A l’ombra de la palmera

Que en el blog mostro una cara reflexiva i sensible, és una evidència. És, en part, un esforç que faig per fer oposició a altres jos més viscerals, irònics i, aparentment, insensibles que són els que es veuen a primera filera de tot plegat. Amb molts ho hem comentat; la majoria ho heu vist com una sorpresa agradable, altres –els menys- com una impostura. Ves a saber!

Tot plegat és una introducció per explicar que avui no tindrà el to habitual; serà més escèptic. Serà una realitat, bona, però crua. Anava a fer un post pastel (ja ha sortit la paraula! :P ) sobre la trobada d’ex-alumnes al tècnic (el meu institut) però aquest cop sí q m’ha semblat fals.

I això no treu que no m’ho passés bé. Estar una estona amb en Marc sense l’habitual presa per tornar a la feina; veure antics companys i professors; passejar per les aules...
Tot plegat, va ser una agradable estona, un curiós dissabte al migdia!

Però no cal exagerar. Va estar bé, però no em van sortir els sentiments a flor de pell. Després de preguntar ‘que tal la vida, a que et dediques’, no tenia gaire més a dir a gent q fa deu anys q no veia i q tampoc em relacionava en excés llavors. Els professors de l’institut no em van marcar gaire, alguns bona gent, altre no tant, però no hi cap que em provoqui molta reacció –positiva o negativa- tornar a saludar. El lloc està molt canviat i va ser divertit intentar recordar que havia canviat i que no, a on eren abans les coses, alguna anècdota, però poc més.

Així que, un curiós matí de dissabte, però tampoc cal vendre fum sentimental a on no hi és! Tinc curiositat per llegir el blog de na Lídia per veure la seva versió... escriuràs, oi?

El que sí q està pendent és repetir el cap de setmana a alguna casa fora els cinc habituals. Això sí q em fa ganes! Serem capaços de trobar el moment?