Al carrer!

L’arribada de l’Èlia ha condicionat meravellosament el dia a dia, fent de la convivència dels tres, l’eix principal sobre el que tot gira. Òbviament, aquest eliocentrisme (mai millor dit) copernicà fa q converses, activitats i lectures rondin sobre el món dels menuts. Ja hi haurà temps d’anar convergint altres motivacions, enriquidores per tots.

Dissabte vem fer el primer dinar fora casa, al Fresco de la plaça. A més, va ser la primera activitat amb famílies, pq anàrem amb en Valeri, na Luci i els petits Jan i Enya. Va ser una gran estona, la seva experiència vital-familiar ens va ser força reveladora. Ara mateix, la pilota estava sobre la lactància materna, entesa com a model i primera pedra en l’educació en una sensibilitat. Però van sortit altres vessants pedagògiques i formatives en les q convergíem la majoria de cops i la resta, ens feien pensar.

Una reflexió que va sorgir col•lectivament m’està fent reflexionar força. Les apostes naturals (per entendre’ns també podríem dir-les hipis) aposten per recuperar al nen com a agent actiu i central del procés de ser pares. En canvi, les tendències modernes-fredes (per anomenar-les d’alguna manera) fan dels pares el centre d’atencions. Així, ells entenien en clau de egoisme paternal, accions com limitar el temps de prendre el pit al nen, fer-lo dormir al seu bressol, no agafar-lo en braços amb la cançoneta ‘no és bo q s’acostumi’ o els pares necessitem el nostre temps i espai.

M’hi ha fet pensar. Una veritat d’aquelles q creus sense analitzar gaire, diu que la persona no s’ha de transformar pel fet de ser pare. Reivindicar l’individu per sobre del col•lectiu familiar. Semblava un postulat prou coherent amb la resta de teixit d’idees. Però poder no és tant així... Vist com un moviment trencador amb la figura de la mare en dedicació exclusiva a la casa, poder sí. Però comparat amb els ritmes vitals-laborals amb milers d’activitats extra-escolars, cangurs i altres incomunicacions variades, no està gens clar; o millor dit, està claríssim però en l’altre vessant.

Ells van fer números i van prendre l’opció de demanar reduccions de jornada i any d’excedència per fruir dels fills. Valenta i maca. I per la felicitat q desprenen, encertada. Si fins i tot el Valeri va deixar d’entrenar !!!

Una gran estona reveladora... de moment a llegir amb extra d’interès el seu regal ‘Omple’m de petons’ d’en Carlos González, tota una troballa, segur q en parlarem aviat d’ell...

PD: Voltes de la vida: El nostre primer passeig com a tal va coincidir amb trobades buscades i casuals amb en Jaume&Carol, Cebo, els pares d'en Marc, els meus tiets i cosins, Agustí i Silvia, Kapi i Laura,... ventatges de viure a poble! :D

Merda còlics!

Darrerament estic aficionat a la viquipèdia, no us la descobriré pas jo ara. Malauradament, el q cercava ho he hagut de fer en castellà i m'ha servir per recollir (q no bullir) unes quantes idees prou descriptives:

· Últimamente se ha propuesto llamarlo Llanto excesivo primario, con el fin de quitarle la connotación de dolor abdominal.
· A pesar de más de cuarenta años de investigaciones acerca de la etiología del cólico del lactante, ninguna teoría ha sido concluyente.
· Varios estudios han concluido que durante los primeros tres meses de edad los niños lloran en promedio dos horas al día, siendo menor los primeros quince días, y con predominio hacia el final del día.
· Hay tantos tratamientos como teorías, y lo peor es que cualquier cosa que se utilice puede tener una respuesta positiva pero temporal, es decir que genera mayor confusión tanto a los padres como a los mismos médicos.
· Pronóstico: Excelente. Se resuelve con o sin tratamiento hacia los tres o cuatro meses de edad.

