Vents de la 324 (garbí)

L'endemà de nàixer vem compartir el primer moment íntim amb l'Èlia. Na Marcela descansava i la petitona dormitava als meus braços, compartint un troçet d vista a Collserola. Se'm tancaven els ulls, però la tensió q fa la por (a q no se'm caigués de la butaca) em feia seguir despert.

Uns auriculars auxiliadors em van venir a donar un cop de ma. Les cançons s'anaven succeint i m'anava emocionant. Estava presentant a l'Èlia a en Fermín, Evaristo, Xavi, Titot, Manolo, Fernando, Sergio, Manu... i tants altres. També li vaig parlar de pq cantaven a la seva terra, a palestina, als carrers, a l'home o a la lluna.

Van arribar els Obrint Pas, que cediren la paraula a na Betlem, germana d'en Guillem que ens va parlar d'amor, lluita i compromís. Les meues llàgrimes van ensenyar a l'Èlia q no s'han d'amagar les emocions.

Els acords de 'no tinguis por' ens van dur lluny d'allà. Abraçats vem poder dir-nos no estàs sol, no tinguis por.

...si l´haguereu vist plorar, mai no l´haurieu oblidat...