I ja són nou

Un dels usos que no m’esperava del bloc quan el vaig començar és que serveix per valorar la ciclicitat de la vida –almenys la meva-. Darrerament, cada cop que vull comentar algun fet que es produeix anualment faig el gest de mirar que vaig escriure un any enrere: Festes de gràcia, aniversari, inici de temporada o festa major de Zion, que és el que toca avui.

L’any passat vaig usar la paraula orgull com a pal de paller a tot un discurs sobre la satisfacció de pertànyer a un col•lectiu (o una família) com Zion. La sensació és la mateixa, no pot ser d’altre manera, però estic intentant aportar quelcom nou, no caure en repeticions.

La festeta en si va ser grossa. L’estona muntant taula, fent brasa, preparant-ho tot amb la gent del local; bon dinar al carrer; millor sobretaula amb calma; intent de bingo que va durar dues partides però d’allò més divertides; borratxera col•lectiva que va dur a ser a prop de sensacions de iruñarras de sanfermín; dos convidats impossibles que només poden sortir en nits així, d’una part en Feliu Ventura q estava per la Torna i en Lluís, l’amo del colmado de dalt el local que va ser un curiós i divertit company d’estona de nit; i com tota bona obra, havia de tenir un final apoteòsic, en el meu cas la mort en un sofà fins l’endemà i el Tavi fent l’impresentable al pis de baix.

El fi de festa d’en Tavi és digne de ser explicat, però com sou uns morbosos no us en diré res. A més, tampoc us servirà preguntar-li a ell, pq dubto q recordi gaire :P

Pos eso, q Zion segueix més viu q mai; penso que amb necessitat de canvis bastant profunds (opinió exclusivament personal) però que amb la gent que el conforma té molta vida per davant.

Com dirien el Cebo i el Jaume, cadascú amb els seus motius, Aupa Zion!!!!