Doncs sí, l'Èlia ha començat a fer-se gran i ja no és aquell tronquet que únicament menjava i dormia. Ara, diferents mals no identificats la ronden i ens fan pasar alguna q altra mala estona.

Un@ nen@ petit@ (i no fico més garrules, enteneu-me en genèric) té una capacitat brutal de provocar sensacions. De la major pau i felicitat quan se't dorm als braços i la veus fer ganyotes mentres somia... a la major desesperació i frustació quan la veus patir i per més q intentis, no la pots consolar.

I en això estem, combatint el no res, pq l'única solució és paciència, temps... i acompanyar-la en aquests mals tràngols q ha de passar. Per sort, seguim sent el millor equip de treball, quina mare meravellosa té l'Èlia!!!

PD: Quan he llegit lo de 2 hores al dia, he pensat q era una mica engany i q tenia l'oportunitat de fer un mon millor :D Ha estat la meva primera aportació a la wiki!

L'Èlia ja és...

cuanta placa-placa

• La més gran instal•lació solar del país
• La major instal•lació solar esportiva de la península
• Més de 1100 m2 de placa-placa
• 260.000 kg de CO2 anuals no emesos
• ...

No recordo més tòpics q hem hagut de difondre a la premsa pq els hi semblés prou noticia i dediquessin unes línies a la inauguració d’una instal•lació q he estat portant els darrers mesos. Així és el sistema!

M’ho vaig passar bé aquell dia, suposo q va venir de la satisfacció. No ha estat una sensació freqüent en l’àmbit laboral. I no pq no hi hagi tingut motius, si no pq mai ha estat un tema q m’hagi mogut en excés. Poder fins ara, en q he trobat l’entorn adequat per rebre motivació de donar el mateix nivell que en temes q sí q em mouen al màxim com associacionisme o el bàsquet.

He passat moltes hores a Terrassa aquests darrers mesos. Baralles amb el projecte, execució i explotació. Uns quants problemes, que els hi hem anat donant resposta bastant bé. Ha estat un projecte boníssim per aprendre un munt. Estic satisfet.

I això ha fet q després de més de 300 escrits, m’hi posi per parlar de feina de forma positiva. Q fins i tot jo, quan em llegeixo, tinc la idea de q l’enginyeria és una merda. I, tot i q.... tampoc tant! :D

3964 fotos valen més q una paraula

Suposo q heu anar rebent mails amb novetats a la col·lecció d fotos familiar. Ara deixo un link permanent per tal que les mireu quan us vingui d gust.

Com no, llicència Creative Commons :D

notimeforlove

Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna
No hi ha temps per l'amor al País Basc, escampa la solidaritat!

Com bé hem coincidit amb el meu amic quan m'ha enviat aquesta campanya, ens ha semblat una mica cutre, però si ho mana el partit... a complir!

El que sí que està molt guapo és el vídeo. Imatge i so, q la cançó està molt bé.



PD: Pels puristes tecnòlegs ja se q està algo tallat dels costats però no he sabut més de com modificar el codi q donava euskaltube i he preferit això q usar el de youtube poden evitar-lo.

No és obert

Vora casa hi ha una botiga a la que no tinc molt clar si he anat mai. És una papereria, que també fan fotocopies. I si he anat, és per això, però tampoc posaria la ma al foc. Tampoc té major importància per la història a explicar. L’important és que està a Anselm Clavé, direcció al metro q tant he freqüentat darrerament gràcies a l’Èlia i una punxada a la moto.

Una mitja tarda de la setmana passada, estava la persiana abaixada. La curiositat inevitable, va fer q m’apropés al cartellet fet a ma q venia a dir ‘per malaltia (grip) no obriré avui, ni segurament demà’. A més, just a sota, en un racó, algú havia escrit un breu però encoratjador ‘q et milloris!’.

Em va agradar. Suposo q entronca amb l’habitual reclam de la proximitat, del barri, de la gent. M’hi vaig fixar l’endemà, hi havia dues dedicatòries més desitjant salut, suposo q va fer gràcia a molta més gent.

