Esmorçant amb 2 models

Ahir va tocar matinar. Primades (acció de fer el primo) a part (òbviament és fàcil saber quina va ser, sent el dia que era; efectivament, no vaig canviar l’hora i vaig anar una hora abans), ahir vaig quedar amb en Valeri i l’Oscar per esmorçar abans d’anar a veure un partit de bàsquet.

D’en Valeri segur q us n’he parlat a tots els q llegiu aquest blog. Va ser el meu entrenador de cadet i junior (14-17 anys), el q em va ficar el cuquet d’entrenar ajudant-lo temps després i fa un parell (o tres) d’anys q vem treballar junts portant el junior de l’Hospi.

L’Oscar també és entrenador i el vaig conèixer allà hospitalet. Una persona maquíssima i un altre fanàtic de bàsquet. També farà tres anys vem col•laborar amb ell, ajudant-lo a fer l’infantil de llavors q segueix funcionant com un dels millors equips del seu any. Va ser divertida aquella experiència fitxadora.

Entaulats érem quatre pq també hi era en Janick (més conegut com a Jan), de tres anys i fill d’en Valeri. I és aquí on neix el títol del post i els dos models q hi havia allà.

En Valeri ja no és entrenador, ho va deixar l’any q vem entrenar junts. Ja havia nascut en Jan i estava algo fart de dedicar el seu temps al bàsquet. I va prioritzar tenir més temps lliure per dedicar a altres coses (principalment a la familia).

N’Oscar segueix en el mundillo fins les celles. Cadet A de l’Hospi, un molt bon equip q competeix amb Barça i Penya de tu a tu. Quatre entrenos a la setmana de dos hores, partits, seguiments d’altres equips, videos, convocatòries de seleccions, tornejos amistosos fora de Catalunya.... A més coordina l’escola d’alla... en fi, el q feia jo fa tres anys q la meva vida girava entorn el bàsquet.

El partit era un hospi-barça d’allò més intens. Partit maco, tot i els nervis i errades q va haver. L’Oscar, a la banqueta, dirigint amb tensió i disfrutant tot i la derrota final. En Valeri al meu costat mig al partit, mig als barrufets q en Jan li passava.

I jo mirant-me tots dos, començant a parir ja aquest escrit, reflexionant-hi. Vaig tornar a sentir la crida del bàsquet d’alta competició... però haig de dir q quan millor m’ho vaig passar, va ser jugant a quina ma està el barret del barrufet...