El fill del buho es diu buhito?

Fa dies q no trobo moment d’escriure. Gairebé gràcies q vaig poder posar allò de la cooperativa d’habitatge –els habituals, ho heu mirat? Val la pena!-. I no és pq no hagin passat coses. Diguem q sobretot tinc dos temes pendents per compartir.

El primer, i només a mode de titular, és l’obra de teatre d’en Ferran. Serà titular pq encara tenim pendent amb ell de comentar-ho (diria q la pilota de respondre mail, la tens tu, Ferran!) i tinc masses dubtes com per donar una opinió al respecte. De totes maneres, i si encara esteu a temps, recomano caure’s per La Casona un divendres o dissabte vespre. Fent una valoració de mínims, almenys us asseguro q us farà pensar i provocar sentiments, q no és poca cosa cosa!

La segona també la porto dins des de fa ja quatre dies. I és q l’Albert –mestre company des del cole- tindrà un fill/a. Divendres vam estar sopant i ens ho va explicar. Amb normalitat, tal com és ell. Penso que és el primer “convertit-a-pare” realment proper que tinc, i això sempre és una xic de xoc. Naturalment et porta a pensar sobre un mateix, i la opció de ser pare. I... encara no ho tinc prou definit com per emetre un judici al respecte. Suposo q aquestes coses, són, arriben i et porten un somriure q et dura molt de temps.

Ell deia q a vegades es marejava davant la responsabilitat i la seva immaduresa auto-declarada. Jo el mirava i somreia: serà un gran pare, pensava. Jo no vaig atrevir-me a declarar-me immadur, ja em tocarà plantejar-ho... espero q algú també em miri amb un somriure...