Saló de lectura (VI)

· Palestina [Joe Sacco]. Excel·lent còmic que em va caure a les mans just abans de l'enèssim capítol del genocidi que està duent israel contra el poble palestí. El llibre és brillant, dur sense gratuïtats i d'una contundència sorprenent. Em va semblar excel·lent com a introductori a entendre la desesperant situació. Si mai sóc tutor d'un grup d'adolescents, de lectura obligada amb Maus.

· Siberie M'etait contéee [Manu Chao & Wozniak]. Llibre-disc d'en Manu publicat fa un temps q encara no havia pogut escoltar (ni veure). En Wozniak és un dibuixant habitual de radiochango del que recordo una exposició prou bona a la biblioteca de Gràcia (Jaume Fuster). Prou bé, però la limitació idiomàtica (tot en francès) no em va fer gaudir-lo suficient.

· Un home sense patria [Kurt Vonnegut]. Com ja he dit més d'una vegada, no et fiïs dels llibres q parlem massa bé de si mateixos. Així l'etiqueta de 'llibre/autor q Michael Moore ha inspirat la seva obra' em semblà massa feixuga. Efectivament, unes quantes reflexions lleugerament punyents no són suficients per tal mèrit. Així què un llibre més sense pena ni glòria; entenc que no ho posessin a la contraportada.

· La revolución por el tejado [Lucio Urtubia]. Autobiografia d'en Lucio, un anarquista de Nafarroa q va haver de refugiar-se a Paris i des d'allà va seguir compromès amb la lluita, sense deixar de currar de paleta cap dia. Mil anècdotes increïbles. És una vida al·lucinant, il·lusionant i encoratjadora. De les que t'animen a seguir intentant viure segons principis. Qui li hagi picat la curiositat, que me'l demani, li agradarà.

· Històries del paradís [Xavi Sarrià]. Conjunt de relats ambientats per tot el món escrits de la ma del cantant de Obrint Pas, q per més dades, és del 77 i nascut a Les Corts. Vem anar-hi a la presentació que es va fer Can Vies amb na Cata i va estar prou bé tot i el fred a la capella. El llibre es bo, m'ha agradat. No en tots els relats, però en alguns aconsegueix trasmetre un munt de sensacions i sentiments, al qual cosa no és gens fàcil. Vaig sentir por, fàstic, odi amb molts dels protagonistes però també pau, alegria i esperança... q no ens ha de mancar!

· Palestina, ocupació i resistència [Salah Jamal]. Bon reflexos a la biblioteca de La Barceloneta, que van posar paradeta a l'entrada, amb tot el seu fons sobre Palestina. Editat per El Jonc, va ser aposta segura per mirar d'aprendre més al respecte. I així ha estat, unes molt bones pinzellades a la història, origen i evolució, d'un conflicte que ens arriba amb tota la seva cruesa. La primera cosa a descobrir, és q l'ocupació s'inicia després de la primera guerra mundial i el final de la segona no va ser més què l'excusa per tal de donar carta lliure a la barbàrie jueva.

· Estupor i tremulors [Amelie Nothomb]. Curiós llibre q m'agradaria contrastar amb en Bernat (com a únic expert en el mon japonés q conec) x com d'exagerada és la crítica q fa de la forma de ser japonesa. Diu la contraportada q va crear una gran controversia, arribant a conflictes diplomàtics... segur q és una tècnica de mercadotècnia però em va sorpendre la societat q descriu. Si a sobre és cert i existeix a una illa a l'altra punta del món, ja és per al·lucinar (més) amb ells.

· El cuento de la isla desconocida [José Saramago]. Deliciós conte en forma i contingut q parla de les cerques interiors i com la búsqueda pot esdevenir troballa en si mateixa. Em va encantar la porta de les decisions (que gairebé no s'usa, però quan es fa, es fa). He trobat el conte penjat online, per si algú té temps o se'l fa...

· La pipa de Marcos [Javier de Isusi]. Còmic que obra la sèrie (a veure si en trobo més) Los viajes de Juan Sin Tierra ambientat a La Realidad, comunitat zapatista. M'ha agradat com juga als equilibris entre la vida dels cooperants internacionals i la vida rebel (i amagada) de l'exèrcit zapatista. Una bona foto, amb un epíleg d'allò més formatiu.

Primers assessinats de n'Obama

17 per ser concrets. Ordenant un bombardeig selectiu amb avions no tripulats al Paquistan, zona presuntament alqaedista però històricament famosa per l'oposició antitalibana.

