Encara no

Avui mateix, famós dia del deu del deu, se m'ha rebel·lat que havia de tancar aquest blog. El meu històric emmirallament amb en Fermín i el seu concepte de cicles m'ha donat l'empenta que faltava a tanta inactivitat.

Se per què no escric. En els darrers dos anys m'he enfrontat (i, per sort, guanyat) a perdre el pare, el cosí-casi-fillol i el fill. I no m'ha vingut gens de gust compartir-ho per aquí. Era massa dolor per l'exposició pública que l'entenia com una banalització. I si no vols parlar d'allò tant poderós que se't menja per dins, de que has d'anar a escriure?

Així, he entrat tot decidit a seguir un fil semblant d'adéu. Però no serà un post de comiat. He llegit els darrers escrits, i no em veig amb cor. Les llàgrimes al retrobar-me el q diuen (i amaguen) els remors de la 425, m'ho han impossibilitat del tot.

Ací seguirem. Callats o mirant de buidar i compartir. Estic present en quelcom anomenat activitat passiva.

I sí, diguem que esperem uns feliços 34.