para ti... més voltes al cap

Ahir nit vaig compartir taula amb tot de gent que em va donar noves dades i sensacions sobre el tema tracta ahir per aquí i brillantment comentat per en Marçal i en Bernat. També haig de dir, q aquests inputs no em van aclarir gaire i segueixo amb els mateixos dubtes no urgents d’abans. Poder una mica més espantat del q la rutina et pot arribar a amotllar.

El fet era un sopar sorpresa al cap de l’empresa a Barcelona (a on faig feina, l’empresa té més de noranta anys i és originària de Bizkaia) pels seus 25 anys d’empleat. Hi eram tots els companys (o així insisteix ell en anomenar-nos, la qual cosa, em sembla clarament positiva), els amos de l’empresa (o així insisteix ell en anomenar-los, la qual cosa no em sembla ni bé ni malament, almenys els molesta als amos, q diuen q els recorda a l’edat mitjana), i algun ex-company i cap seu de fa un munt d’anys (q no se com insisteix en anomenar-los).

Sense aparent intenció q així fos, els parlaments del cafè van girar en alabances variades a les persones que lideraven l’empresa i aquestes les tornaven als seu equip de gent. Especial gravació en la memòria va tenir una frase que feia ‘molts llocs tenen maquinària, processos o tecnologia millors; jo sempre he afirmat q tenim les millors persones’.

Poder no tots ho sabeu, però una de les coses q em van fer decidir per entrar a aquesta empresa (a part q no tenia feina llavors :D ) és q el cap q ara fa 25 anys em va dir, ‘porto vint-i-pico anys, i encara és hora q marxi un treballador de l’empresa. Tots estem a gust’. Allò em va cridar l’atenció.

Això mateix vaig tornar a percebre ahir quan es feina un repàs a tota la gent entaulada, els anys q feia q havien entrat, els projectes participats, les anècdotes... i un corrent compartit de camaderia vers els dos més novells de l’empresa (sobra dir q jo era un d’ells) ‘d’aquí faràs anys’.

Llavors salten alarmes internes. Sobta sentir parlar amb normalitat a tothom que ‘com la liarem pel centenari de l’empresa! (és al 2013). Sí? D’aquí sis anys estaré en una taula amb vosaltres?

A la nit, tot rodant per una avinguda roma rarament sincronitzada, em va venir una cançó al cap. La vaig conèixer d’adolescent per en Loquillo i ell mateix informava q era original d’en Brassens i que la havia conegut d’una adaptació d’en Paco Ibañez. Total, La mauvaise réputation em va sortit a l’ajut i, amb unes breus modificacions, em va respondre a aquesta inquietud.

A la festa del capital
Jo em quedo al llit igual
Que la música empresarial
Mai em sabé aixecar

Per aquí deu anar el q em cou. Molt resumit, no em motiva fer feina amb l’objectiu final de que algú q ja és prou ric ho sigui més. Tot i q em caigui bé i tracti bé a la gent.

Seguiré pensant-hi, sobretot quines alternatives poden haver-hi i si no ve a ser un peatge menor q podem acceptar pagar sense remugar gaire. Ara estic en aquest punt doble: inquietud-acceptació, un equilibri com un altre.