Rosa dels vents (de la 324)

Aquest és un post homenatge a un altre o, millor dit, a una col•lecció, tant li fa. Suposo q necesito fer un xic de balanç. La rosa dels vents ha estat un repte del que estic satisfet com l’he afrontat i resolt. També, em sento un tant exhaust. Suposo que els més esportistes coneixeu la sensació d’estar rebentat però content d’haver fet l’esforç.

L’elecció els vents no té cap significat concret. Volia fer que fos un conjunt d’escrits i no veia com enllaçar-los. Els números romans no m’acaben de fer el pes. Es va creuar un vent (el migjorn, i per això va esdevenir el primer) i amb ell, la seva família. Em va semblar una bonica forma de fer-ho. A més, vuit era una bona xifra. Tenia perfilats 4 o 5 i em forçava a acabar de pensar-hi uns quants més, però sense caure en l’excés.

No ha arribar a passar del tot, però temia ancorar-me. No finalitzar la sèrie, o no fer-la com volia. A més, altres temes s’han creuat i m’he resistit a escriure-hi, tenia un objectiu marcat. Suposo q aniran sortint poc a poc.

He verbalitzat part d’una experiència viscuda única. L’he compartida. M’he obert un xic més. He enviat alguna abraçada. He deixat constància de coses que se que m’agradarà recordar. He deixat per escrit idees que l’Èlia li agradaran conèixer. He rigut. M’he emocionat.

8 motius. 8 vents. Molta satisfacció...