Ahir al vespre es va pendre una decisió q era una possibilitat però q em va pillar a traspeus: Ja no entreno a l'equip d'enguany. La junta directiva, vistos els resultats (3 guanyats i 8 perduts) ha decidit que l'equip necessita un canvi. I com es sol fer en aquests casos, el triat és l'entrenador.
Com bé sabeu, jo estava de segon. No m'ha calgut gaire pensar la meva postura. Estava allà per treballar amb l'Oscar, no pel club. Així q sense ell, el projecte deixa de ser atractiu. S'agraeix -tot i q és més un formalisme q altra cosa- q t'ofereixin continuar, però la resposta és òbvia i clara: vaig arribar amb/per ell i marxarem junts.
No m'ho esperava, creia q tindríem una mica més de recolzament i marge de treball. L'equip necessita un canvi i estava convençut de que l'estavem fent des de dintre, força consensuat amb la majoria del grup. Però qui mana ho ha vist d'una altra manera.
No voldria donar massa protagonisme a l'adeu i sí a l'experiència d'aquests mesos. L'he disfrutada. He recuperat bones sensacions entrenant, m'he entés molt bé amb la resta de l'equip tècnic i jugadors i he vist una categoria maca de bàsquet. Poc més es pot demanar.
Al marxar del club i acomiadar-nos de la gent d'allà, un ha volgut donar (amb carinyo) un consell a l'Oscar: "No pots ser amic dels jugadors, t'han de veure com un fill de puta". Ell ha somrigut i ha agraït el detall de que volgués anar més enllà de l'encaixada de mans. Però intueixo que no estava gaire d'acord. Jo no ho estic gens, ja fa temps q no estic en aquest model d'entrenador i de relacionar-me per la vida. A vegades, pot funcionar millor (si valores només una classificació, però ni així) però vitalment et perds tantes coses...
El que sí és cert és que, poder no de forma immediata, però sí q m'han quedat ganes de seguir entrenant. A veure q va sorgint, hauré de parlat amb el meu agent!: D
Em va costar arrencar, no tinc gaire experiència com a segon (ni treballar amb segons) pel que estava massa a l'expectativa x no menjar-me àrees q no em pertoquessin. Poc a poc hem anat creant bones dinàmiques i ara estava ben a gust. A més, crec q és sensació compartida; queda a l'aire repetir algun any, qui sap!
De moment, a tornar a gaudir de tots els vespres a casa i caps de setmana lliures. El bàsquet és el meu hobbie preferit, sens dubte tota una passió, però és dur marxar tres nits de casa quan l'Èlia ja dorm i tenim una estona per nosaltres dos.
Com ja he dit, em quedo amb bon gust de boca. Quina diferència del darrer cop q em van tallar com entrenador! Sort a l'equip (format per gent molt maca) i fins... q toqui!
