribat més ràpida del previst. Amb tot, no és suficient com per deixar de banda el petit objectiu d'arribar a Les Rambles.

Contra 2. Entrada de metro Drassanes. A dalt, just abans de començar les escales arriba de nou. No sabem ben bé pq, però la decisió està presa. Un cop baixats, una carrera de l'afortunat pare, permet comprar el primer bitllet de l'Èlia. El bitllet 32403 del 23 de gener del 2008 va ser comprat a les 16:39 i, curiosament, marcat a les 16:38.

Contra 3. Andana de Drassanes. Hem recordat que la sortida bona està a l'altra punta de l'andana, els dos minuts i escaig d'espera s'han fet més curts amb el passeig. Comença el patiment, pq el crono diu que anirà just amb l'arribada. Per sort, s'acaba just amb l'entrada del metro. S'entra fàcil.

Contra 4. Entre Fontana i Lesseps. El més curiós són les reaccions de la gent. La majoria, com no, és de total indiferència. Alguna cara de curiositat i alguna de preocupació (sobretot, dones que s'adonaven del que estava vivint la mare).

Contra 5. Entre Vallcarca i Penitents. Un nou patir per si coincidia amb la parada. Tot de solucions pensades en cas d'arribar a coincidir, que al final no van caldre. Sortida del vagó i inici de pujar tot d'escales de la que deu ser la parada més profunda de Barcelona.

Contra 6. Cotxe a la sortida de Penitents. Amb la darrera escala, arriba una nova. Molta diferència de diumenge, ja que és zona de col·legi i és hora de recollir. Usem un cotxe a doble fila com a recolzament. Un taxi en verd fa creuar un tel de dubte q es va dissipar pq la volta podia ser més q el q ens faltava. Entre mig, trucada a en Jordi pq havíem quedat per parlar de les barres de festes i, evidentment, no acabava d'anar bé en aquell moment.

Contra 7. Final de la pujada del carrer d'Anna Piferrer. Quin desnivell! Una barana auxiliadora ens dóna un cop de ma per portar-ho millor. La temuda rampa, ha estat vençuda.

Contra 8. Nova moto, ara al passeig de la Vall d'Hebron. Va ser força intensa, de les q fan dubtar. Em va venir al cap la Muntanya del Destí del senyor dels anells, tan a prop i que difícil és fer les darreres passes...

Contra 9. Faraola del mateix passeig, davant ja dels murs de la clínica. Ara el convenciment de ser-hi ja és absolut. Em va quedar gravada la mirada de patiment d'una dona que estava passejant amb el marit. No calia ajut, ja hi érem.

Contra 10. Moto just davant la porta de la clínica. Això sí q ja està fet. Gairebé ni ens adonem d'aquesta per la proximitat. Tenim clar que no és més q una part petita del part, però el fet d'haver-ho plantejat com un repte (i assolir-ho) ens ha donat confiança en que tot anirà bé en el q tenim davant.

Level completed. La següent al mostrador d'urgències ja forma part de la següent fase del joc. A pel següent nivell!!

Vents de la 324 (garbí)

L'endemà de nàixer vem compartir el primer moment íntim amb l'Èlia. Na Marcela descansava i la petitona dormitava als meus braços, compartint un troçet d vista a Collserola. Se'm tancaven els ulls, però la tensió q fa la por (a q no se'm caigués de la butaca) em feia seguir despert.

Uns auriculars auxiliadors em van venir a donar un cop de ma. Les cançons s'anaven succeint i m'anava emocionant. Estava presentant a l'Èlia a en Fermín, Evaristo, Xavi, Titot, Manolo, Fernando, Sergio, Manu... i tants altres. També li vaig parlar de pq cantaven a la seva terra, a palestina, als carrers, a l'home o a la lluna.

Van arribar els Obrint Pas, que cediren la paraula a na Betlem, germana d'en Guillem que ens va parlar d'amor, lluita i compromís. Les meues llàgrimes van ensenyar a l'Èlia q no s'han d'amagar les emocions.