En Partal ha aixecat la llebre i una cerca ràpida al google 'Mir Ali Obama' en dóna una produnda fe. Especialment encoratjador (per tal de no tornar a l'escola aprodundir els estudis en nuclear i anar a l'Iran a ajudar a bombardejar els estatsunits) ha estat un fòrum anomenat anti-neocons; q et fa veure q el borreguisme allà no és absolut.

No es tracta de fer regles de tres macabres, però allà s'ha fet una comparativa q diu q en Bush va trigar 5 vegades més a iniciar un atac i va provocar 5 vegades menys víctimes. Com l'Obama decideixi efr-ho tot 25 vegades més, ens podem anar acomidiant els uns dels altres fins q tornem a coincidir al Guantanamo de torn.

1 any d'Èlia

Una forma tòpica de començar seria un... qui ho hauria de dir? Però suposo q qualsevol, pq és llei d vida fer anys. Però qui recorda el seu primer aniversari? Espero q l'Èlia una mica demà, quan trobi la casa en calma, encara amb algun globus penjant i es pregunti a on és tota aquella gent q feia tant enrenou...

L'Èlia ja té un any i està tremenda. Gràcies a un curiossísim moviment de cul, és capaç de moure's i desplaçar-se tot estant asseguda. Aish la grandesa de l'autonomia, quina fita veure quelcom més lluny de 30cm i poder abastar-ho! El menjador sencer ja es creua en pos de la joguina (o crispetes) de torn.

Un any, quina meravella d'any. Ha estat un no parar de fruir els tres. D'aprendre i créixer un munt. Tantes coses descobertes i compartides. Que n'és d'exigent ser pare (o així ho entenem) però que gratificant alhora (o així ens sentim).

Felicitats Èlia, i demà a celebrar un nou dia!

Quin és el record de malabars?

En pilotes 12, però en mases només 9. Això i tantes altres dades com alçada segons nombre d'objectes, corbes de representació del moviment i relació de temps entre estar a l'aire i la ma... són coses a apendre en una substitució aburrida d'unes quantes hores d'estada al centre sense res a fer... però avui ja s'acaba! Demà classe! Bien!

En 2010 empezará la crisis de verdad y será brutal, terrible

El catedrático de Estructura Económica de la Ramon Llull augura que la recesión durará diez años

David Ruiz | Barcelona | 03/10/2008

Santiago Niño Becerra, nacido en Barcelona hace 57 años, es un hombre que habla claro. Catedrático de Estructura Económica, es profesor en la Facultad de Economía IQS de la Universitat Ramon Llull. Considera que la situación económica mundial va a ir "tendencialmente a peor" en los próximos tres años y que todas las medidas que se están aplicando no van a servir porque responden a un viejo manual que ha quedado obsoleto.

-¿Estamos ya en crisis?
-No, que va. Yo diría que estamos en "precrisis". La crisis empezará a mediados de 2010. Pero es que, además, lo que viene ahora y lo que vendrá no se parece en nada a lo que vivimos en 1993 o en el 2000. Esto es otra película, es una crisis sistémica. De parecerse a alguna cosa, se parecería al "crack del 29".

-¿Por qué es una crisis sistémica?
-Porque la manera como está funcionando el sistema se tiene que cambiar. En 1993 hubo un problema, se inyectó dinero en forma de crédito y se acabó. En 2000, lo mismo. Ahora no. Aplicamos un manual viejo que ya no funciona. Se han agotado las herramientas que se pusieron en marcha como el hiperconsumismo, el hipercrédito o la hiperdeuda y pasamos a otra película…

-¿Cuándo empezó esta "precrisis"?
-En septiembre de 2007 cuando se manifestó el problema de las subprime.

-¿Y hasta cuándo durará?
-Se alargará hasta junio o julio del año 2010. La tendencia dentro de este periodo será a peor. Esto no significa que un día la bolsa suba o que otro baje. En 2010 empezará la crisis de verdad. Caída "a plomo" hasta mediados de 2012. Habrá un hundimiento a nivel económico, y será a nivel mundial.

-¿Qué pasará a partir de 2010?
-Durante el periodo 2010-2012 el nivel de la caída será brutal, terrible. Habrá economías que sufrirán muchísimo, por ejemplo la española, la alemana, la estadounidense o la china. Habrá un periodo de estancamiento hasta 2015 y, a partir de ahí, comenzará un periodo de recuperación muy lento hasta 2018-2020. Estamos hablando de una duración de 10 años, similar a la "Gran Depresión" norteamericana de la década de 1930.