El divendres vem quedar per dinar amb gent de l'institut i mentre fèiem temps ho vem comentar amb l’Albert. Ell hi va trobar una altra lectura en la q no hi havia pensat. Vem riure una estona sobre la redacció en fases q tenim en fer coses així. Primer poses q és per malaltia, després penses q és poca informació o que algú es pot preocupar massa, i poses lo de la grip. Després dius q tanques avui, però poder també demà i no aniràs a canviar el cartell. Suposo q no va pensar q al dir avui sense matissar, et serveix pels dos dies. O poder hi va pensar, però va voler matissar pels clients habituals que passen cada dia. O...

... o simples converses de barra; de les de la gent, de la proximitat, les del barri. Se’m va oblidar passar el dissabte a preguntar-li que tal es trobava. Avui poder hauria de començar amb un ‘la setmana passada no tenies obert, no?’. Tan mateix, ja estic donant-li voltes a com encarar una conversa q hauria de ser natural, de les de...

Rosa dels vents (de la 324)

Aquest és un post homenatge a un altre o, millor dit, a una col•lecció, tant li fa. Suposo q necesito fer un xic de balanç. La rosa dels vents ha estat un repte del que estic satisfet com l’he afrontat i resolt. També, em sento un tant exhaust. Suposo que els més esportistes coneixeu la sensació d’estar rebentat però content d’haver fet l’esforç.

L’elecció els vents no té cap significat concret. Volia fer que fos un conjunt d’escrits i no veia com enllaçar-los. Els números romans no m’acaben de fer el pes. Es va creuar un vent (el migjorn, i per això va esdevenir el primer) i amb ell, la seva família. Em va semblar una bonica forma de fer-ho. A més, vuit era una bona xifra. Tenia perfilats 4 o 5 i em forçava a acabar de pensar-hi uns quants més, però sense caure en l’excés.

No ha arribar a passar del tot, però temia ancorar-me. No finalitzar la sèrie, o no fer-la com volia. A més, altres temes s’han creuat i m’he resistit a escriure-hi, tenia un objectiu marcat. Suposo q aniran sortint poc a poc.

He verbalitzat part d’una experiència viscuda única. L’he compartida. M’he obert un xic més. He enviat alguna abraçada. He deixat constància de coses que se que m’agradarà recordar. He deixat per escrit idees que l’Èlia li agradaran conèixer. He rigut. M’he emocionat.

8 motius. 8 vents. Molta satisfacció...

Vents de la 324 (xaloc)

Com a nul mariner que sóc, poso en quarantena l'afirmació q diré a continuació: "De vents, n'hi ha que porten a mar, i altres a port". Ara, però, aquest darrer vent no se on porta, pq no se q és port i que és mar.

El fet de ser un més a la família, tot el procés q iniciem... com és? Quelcom que es viu cap a dins o cap a fora? La resposta ràpida és q és quelcom a on potenciar l'obertura, compartir-ho amb quanta més gent possible,... que vinguin les onades!!! Però aquesta mateixa intencionalitat, no esdevé un procés propi intern molt més profund?

Aquest ha estat un cap de setmana magnífic en el q he sortit poquíssim de casa (supervivència bàsica de compres al paki sota casa i partit de bàsquet). Podria parlar de la carència regular de llit, sofà, cuina, ordinador,... però sobretot ha estat viure al niu tots tres. M'havia fet el propòsit de fer una mica de vida exterior, sortir una estona el dissabte o anar a veure el futbol. Arribat al moment, cap ganes (seria trampós no dir q la pluja ha estat motiu i excusa perfecta).

Com ja vaig dir un cop per aquí fa temps, ser pare et fa tenir ganes de ser millor persona. Al port i a la mar. Davant hi ha un munt de projectes engrescadors q ja començo a pensar-los també en clau educativa pels fills d'aquí uns anys. Educació que hi ha moltes ganes q sigui participativa i involucrada amb l'entorn; però suposo q la clau resideix en el dia a dia més proper.

