Què bé per Lisboa

Aquest cap de setmana hem estat a Lisboa amb na Marcela; un regal de reis q ens vem fer. Ha estat un molt viatge, de viure-ho plegats amb molta calma. Penso que ha estat el viatge menys exhaustiu que em fet mai. I m’explico, pq va ser una definició q ens va venir al cap i ens va agradar força.

Exhaustivitat, entesa com la voluntat de voler arribar a totes bandes, complir amb tots els requeriments de guies completíssimes, i no voler deixar-se res d’allò mal anomenat imprescindible.

Doncs ens ho vem deixar, segur, per força. Pq no ens ho vem mirar gens el q hi havia a veure o fer. Han estat tot de passejos pseudo-aleatoris només guiats de tant en tant per un nom d’un barri o la promesa d’unes excel•lents sardines a la brasa o... simple albir. Dos-tres dies capritxosos, de sentir-se més còmplices.

I què bé q es viatja així...
I què bé q es viu així...
I què bé...