L’avi ranci

Tot i q es podria haver titular l’enginyer ranci, xq no se per quin motiu és més ranci l’home. Avui abans de la feina (ai, que poc queda per dir-li ex-feina, i quin conjunt de sensacions barrejades sense definir em provoca això…) he anat al col•legi d’enginyers a visar un projectet q faig per lliure.

L’antecedent és un dia com aquests darrers de primavera… solet que dona alegria i somriure matutí. Entrada al col•legi saludant al segurata q ens coneixem des de que feia beca allà. Petita cua de 4 persones esperant l’ascensor. Arriba, i amb ell, el vellet ranci que, cop de bossa a la dreta i d’espatlla a l’esquerra, es fica el primer des del darrera.

Somriures i mirades de complicitat entre la resta.

En això que es queda plantat a l’entrada picant el botó. Un a un, anem entrant, esquivant-lo, cap el fons de l’ascensor. Entra l’últim, renec xq no va a la velocitat q hauria.

Somriures i mirades de complicitat entre la resta.

S’obre l’ascensor, sortida ràpida i decidida. Suposo q és qüestió de l’edat, xq el vell ranci s’ha tropeçat amb la porta de l’ascensor i s’ha menjat la porta de vidre.

Somriures i mirades de complicitat entre la resta. (aquests una mica lletjos, però masses anys de vídeos de primera i de moral cristiana de qui la fa, està bé q la pagui).

Tan mateix, ha arribat el primer de la cua de visats. Pacient, m’he quedat observant darrera seu. El pobre vell ranci s’havia deixat els papers al despatx. Molts renecs. Però molts. Cap per ell.

Somriures i mirades de complicitat amb ningú, pq la pobre becaria estava completament avassallada.

I aquesta és l’anècdota del dia
a mi tampoc em fa el pes
jo l’explicada com sabia
i sempre puc dir: demà més