Així doncs, insistim: casa o mar? I com responem molts cop quan ens insisteixen: i pq haig d triar?

Vents de la 324 (llevant)

El mestral va portar la idea del cicle de la vida. Ja hi havia donat voltes. Quan veus començar, suposo q és fàcil pensar en quan has viscut algun final. Estant naixent l'Èlia vaig pensar més d'un cop en els que ja no hi eren. A l'haver tingut la sort d'acompanyar fins el darrer instant al meu avi Manuel al Clínic, poder el seu record em va ser més viu. Però també hi eren l'iaia Placeres, l'avi Àngel... A tots ells m'hagués agradat veure'ls i poder mostrar-los orgullós l'Èlia.

Per sort, també vaig poder viure un moment inesborrable diumenge passat, quan vaig anar a casa l'iaia Lucia. Portava dies molt refredada i havia pogut aguantar les ganes d'anar a veure la seva besnéta. Les seues llàgrimes sobre una foto em van emocionar moltíssim. De nou, una vivència vital sobre la vida i el sentir-se realitzat. Crec, q en el seu cas, era d'agraïment a la vida per poder viure aquell moment. Com si fos un regal al que no tothom hi té accés.

Com dues serps enroscades a l'axis mundis, darrerament hem viscut dies de vida i mort. Dies de clínica de neonats i dies de tanatori. Per sort (per nosaltres, de nou apareixen els prismes i proximitats de les situacions) ha estat molt més forta i propera la vida. Que ens doni forces per quan sigui al revés.

Vents de la 324 (gregal)

El vent sortí de l’habitació, després de la casa i baixà a la plaça. De seguida entrà a un vell edifici, situat a l’extrem solejat al matins. Pretensiosos sistemes de seguretat vinguts a menys, donaven la rebuda al lloc oficial. Registre civil, li diuen. Caos, rètols manuals arreu, cues... tots perduts. A naltros ens va tocar l’afortunada del bon moment i, gairebé sense espera, vam entrar a on tocava.

Funcionaria d’impol•lutes i exagerades ungles (q no encaixaven amb la feina de mecanògrafa) ens va guiar en el procés. Formulari A: correcte. Formulari B: correcte. Com va l’accent? Uns quants passos més (amb els corresponents aha!) i tot en ordre. Segell, segell, firma, segell i ja el teníem a les mans: El nostre llibre de família. Ja estem (q no pas som, q això no ho diuen pas ells) els tres.

El discurs xungo recela de l’oficialitat dels papers, però aquest ens va fer il•lusió. Poder era el segon Èlia q llegíem desprès del fet amb rotulador i bloc d paper penjat al bressol de la clínica. Segur que el primer Èlia Rius de la Rosa. Ens sona d’allò més bé.

Com bé saben molts del meus amics (especialment tu, amic meu) m’agrada improvisar i tirar pel recte. Després, amb la mateixa passió, li busco tot tipus d’explicacions i justificacions. Així, un cop llençada la pedra, diré q un ‘llibre de família’ m’agrada per dos motius. Li diuen llibre, no pas certificat o altres noms més oficials. I, com no, sóc un apassionat els llibres. Segon, que és ‘de família’. Si som capaços d’abstraure momentàniament l’apropiació que l’església catòlica ha fet d’aquest nom durant segles a aquesta societat, el concepte família és preciós. Pensem-lo com trobada, com unió; sense ficar-li traves per accedir-hi, ni límits per que s’expandeixi.

Un altre moment en forma de vent que volia compartir. La sortida d’un edifici lleig un dilluns solejat. Tots dos amb un somriure als llavis pq havíem anat a comunicar q hi havia un membre nou a la nostra família. Però, sobretot, en pensar q aquell solet q cada dia fa de millor estar al carrer, d’aquí poc el compartirem amb l’Èlia.