Confiances d’alegria

El diumenge vam fer costellada popular a casa d’en Joan el Gabatxo. Feia temps del darrer intent d’agrupar la colla que vam teixir entre cine-club i delegació. Com tot bon grup que es preui, ha de dir de si mateix que és una generació única i irrepetible, com aquesta del 77 q ens trobàrem aquells anys a l’ETSEIB.

Com no podria ser d’altra forma, va ser una estona bonísima; de no parar de riure. De recordar cent batalles i plantejar mil bromes més (la proporció és la adecuada). Fins i tot vam haver de sortir fugint d’en Tavi, el bevedor d’ampolles de whiskey més ràpid que s’ha vist darrerament.

En acabat, vam baixar cap la Vila amb n’Agustín; estàvem realment cansats. Ens va costar un xic acceptar la seva proposta de fer una estona de migdiada a casa seva abans de sopar, però va vèncer la confiança a la vergonya que ves a saber qui ens ha inculcat des de petits. Així vam poder fer una bona dormida abans de la nit, q no va ser especialment moguda, però si va tenir el seu partit de futbol (a Fraguel sense fraguelians), partida de parxís (i era la segona nit seguida!) i concert de La Troba KungFu (justet…).

Aquesta dormida en confiança a casa l’Agustín em va recordar als meus avis. Ells teníen molta amistat i confiança amb una parella mig familia que encara veig amb regularitat. En època de post-guerra i imigració es van ajudar molt en aquells anys difícils. Molts anys després, recordo que quan els veníen a veure es pasaven una setmana vivint amb els meus avis (i viuen a Sant Cugat). Però per ells que havien pasat tantes coses plegats, era la seva forma de seguir convivint i sentir-se a prop.

Aquesta amistat i confiança profunda la segueixo admirant encara avui. M’agradaria ser capaç de teixir-la amb varios de vosaltres. Poder per algunes illes? Tindria més sentit lo de la setmana! :p

Salut!