Els acords de 'no tinguis por' ens van dur lluny d'allà. Abraçats vem poder dir-nos no estàs sol, no tinguis por.

...si l´haguereu vist plorar, mai no l´haurieu oblidat...

Vents de la 324 (migjorn)

La 324 ha estat un oasi, un enorme parèntesis q t'arriba a fer dubtar de si no és més gran el de dins del parèntesis q el de fora. La 324 ha estat vida; dels q arriben i, sobretot, dels que ja hi érem i volíem sentir-la ben a prop. La 324 ha estat l'espai on ha conviscut la meva família els primers dies des de l'arribada de l'Èlia.

Allà tot ha estat brutalment intens. A la vegada que meravellosament senzill. Es pot viure en 12 metres quadrats si hi ha llum als ulls. I aquests dies tots la teníem.

La 324 ha durat un xic més q tres cops vint-i-quatre hores. Però ha estat l'inici d'un camí que prenem amb tantes i tantes ganes... Ara la parada està sent a casa nostra (el 42, 1-2, per si vols compartir), demà...

Segueixo sentint-me amor i pau. Un petó.

Dues preciositats

Hi haurà temps per reflexionar sobre els millors dies d la meva vida (sobretot quan tingui dos mans x escriure i no una agafant l'Èlia).

Ho he vist clar, en el primer escrit com a pare em vull apartar una mica i deixar-vos amb les dues dones de la meva vida.

Aviat molt més!!!

Yo no me llamo Javier

Un es creu més o menys original i, d’això, se n’enorgulleix. De xic les bromes alternàvem entre el “fas llibretes?” o “Bienvenidos, hijos del R’N’R...!” Cap, em semblava molt enllà en quant a creativitat, però s’havia de dissimular pq la cosa no anés a més. Normalment, amb anar un pas més enllà i dir ‘no és mon avi el q las fa, però estem enfadats i no ens tocarà res a l’herència’ o bé cantar més fort q ell amb cara de boig, era suficient per mantenir intacta la poca (o molta) reputació q pogués tenir. Possessió valiosíssima en un entorn escolar.

Un dia, q mai he acabat d situar, la qu esdevingué k i això aportar nous matisos a tot plegat. Si hagués d’apostar, ho faria per en Ferran i els entrenos de bàsquet al Tècnic. Markitus, ja has vist en Marc Carmona donant entrevistes amb el cabell tot blanc? Sona curiós dir q el meu primer entrenador de bàsquet és l’actual entrenador del barça d futbol sala!

Aish q ens hem anat del tema! Ara ja tenim la k al bell mig i normalitzada del tot. Hi havia alguna cosa amb l’Erentxun, de basquitis però no va ser fins tenir 23 anys q un ¿company? de carrera, enfundat amb el seu traxo nou de nen forum, em va dir pro-etarra per la cara. Poder tenia raó, però no venia acuentu amb la conversa i se li va haver d replicar amb contundència. :D

I tot plegat pq avui he vist q el tant utilitzat mikelrius ja no el tinc en propietat. Per entrar a aquest bloc, molts cops pico això darrer al google i surt a les primeres posicions. Però avui he vist una nova, un fotolog! Com que no recordava haver-lo iniciat (però coses més rares hauran passat) he entrat i he descobert a un vailet mallorquí de 18 anyets, parlant i mostrant-nos el seu món.

Així q, ja no estic sol en el sobrenom... vaig a entrar en totes les webs en que hi hagi un registre i agafar-lo ja! Tan mateix, em reservo l’opinió q m’ha causat les fotos del co-usuari-de-nom muntat a cavall i de festa amb posat pijo. Q jo no sóc un rabiüt! :D

Amazigh!!!

Ja n'he parlat alguns cops però l'alta activitat de la web fa que us torni a recomenar q visiteu la web del Marxem2008.

No fa ni tres setmanes q ens vem acomidar d'en Kim&Karman i ja podeu trobar averies, dessert, personatges imperdibles, barbacoes de cap de xai, el cotxe ensorrat, controls de la poli, marrons amb visats,... i això sense sortir de Morocco!

