Vivint Kerouac

Lluny em queda ‘on the road’ (disculpeu l’anglicisme, però ‘a la carretera’ no em convenç; això sí, millor que el títol castellà de reminiscències opusianes: ‘en el camino’) i no em va quedar un record gaire positiu, ni tan sols nítid. Poder la mística del llibre em va portar a llegir-lo massa d’hora; però mai m’ha reclamat una segona oportunitat. De moment, ho deixarem així.

Però no treu q surti automàticament en qualsevol situació de cotxe i carretera. Dijous-divendres en vaig viure una a l’anar per feina a Guadalajara en cotxe tot sol. El que segur esdevindrà una dura obligació, aquest cop, per novedosa, em feia ganes. Em venia de gust conduir. Així, es va repetir el binomi carretera-música, q ben bé no se si mai m’ha dut a bon port, però si el recordo amb apreci.

Trets els concerts, penso que dins un cotxe és on més especial pot esdevenir una cançó. Es pot arribar a una catarsi entre música i paisatge, sense altres elements distorsionadors, difícil d’igualar en altres àmbits. Vaig viure varies durant el viatge, especialment en recordo dues.

Una que no seria un referent musical, però em va portar bons records i abraçades d’amistat amb dues persones; una amistat i complicitat que penso es va signar, o confirmar, en gran part aquella nit, amb la cançó de fons. Es tracta de ‘zapatillas’ de El canto del loco: ja ho havia dit, tot un referent! : D Tan mateix, són en Javiota i Jabi Navarro els q deuen guardar el record…

L’altra va ser ‘aprendiendo a luchar’; la versió del algazara (que és el disc en directe de fa anys, aquest és l’apunt freak per entesos, mmm, Dani?). Una altra fiblada de la que només alguns grups em fan sentir i em qüestionen els meus compromisos i prioritats vitals. Malauradament només ho qüestionen, sense provocar canvis.

Seguint una vella tradició la penjaré, consultar l'altre post!