Insubmissió a les penes multa

Per fer el seguiment diari, aquí.

Uns motius

Els primers dies a l'institut van coincidir amb carnestoltes. No estava clar si es feia festa. La postura del claustre era no engegar res i esperar q la guspira sortís dels estudiants. I va sortir i tots ens van alegrar. Van definir un concurs d disfresses al pati. Allà hi eren tots, organitzant-se i gestionant un deliciós caos. Això és formar persones.

Dinar a l'institut, entre profes. No recordo com s'inicia però em veig dicutint sobre l'origen del molí de vent i refutant la teoria del professor de socials q diu q el molí manxegu del quijote és una adaptació dels molins flamencs. Aquí les de castellà i història ja tenen a dir, per dates podria ser, però una mica just. Amb el de tecno acabem de donar l'apunt de pq ara usen 3 pales en comptes de quatre. Aquí ja els costa més contradir-nos. Va ser una fiblada al passat, estava al cine-club! Quanta nostàlgia a aquests debats més enllà del futbol i les noticies més sobades del dia.

Som a la setmana d'homenatge als exiliats del 39. Hi ha xerrades, videos, una petita exposició i tot el insti està empaperat de històries de gent q va haver d'exiliar-se. A història i altres assignatures han (hem) parlat. Se'm possa la pell de gallina cada dia a l'entrar i passar per sota la tricolor penjada a l'entrada...

Examen de física - tema pressió. Pregunta 3: A mitjans de l'any 2007 va haver-hi una gran polèmica per l'us il·legal que feien alguns mossos d'una arma no reglamentària, anomenada kubotan. Aquesta és una espècie de punxó acabat en una punxa rodona de plàstic dur. Podries explicar la relació que té el funcionament del kubotan amb la física? Algunes respostes van ser impagables. Li vaig contar bé al que va posar al final 'si l'usen és pq algo deurien fer els manifestants' però em vaig apuntar el nom per ajudar-lo a compendre millor l'entorn en el q viu :)

Vigilant un estudi. Dues noies repassen no se ben bé què. Estan canturrejant una cançó coneguda... Komando oreneta? Com pots ser q els coneixis?

Segur q em deixo una bona pila de petits motius q em faci està feliç amb la feina q faig. I això, què fàcil q ho fa tot!

4 bailes

Diumenge vem anar a veure la darrera obra de Los Pelones i no ens va defraudar gens. La fan al Villaroel i és absolutament recomenable. Com bé va dir en Marçal, era aposta segura. Text plenament reconeixible de l'autor q no per això menys interessant.

Si heu seguit l'Albert Espinosa (o aquest blog quan parlo de llibres) sabreu que ha escrit un recentment anomenat El Mundo Amarillo. Fent una lleugera adaptació, el resumiré en la figura de les persones grogues que té cadascú, aquelles que et marquen en algun moment de la vida, tot i que sigui fugaçment.

Jo tinc un record de l'Albert quan vem coincidir a l'escola. Tot just engegàvem un projecte ambiciós de coordinadora d'associacions que va funcionar prou bé i va donar bons fruits els següents dos-tres anys. Va ser de les primers coses q vaig ficar l'ombro estant a delegació, en aquella època que encara era 100% cine-club i tornava a treure el nas per delegació després d'una primera època q no em va convèncer com es feien les coses.

L'Albert ja era tot un il·lustre veterà. En una de les reunions va explicar una batalleta (o fàbula, ves a saber) a on deia q en Puerta els hi havia promés un local a la gent del grup de teatre i un dia els va donar una clau. No els hi va dir el lloc, i van provar totes les portes de l'ETSEIB però cap va obrir.

La història poder no té més, però jo em vaig fer un tip de riure i, probablement, va servir per perdre una mica més de respecte al director nefast en qüestió. No se si per aquesta història entraria com a groc meu, però que la recordi més de deu anys després, deu voler dir res!

En tot cas, 4 bailes al Villaroel. Del tot recomenable. Pels coleguilles i coneguts variats tenen un mail obert q si escrius a bailes4@hotmail.com dient el dia que vols anar, t'apunten a llista per un 2x1.

