Optismisme

Quan més temps passa més costa tornar-hi! Ara veig millor la bona tria d’escriure cada 2-3 dies. Si deixes un parell de setmanes és realment complicat reenganxar el costum.

A la vegada em serveix de reflexió sobre pq escric aquí. Què (o millor dit qui) em crida a fer-ho? Pq no sempre hi ha res bramant per sortir de dintre... se l’ha de predisposar! Però tampoc és una reflexió gaire profunda, com veieu...

Han estat uns bons dies de vacances. Primer el campus, tot un èxit. Encara no hem fet la valoració de grup, però la meva personal és que ha estat el millor campus que hem muntat fins ara. Les claus de l’èxit han estat l’experiència que ja tenim, un molt bon equip d’entrenadors i monitors, a més que nombrós. El ratio nen per monitor era més baix de l’habitual i això s’ha notat en la qualitat de la feina. Tots anàvem més relaxats i s’ha notat en el ritme del campus. Vaja, q tot bé, q encara no hem fet les conclusions i no vull avançar de més.

La segona part també ha estat molt bé. Dies de calma a casa, baixar el ritme, deixar-se seduir per la letargia... Temps per la parella, amics, família... grans moments i millors estones!

I ja de nou en plena dinàmica voraginosa però que ara la veig acotada. Cert que em queda una bona empenta d’aquí a l’estiu amb l’ajustament de les dues feines (en breu un post sobre això, q hi han coses a dir), fi de temporades de bàsquet (enguany les més llargues, q seran fins a mitjans de juny), el curs d’entrenador (Buff, vaja ritme de treballs q porten!), festes de gràcia (comença a ser època d’apretar dents), ... però com deia la polla... En este mundo, todo está bajo control...

Apa família, salut! Espero haver repartit una mica d’optimisme i ànims!!!