...

Iep Bernat, no exigim tant, que no tots tenim tanta poca feina :p

Ja tornem a estar per aquí i, el més important, resituat en la dinàmica habitual. Entremig un molt bon viatge per descobrir una ciutat preciosa, unes quantes hores a Zion per deixar-ho maquejat que fa goig i algunes menys ordenant a casa i el despatx que també li convenien.

Florència és una ciutat bellíssima. Fent un refregit impossible entre l’Agustín i en Boris Izaguirre diria que és un ‘momento Stendhal contiiinuo’. L’ullet que l’entengui qui pugui! :p

De regal vem visitar Bologna, famosa per una declaració sobre el futur de la universitat europea que tant maldecaps ens ha donat (encara segueix, no?). Però com a ciutat val la pena, no té la espectacularitat de Firenze però ben val una visita. A més, vem tenir guia local, la qual cosa sempre et fa descobrir més profundament (i amb més carinyo) un lloc. Una parella maquíssima, coneguda a través del Risk (q diu q jugar és inutil?) que van fer d’amfitrions perfectes. Stefano i Ainhoa, tenim pendent un dinar (i, tranquil, no m’atreviré a fer pasta!).

L’altra novetat és a Zion. Aquests darrers dies ha viscut una activitat frenètica i per un cop les assemblees i comissions de treball han superat el pla teòric. El resultat han estat bastant feina però un pis de baix irreconeixible. Com ja ha fet algun antic col·laborador dels comentaris d’aquest blog, no espereu invitació per venir a veure-ho, qualsevol dia esteu convidats a visitar-nos, teniu les portes obertes!

Una altra cosa que em fa il·lusió és recuperar els partidets entre amics de bàsquet. Si tot surt segons el previst aquest dissabte farem el primer. Encara no he avisat per mail pq no tinc la confirmació de què tindrem pista. Espero fer-ho demà al matí i enviar el mail. En tot cas, aneu escalfant canell i, com en el meu cas, algun dia anar a córrer no anirà malament.

I mil coses més del dia a dia que avui no les veig com una càrrega si no com possibilitats d’estar rodejat de bona gent, fruint de la vida. Això va així, el que un dia t’agobia, el següent et meravella. Tot i que la idea és la contrària, ara em ve al cap una cançó d’un un punki pessimista (diria que era Cicatriz, però ara no estic segur): ‘Derrota tras derrota, hasta el fracaso final’.