Aish, q sana és l'enveja quan és entre amics! :D

Gràcies germà (i mare)

Com a rei mag en tres vas a seguir una estrella que portes dins i vas encertar la resposta a la difícil pregunta que ens fan darrerament, ¿què us fa falta per la nena que us pugui regalar?

Amor, molt d'amor...

Una petita carta de benvinguda
És per desitjar-vos un futur lliure, feliç, col·lectiu i conscient que li regalem a aquesta nova vida algunes de les eines amb que de bon segur ens ajudarà a transformar el futur que serà seu.
Pàgines en blanc, per a que les omplis d'idees, creacions, somnis i paraules. Que siguis artista de l'ànima lliure, i que la vida passi de la teva ànima a les teves creacions i que aquestes facin el món més bonic i conscient.
Que siguis productora de vida, vida diversa; fruït del treball i de l'esforç, de l'alegria de veure créixer els nostres somnis, any rere any, collita rere collita, per a que siguis una sembradora de vida i esperança.
Tu seràs guerrera de la vida i l'alegria. Guerrera d'un món millor, guerrera plena de tendresa i profundament humana. Si les paraules no són suficients, junts estarem a les trinxeres de la justícia. Si trobem altres camins, que descansi el matxet i que creixi la vida.

Èlia, tu seràs entre nosaltres; tanta i tanta gent q t'espera per estimar-te.

38-1... fins?

Crec que en el blog m’he moderat força en comentar i fer seguiment de l’embaràs, a l’igual que espero fer-ho en l’evolució dels fills. Com deu fer tothom, pretenem entendre la paternitat com una passa vital més, força important, però que no anul·lin a les persones (tan pares, com fills). El blog no és més que una mostra d’aquesta fita, tot intentant q no es monopolitzi amb una única temàtica.

Això sí, avui toca fer esment a un seguiment setmanal sobre l’embaràs que via mail hem anat fent. Pels no versats en la matèria, els embarassos es conten en setmanes, seguides d’un decimal en base 7 q vindria a ser el dia. Així, avui som a 38-1 (dia 1 de la setmana 38) dia important pq avui entrem dins del marge de tolerància normal per que neixi l’Èlia. El naixement el marquen a les 40 setmanes (40-0) i d’allà, et donen més-menys dues setmanes com a normal.

Així que, com es diu al mus "estem dins!" Divendres passat la cosa estava verda, però això no és ciència exacte... Així que, qualsevol dia d’aquests a tenir unes ‘contractures’ en metro fins no arribem a la clínica!

PD: La foto també l’hem anat seguint setmanalment. Haig de dir q el color lila em feia un xic d’angúnia al principi, però les ganes d’agafar aquesta maneta ja m’ho han fet oblidar!

El vídeo d'en Bardem

Començant amb la reflexió tòpica ‘La celeritat d’internet et fa caure ràpid de l’actualitat’ i seguint amb l’afegitó habitual de ‘me la sua i en parlo igualment pq em mola’, volia comentar la recollida de premis del Javier Bardem de no fa gaire (no la darrera dels globus d’or, una q diria q era de la crítica de NY).

Pq ho valoreu per vosaltres mateixos, teniu el vídeo. En ell es veu com de forma distesa i pq sí en Bardem li diu assassí psicòpata a en Bush. Que grande! El fet ho és, però més la cara de fruir q posa amb el pensament ‘l’estic liant!’. M’ha transportat a temps enrere, èpoques de delegació. Més o menys fèiem el mateix a claustres i juntes. La repercussió era mil vegades menors, però estic segur q el pessigolleig a la panxa milisegons abans, ha de ser el mateix. I com s’indignaven els bens pensants del moment...

