Les petites coses

Ahir vaig viure el plaer de les coses petites.

Petites quan l’endemà hi penses. Te n’adones que només són teves i del teu entorn, mai sortiran d’allà. Però que feliços ens poden fer! Ahir va ser en tres fases, eufòria del moment, per després sentir-te important una estoneta i, finalment, el goig de compartir-ho amb un grup de gent. Tres alegries consecutives, molt d’agrair.

El fet en si és que ahir tenia partit ajornat a Tarragona amb el sènior. Un bon partit, igualat, que es va decidir en la última jugada, ficant nosaltres el bàsquet i guanyant el partit. Permeteu-me que em recreï una mica, q em dediqui el minut de glòria com a entrenador :P. Queden 2,6 segons i partit empatat. Traiem de fons ofensiu. Demano temps mort i explico la darrera jugada. Sortim a pista, la fem i fiquem la última. Partit guanyat. El tirador que la fica m’abraça (feia una mica de por un tiu de dos metros corrent cap a mi com un boig) i ho celebrem tot l’equip com si fos la final de la Euroleague. Vaia subidón.

Però no era la euroleague, no havia tirat Navarro, jo no era en Dusko, ni el Palau acabava d’embogir. I sabeu que? Que per mi la sensació va ser la mateixa que la que es pot viure allà. Érem feliços, era el nostre moment. Sense públic, a segona catalana, en un gimnàs de cole, però tot plegat, hi havia una força que ens va fer saltar a tots a abraçar-nos.

Temps després hi va haver estona per sopar junts, per comentar la jugada un i mil cops, per tornar cansats de matinada a casa, sabent que l’endemà tots treballàvem (alguns al cap de quatre hores), però seguíem contents, havíem tingut el nostre moment de glòria, érem herois. El plaer de les petites coses era nostre.

Érem feliços.