Moviment Vs blogs estàtics

L’altre dia q parlava sobre motius per mantenir un blog em vaig deixar un que, pensant-hi després, l’he descobert com un dels principals. És una barreja de compromís i gest de bona voluntat davant la resta de coneguts q escriuen, o simplement llegeixen, a la petita xarxa d’espais de lletres q hem anat creant.

M’encanta obrir els links i trobar-me coses noves a llegir. No tinc activada cap alerta q m’avisi, si no que m’agrada obrir-los regularment i veure si hi ha cap novetat. És una manera de que si no trobes res, puguis reenganxar-te amb algun de vell i tornar-ho a assaborir.

També té la seva contrapart, la petita desil·lusió de rellegir el mateix títol que els darrers temps. I això passa a tots els nivells i ritmes: tant de qui saps que ja fa temps q no escriu però mires per si de cas, com per qui et té mal acostumat i va a text diari. És la mateixa sensació quan la Lídia em porta dient ansiós els darrers dos mesos, com imaginar-me la bossa taronja –entre d’altres- de na Milena o capbussar-me el Blasted Aristòtil d’en Ferran la darrera setmana.

Però sempre acaba havent alguna novetat, avui en forma de túnel al Portbou africà d’en Marçal, i això anima. Entre d’altres, a escriure una mica per si algú està fart de la foto de bàsquet q porta des del dimecres.

I en això estem, complint un petit auto-compromís de regularitat.

I que ningú es senti obligat a escriure més... o... :P