Manaies

Diumenge al matí jugàvem a Girona. Amb na Marcela vam decidir pujar dissabte, fer nit allà i visitar, després de varis intents, la ciutat. L'anècdota que m'ha dut a escriure és q dissabte nit vam veure la processó de setmana santa arribant a la catedral. Tot un espectacle digne de ser vist i més al mes d'octubre.

El motiu era bastant freak, hi havia una trobada de colles confrares de Catalunya aquell cap de setmana a Girona. Els locals, com bons anfritions, van fer una demostració de la seva setmana santa, amb tota mena de luxes i explicacions. I nosaltres dos allà, al mig, rodejats dels principals motors de les processons de Catalunya, tot curiós.

Processons que quan les desvincules del sentiment religiós així com de l’església com a entitat ¿social?, ¿política?, ¿econòmica?, que tanta repulsa ens causen, es poden veure com una expressió popular, cultural, folklòrica prou curiosa. És cert que és difícil, però si es compara amb els diables, trabucaires o altres elements de la per tots acceptada cultura viva, hi ha exhibicions molt espectaculars i, inclòs, interessants.

En aquest cas, i ho explico per justificar el títol, els manaies són processons ambientades de romans, característiques de vàries poblacions de Girona, no només la capital. Breu resum personal, si algú ens pot il·luminar més al respecte...
Pels LCP, també em vaig trobar en Manzanita i na ¿Núria?, em va fer gràcia! Un lloc curiós, més quan l'últim que sabia es que estava a alemanya.