Per curiositat, he buscat reaccions del tema, i n’he trobat de curioses. La que més m’ha cridat l’atenció és un exemple de com els periodistes ja passen de fer valoracions personals (això és poc), si no que modifiquen la realitat al seu gust. Valoreu vosaltres mateixos:

Al rato, el presentador D. L. Hughley, micrófono en mano, paseaba entre los asistentes bromenado con George Clooney y Brad Pitt. Entonces se dirigió a Bardem y le lanzó una pregunta de lucimiento:
--¿Cómo te preparaste el papel de asesino psicópata? --y le acercó el micró a la cara.
--Me inspiré en Bush ("I thought of Bush") --respondió en lo que intentó ser un chiste político.
Pero nadie rió, a pesar de que estaban presentes de Sean Penn y decenas de actores muy involucrados contra la política en Irak de George Bush. El silencio se espesó y el presentador sóltó un largo "uhhhhh...".
--Uff, parece que tú y yo no volveremos a conseguir trabajo en Hollywood --replicó Hughley
Bardem, consciente de la metedura de pata, trataba de sonreir forzadamente mientras se llevaba repetidamente la copa de vino a los labios.

En fi, que almenys jo, li dedico un altre aplaudiment a qui el mateix periodista el presenta com ‘profesional sujeta-pancartas en todo tipo de manifestaciones’.

Dime de que alardas... patada a los güebos!

E.H.

Les noticies de les darreres setmanes que ens arriben des d’Euskal Herria (i la seva inseparable audiència nacional mesetària) estan sent un tant desconcertants.

Fa dies q tenia ganes d’escriure del tema. De fet, el primer impuls va ser el dia de la loteria amb la noticia de la mort de Nati Junko prop de Teruel, quan anava a visitar amb sa filla al seu jove, un pres polític basc q pateix la política espanyola de dispersió de presos. Em va sobtar molt que transcendís aquesta noticia. Fa anys que les gestores denuncien la dispersió com una arma més de la repressió, però pocs cops arriba a sortir als mitjans. Suposo q la declaració oficial d super-Azkarate a on el govern basc condemnava aquesta mort, el darrer atemptat d’ETA a una oficina de correus i la resolució del judici 18/98. En un gest valent, ho va dir tot junt, emmarcant-ho com a diverses mostres d’un mateix conflicte, la qual cosa és algo inacceptable per la maquinària propagandística espanyola.

Fa uns dies, la condemna per les tortures a en Portu ja em van deixar estorat. Això sí q no s’havia vist mai! Em va donar de pensar... a qui interessa això? Grup sociata o pepero? Qui ha aixecat el veto habitual i ha dit ‘moveu aquest tema’? D’una banda, els sociates garrulos poden veure-ho com una manera de semblar contundents amb el terrorisme (estic convençut de que això ven. A la campanya trauran a un dels punkis ¿Bono? dient ‘pos sí dar dos ostias a un asesino es delicto, yo soy delicuente’ y creuran q és una bona eina) O poder els peperos volen remenar merda i es creuen q repetint la tàctica GAL i el ‘señor X’ tornaran a dalt? Ves a saber... però q algú ha apostat per això, no tinc cap mena de dubte.

Per sort per l’equilibri dels mass-mierda, porten dos dies que han tornat a la normalitat al•lucinadora. Així, tot i acceptar tortures per mig, han agafat una filtració de declaracions d’un dels presos per poder titular ‘Los asesinos de la T-4’. Olé! Quina pasta ens podríem estalviar en judicis i altres tonteries, si confiéssim del tot en els redactors-justiciers que corren pel món. No es que creguem gaire en l’audiència franquista (d’origen i mentalitat) però ja que són tant curosos amb l’aparentar, que ho facin bé i utilitzin l’habitual ‘presunto’ q tant usen en corruptes, violadors, assassins o altres delinqüents que no posin en perill la ‘unidad de la pátria’.

Com en tot, no canviarem el món. Però et quedes més satisfet quan tornes a dir les coses com les penses.

2008 - L'any del coratge

Aish quins dies meravellosament liat!

Família, preparar regals de reis caserus, puroderrotxes i altres trobades variades, han fet de la passada una molt bona setmana.

