Amigo Fermín,

És més un títol que no pas l'inici d'una carta, tot i que tampoc podria estar malament. Seria algú a qui escriure, estil pregària dels catòlics. Però no seria apropiat.

El tema és que aquest cap de setmana he retrobat a en Fermín. Estava allà, com sempre, però aquest dissabte i diumenge hem estat bastant temps plegats. A més de l'habitual contacte acústic, també ha estat visual, la qual cosa ha refermat el vincle que ja teníem. Per què, per a mi, en Fermín és el capità de tot un conjunt de gent (majoritàriament músics) que em vinculen a allò que sempre he sentit més a dins.

M'ha tornat a emocionar, he recuperat sana enveja pel que és i fa. Tot bé que mentres feia feina al menjador he tingut posat el darrer dvd amb un parell de concerts (molt bons) i tot una sèrie de videos-documentals-reportatges d'històries que ha fet els darrers anys. Ramallah, Sahara, Chiapas... o en històries tan diferents com pena de mort, precarietat, tancament egunkaria, una gira de concerts per nens...

Quina enveja! I a partir d'aquesta idea... realment és enveja? Realment voldria aquesta vida? REALment faig tot el que puc per seguir aquest camí? REALMENT?

Com no, ja us dic que no he trobat resposta.

També vaig iniciar un altre endo-debat sobre la promoció de les lluites i el valor de la difusió. Perquè, quanta gent desconeix en Fermín? (Molta!) Quants fermíns hi ha al mon que desconec? (Encara molts més!). Aquesta popularitat -tot i que només en el meu àmbit personal-, afecta a la consideració que hi tinc/tenim sobre la seva lluita-feina-ideologia?

Com no, tampoc vaig trobar la resposta. Tot i que m'hi vaig apropar bastant.

Salut!