-¿El capitalismo ha llegado a su fin?
-El colapso del sistema capitalista aún no se ha producido. Los sistemas tienen una vida de 250 años. El capitalismo empezó entre 1815 y 1820 y terminará más o menos en 2070. Lo que ahora vivimos es una crisis de ajuste, como ocurrió en 1929. Las características del capitalismo no cambiarán pero el ajuste que se hará será muy importante.

-¿Cuáles son las posibilidades que tenemos para capear el temporal?
-Nada. Esto ha de pasar. Es inevitable.

-¿Pero los ciudadanos no tienen ninguna opción para intentar salir menos afectados?
-Yo siempre recomiendo que si alguien tiene deudas, que no se endeude más. Quien no tenga, que no se endeude y si una persona tiene deudas y dinero ahorrado, que lo dedique a reducir deuda. Otra cosa es que, antes de comprar nada, la gente se pregunte si realmente lo necesita. Que calculen muy bien cuales son las expectativas de sus ingresos y adapten el gasto. Lo que no sea necesario, no es importante.

-¿Habrá muchas empresas que puedan aguantar esta situación?
-No, habrá cierres en cascada. La evolución será cada vez a peor y, a partir de 2010, se acelerará.

-¿La culpa es de los bancos y las inmobiliarias?
-La culpa no es de una persona o de un grupo de personas. Las medidas que se han tomado han llevado al desastre. Pero si estas medidas no se hubieran tomado, no se hubiera crecido como se ha crecido. Y todos hemos estado muy contentos de crecer así.

-¿Habrá bancos que quebrarán?
-Sí, pero aunque un banco haga fallida no pasa nada. El problema es que, dentro de un escenario como el actual, que un banco caiga supone un torpedo a la confianza. El sistema que hemos montado no está atado con cables de titanio, está unido con algo tan intangible como es la confianza que, cuando se rompe, ya no se puede reparar.

-¿Es una buena decisión que los Gobiernos usen dinero público para salvar a las empresas?
-No servirá de nada. Se tiene que hacer porque el modelo dice que es lo que debe hacerse. Esto sirve para tapar un agujero, pero se abrirá otro. Estamos hablando de cifras tan brutales que es imposible tener dinero suficiente para tapar todos los agujeros.

-¿Cómo sabremos que estamos saliendo de la crisis?
-La recuperación se percibirá en el ambiente. El primer síntoma de la recuperación vendrá hacia 2012 porque no iremos a peor. El segundo signo será que algunas personas empezarán a hacer cosas.

-¿El resultado de esta crisis será la aparición de una nueva potencia económica?
-Yo opino que la figura del Estado irá a menos y que las grandes corporaciones tendrán más fuerza. Creo que General Electric es la primera corporación del futuro, es un caso a estudiar. En el futuro habrá más eficiencia, orden, aprovechamiento,…

-¿Grandes corporaciones como las de la película "Rollerball", que planteaba un futuro en el que las grandes corporaciones controlaban el mundo?
-Sí, eso mismo.

Tombs de professor

Tot i q només sigui en funció 'memòria històrica' x d'aquí uns anys, volia deixar constància dels tombs x instituts q em toca (i suposo q tocarà) fer. La primera parada, força fugaç, a Nou Barris (IES La Guineueta) fent classes d'electricitat a un mòdul de grau mig de mecànica. Bon record de la meva primera substitució, tot i que les dues setmanes i escaig no van permetre gaire. Adonar-se del nivell (educatiu, cultural i d'actitud) q hi ha a les aules i saber-se sortir prou dignament. Hi hagués seguit unes setmanes més per acabar el cicle d'avaluació... i arribar a nadal i poder cobrar-lo! Però era demanar massa i com a primera experiència no se li pot demanar gaire més. Unes quantes anècdotes q he explicat força però no per aquí. A veure si ho soluciono en breu.

Ha tornat a sonar el telèfon i ara toca dirigir-se cap a la Zona Franca, IES La Mercè, cap i casal dels estudis mecànics a Barcelona. Allà tocarà donar classes de gestió de magatzem al grau superior de mecànica. De moment tinc per tres setmanes i uns apunts q m'he llegit en mitja hora i els haig d'impartir durant 20 hores... Alguna cosa farem! :D

El que si que he constatat q a partir d'una edat, els docents s'ho munten molt bé... aquest darrer 5 hores de classe i la resta, tutories i activitats variades... jo vull arribar a gran!