El cuquet de la pissarra

Rellegint els reculls q vaig fer l’any passat, he constatat el monogràfic de bàsquet que hi va haver tot just fa un any. Quina diferència amb aquest! El que fa el conservar il•lusions o estar tan desmotivat com enguany.

Estic bastant fart del mundillo de bàsquet i d’invertir gran part del meu temps d’oci a entrenar. Tant, que enguany m’he plantejat bastant seriosament no entrenar la temporada vinent.

Davant aquesta perspectiva, he intentat una teràpia de xoc per recuperar la il•lusió. Així, he estat entrenant les darreres setmanes un equip pre-infantil (12 anys) per mirar de recuperar les ganes. I la veritat és q ho he fruït molt. Tornar a sentir que allò q esteu fent és el més important pels jugadors, és un catalitzador enorme per tal de treure el millor de tu com a entrenador i persona.

M’estic plantejant dur aquest equip la temporada vinent. Segueix amb la contra de la dedicació: tan absoluta (tres entrenos a la setmana i partit) però sobretot relativa (ser conscient de que aquest és gairebé tot el meu temps lliure cara l’any vinent), però tinc el cuquet.

Per davant, uns mesos de reflexió per valorar i prendre una decisió. Ara mateix, no se si dir que està al 50%. Ja veurem com acaba!