Un SMS

No fa gaire m’omplia la boca del perquè entrenava i la voluntat d’aconseguir confiança i estima amb els jugadors q entreno. Fa unes setmanes vaig tenir una bona mostra, a la vegada que una prova complicada de com gestionar-ho. Ara que ja han passat uns dies, us ho explico. Això sí, eludint noms i dies perquè no sigui fàcil de reconèixer l’implicat.

Després d’un entreno amb nombroses baixes vaig rebre un missatge d’un dels no presents q deia: “Mikel, sento no haver anat avui, però es que m’he quedat sol casa amb la novia, i era la primera vegada. M’entens no? Jeje no tornarà a passar.” Naturalment escrit amb llenguatge mòbil, gairebé indesxifrable. Us he avançat la feina.

Les primeres sensacions van ser variades:
· Que bé q tingui confiança en explicar-m’ho.
· No es motiu suficient per deixar un entreno i trencar el compromís d’assistència llevat de causa major que hem agafat com col·lectiu.
· M’ho explica a tall informatiu o és una primera passa per alguna altra conversa –rol d’entrenador com a amic adult -.
· Ho sabrà la resta de l’equip?
...

Al següent entreno se’m van aclarir la majoria de preguntes després de xerrar amb ell cinc minuts abans de començar. També vam comentar per sobre el tema del compromís amb l’equip, sense ficar gaire llenya al foc, pq... qui no hagués fet el mateix? Així, un petit comentari al respecte sí que el va entendre i li va arribar; quan un bronca seriosa hagués estat ineficaç i, segurament, contraproduent.

Resumint, em vaig alegrar sobre manera per ell –naturalment està que no caga amb lo de tenir novia- . Vaig sentir una part d’orgull pel fet que m’ho digués. I una altra part d’enveja sana pq està vivint coses amb setze anys que jo vaig trigar un parell d’anys a fer-ho. Això sí, segur q no ha vist l’escurçó negre :P

Salut, família