Napols 110

Avui ha tocat dinar-passeig. Coses dels despistes: pensava q tenia dinar amb la gent del institut però és la setmana vinent (per sort, no he seguit la via Milena i he trucat abans per confirmar :P). És agradable començar a voltar i dinar de capritxos comprats a diferents colmados, badulaques, fruiteries, forns de pa...

A part de descobrir unes quantes botigues interessants al voltant de la nova feina, he passat per davant d’un bar conegut com ‘La Tapilla Sixtina’ que algun cop havíem comentat amb en Marçal. Quina gràcia q m’ha fet... existeix! Queden pendents unes braves allà per comprovar el nivell celestial.

Voltant, voltant, també he arribat al carrer Nàpols, davant del portal 110. Era casa dels meus avis. Quants records he tingut de cop. El toldo es veia igual, poder un verd una mica més descolorit. Els nous inquilins han tapat la barana indiscreta que donava a l’altre balcó q tants saludos amb la veïna havia escoltat. També es veia un cavallet de pintor... quants més canvis hi haurà!

Així és tot. Només ens queda mesurar la quantitat d’efímer de tot plegat. Fins i tot una vida sencera, deixa pas a una altra. Una nova família viu i creix allà. Qui sap si els ajuda tot lo bo que allà vam viure...

No té més.. només volia compartir el somriure (i llagrimeta) melancòlic d’avui quan he volgut imaginar que els geranis q veia eren els mateixos q jo usava per simular una selva pels clicks.