el mon es divideix...

L’altra dia parlava de com dividir a la gent. És divertit fer aquests exercicis de separar el mon en dues parts. El bé i el mal, enfrontats per un motiu absurd. Són separacions imaginàries, molts cops amb funció còmica, que poden portar amagat moltes veritats prou profundes. En aquesta línia, una nit de no fa gaire, se’m va revelar la següent veritat absoluta: “els bars i/o discoteques es poden dividir en dos: els que posen cançons de kortatu –normalment Sarri, Sarri, tot i que et pots trobar altres agradables sorpreses- i els que no”.

El dissabte a Plataforma van posar-la amb la conseqüent alegria d’uns quants incondicionals. Ahir fent una cervesa, va sonar de nou. Curiós bar que, entre altres, va deixar sonant tot el London Calling sencer, una gran hora musical!

Seguint l’entrellat d’idees que no se a on portarà, ara toca parlar de The Clash i l’especial relació que hi tinc. La meva habitual mania als grups q canten en anglès (serà perquè no entenc gaire, tot i que llavors amb l’euskara no serviria la teoria) aquest cop no va funcionar. Vaig entrar-hi mogut per la curiositat de sentir els originals de tanta cançó versionada q havia escoltat. I no em va defraudar en absolut, vem connectar des de el principi. Des de llavors són uns altres companys de viatge i bones estones. Menys el Sandinista, q reconec q no he estat capaç de digerir-lo, la resta haurien d’estar a qualsevol dicoteca (cedeteca però dit com ho diria na Cata ;) ) que es preui de tal.