CES II – El dit del mig

Poder dient ‘el dit del mig’ no s’entén gaire bé el tema del que vull escriure. Em refereixo al gest agressiu-insultant de pujar el dit cor que vindria a dir... ¿fota’t? No sabria dir el significat concret.

Visualment, quan hi penso o veig algú en tal postura, em venen dues fotografies que ja tinc fixades en ment: un nen petit amb ulleres de sol fent de dolentot aixecant el dit en un gest divertit; i l’altre un skin allargant el braç amb tot de venes ben marcades al coll, en un gest molt més intimidatori.

Cap de les dues em convencen. I molt menys la tercera que us explicaré; pràctica reprovable que –per fer honor a la sèrie de posts sobre el CES- m’he trobat aquests dies a Màlaga. Es tracta d’aquella gent que l’usa com a resposta a un comentari irònic vers la seva persona. Ho trobo realment intolerable; és tan poc creatiu! Manifesta tant poca capacitat de resposta!

M’he declarat infinitat de cops com un enamorat dels duels dialèctics: m’encanten aquestes espirals d’ingeni de busca burxant. No sempre es pot trobar a algú disposat a intercanviar mordaços, però... tant és demanar un mínim d’apreci vers aquest art? No és difícil somriure i per dintre rabiar pq no et surt en aquell moment una bona resposta... Hem de mantenir aquests principis de duels caballarescos, sense malmetre’ls amb gestos bruts i de imaginació nul·la.

A Màlaga va ser una toia de València que l’Uri li tenia molt d’apreci; també em ve al cap una monitora del campus (aquesta no et quedava més remei q apreciar :D ). Bah, no val la pena dedicar-li més temps a aquesta gent...

Així q, simplement, uniu-vos a la campanya ‘treu el dit de la teva vida’ (o usa’l per millors causes) !!