L’embaràs segueix a bon ritme i ja estem en el q seria una conta enrere. Com és una ciència tan poc exacte, no la fem, però ja s’apropa el dia del naixement. El dia central és el 28 de gener, i d’aquí, dues setmanes a munt i a baix diuen que és d’allò més normal. Sobta que amb l’estat de la ciència actual, continuï sent quelcom tant poc predicible.

El 3 es va repetir el Puro Derrotxe de l’any passat, i per no quedar-se enrere en l’evolució tecnològica li vem dir 2.0. Ja fa mesos (l’any passat) q vaig escriure q no volia cap mèrit per una trobada així, ja que si vem ser més de 40 no va ser per mi ni ningú, si no per tots nosaltres q volíem tornar-nos a veure. Quan jo munto algo, sí q m’agafo el mèrit, com els meus aniversaris als q veniu 4, cabrons! (cabrons els q no venen, els q sí veniu us estimo molt :D)

Intentant ser un xic conseqüents amb idees ja expressades, aquest nadal hem mirat de fer regals fets per nosaltres, o almenys que siguin vivencials. Sobretot volia compartir els construïts pels nebots. Un parell de joc cartes de fer parelles fetes a partir de fotos de les respectives famílies i un curs de programació per en Victor. A aquest li tinc especial ganes, pq no és un curs ‘fred: té i tu el fas’ si no que s’ha preparat el material en lliçons i li farem seguiment.

El més important és que, satisfaccions i il•liusions (pròpies, dels nens i família) a part; ha estat divertit aquests dies treballant-ho plegats!

L’últim cap de setmana de l’any vaig anar de torneig a Sant Just. El dia abans em va fer molta mandra (i més el dissabte a les vuit, havent dormit poquíssim i passant un fred de l’òstia) però m’ho vaig passar teta. Bons partits i millor ambient. Et fa pujar l’ego conèixer a un munt de gent a cada pista i a la grada. M’ha donat una bona empenta per seguir animat amb el bàsquet ara que vindran temps de dubtes cada cop que hagi de deixar d’estar amb l’Èlia per anar a entrenar.

I segur que hi ha un munt de coses més q ara no han sortit, i els hi vull reservar un escrit per elles soles. En tot cas, benvingut 2008, l’any del coratge.

PD: Quina por... poses puro derroche al google i la cinquena entrada (de 280.000) són les fotos del Bernat al Flickr. Som poderosos...

Any nou, decissió difícil

Abans de res, bon any a tots!

És probable q alguns ja haureu sentit campanes o haurem tingut l'ocasió de xerrar-ho en persona. El resum, és q enguany el grupet de quatre q muntàvem el campus no ho farem. Voltes de la vida, lios i motivacions en altres aspectes vitals, han fet q no ens veiem amb cor de tornar a dedicar-hi el temps i il·lusions q calen a un projecte com aquest.

Per sort, com els vells batallons èpics, un cop caiguda la bandera, hi ha q la torna a alçar. Així, en Xavi Torrico i en Javiota ens han fet feliços al dir q el campus q hem creat entre tots aquests anys no acabarà aquí. De nou, el crit de 'visca el lleure' ressonarà al Berguedà...

Han estat quatre anys impagables de vivències compartides amb tots vosaltres. Estem convençuts de q al tombar els anys estarem orgullosos d'aquest projecte i les ganes de fer les coses un tant diferents. Segur q tots compartiu la idea de q han estat anys ben canyeros de fruir-los. Poder no cal, o precisament per això, cal més q res: Gràcies a tots per creure en el projecte i dedicar-li tanta estima, hores i energies. Seguim amb el convenciment de q hem organitzat uns campus de nivell altíssim, del millor q es pot veure i això ha estat gràcies a l'equip humà q s'ha anat configurant amb els anys.

Tan mateix, això no acaba aquí. D'aquí res, el cinquè campus. Demà? Ves a saber...

Els quatre mandangues (Rula, Mikel, Roko i Sergius)