Crònica d’un desenllaç anunciat

Divendres tenia ganes d’escriure, hi havia tema. Dijous havia sortit fins tard per celebrar un aniversari de gent del local. Volia parlar des de la son de les bones sensacions que tenia, de lo sa que és anar a la feina de tant en tant sense dormir, i més detalls en la línia.

Però no va ser possible, va ser un dia de molta feina i no vaig trobar el moment de posar-m’hi. I com bé saben els periodistes, les noticies caduquen; i a quarts de tres es va produir una nova, que va anular tota la resta.

En uns brevíssims minuts em van comunicar que no em renovaven el contracte, que recollís les meves coses i que dilluns no calia que tornés. D’aquesta forma vaig poder viure en primera persona un acomiadament en pla cabró total. Vaig haver d’insistir una mica per saber algun motiu, i no vaig treure més que un lacònic ‘no t’has acabat d’adaptar a la filosofia de treball’.

Alguns ja deveu saber per on va, hem parlat de les bronques freqüents amb jefes, jefecillos i companys amb excessius fums. Tan mateix ha acabat en una ‘no adaptació’. O el que és el mateix, una no submissió a unes formes jeràrquiques i dominats que sempre m’han revelat.

I així estem, sense feina de nou. Però amb un somriure del qui creu q no ha obrat malament en cap cas. Poder no omple el compte del banc, però us asseguro que alimenta moltíssim.

Salut,