D campus

De nou a Barcelona amb ganes de xerrar del campus. Ràpid i efímer com sempre. 5 dies de convivència a Berga que donen molt de sí. Vàries novetats;, la primera ser-hi, després d'un any de descans. Una altra compartir-ho amb la familia, na Marcela i Èlia van pujar-hi i, crec, q ho van gaudir prou.

Hi han hagut baixes i tot i que no sabria dir exactament quan, en els intangibles és quan recordava en Sergi i en Rul. O poder era en Nardi, Milena, Cata, Xavi... Això ens ha fet trobar més amb l'Uri, reteixint complicitats, que sempre va bé. Amb la resta de monitors prou bé, alguna tensió (q no ha arribat a hostilitat com algun any) però s'ha fet més fort el convenciment de que el salt generacional i, poder, plantejaments vitals són un tant divergents.

Per la resta, prou bé, ho he gaudit molt. Portant el pes del fil temàtic, improvitzant un Mr. Jones que venia a oferir places de la seva lliga mundial. Què agraits són els nens. Cada petit esforç q fas, te'l tornen en il·lusió i somriures multiplicats per mil. No és que fos la millor història del campus, ni d'un bon troç, però va ser prou entretinguda pels nens, q és el q compte.

I gaudir a pista, amb els entrenaments. M'hauria d'haver mogut una mica abans, però ara és quan es comença a tallar el bacallà. M'he fet el proposit de veure si surt alguna cosa cara l'any vinent i poder entrenar. Us mantindré informats!

Per donar-li una ullada al campus, fotos i videos, el blog és aquest.

Saló de lectura (VII)

· Claus y Lucas [Agota Kristof]. Colpidor llibre que recopila tres noveles (publicades amb una important diferència de temps) amb un mateix fil argumental: la història de dos germans al llarg de la seva vida. La primera -el gran quadern- és realment dur. Sembla un experiment literari de provocar sensacions; generalment negatives: rebuig, fàstic, dolor,... Brillant text q no et deixa indiferent. Les altres dues noveles es recrea amb infinitats de girs i miralls q et fa perdre el fil (i la realitat, que, d'altra banda, et fa qüestionar sí existeix com a única i clara). El recomano, però no serà el llibre de l'any.

· Entre ceja y ceja [Luis Beroiz]. Brutal llibre que fa poc vaig llegir està patint censura en diferents llibreries, Barcelona inclosa. És el relat novelat d'un pare en lluita per desemmascarar la tortura a EH i les implicacions de l'ertainza i el PNV a partir de la soferta pel seu fill. Masses anys amb l'excusa de Madrid i l'audiència nacional, quan els de casa feien més mal... Interessant, molt interessant.

· Pollo con ciruelas [Marjane Satrapi]. De l'autora de Persepolis, feia molt de temps que ens miràvem aquest còmic i jo. Però mai feia el pas d'agafar-lo. Arribat el dia, no m'ha dit gaire. Mateix llenguatge però amb una història més lírica però fluixa en l'argument.

· Incerta glòria [Joan Sales]. Molt bona voluntat i ganes (per la recomanció de qui m'ho va deixar) però no he pogut amb ell. Centrat en una indeterminata segona linia del front de la guerra civil, la seva lentitud ha estat desesperant. Personatges que volen ser excèntrics i no són més que plastes sense interés. Vivències insulses que pretenen escandilitzar i ni a velles de missa. Però sobretot, no soporto el to moralista de tota guerra és dolenta i la culpa de tot és dels anarquistes. Cony de stalinistes! :D

· Una lectura poc corrent [Alan Bennett]. L'havia sentir comentar en alguna banda i amb el que havia sentit ja tenia prou: La reina d'Anglaterra un dia descobreix que llegir està bé i llavors comença a llegir molt. Ja està explicat, no cal que el llegeixis.

· Va de mestres [Jaume Cela i Juli Palou]. Estic un xic negatiu avui, no? Doncs aquest lllibre ho compensa tot. Perla trobada de casualitat que ja té un lloc destacadíssim. Estic per anar a comprar 10 i poder anar regalant-nos poc a poc, no fos cas que es descatalogués. Escrit en forma de petites cartes, són textos dirigits als mestres que comencen (estaré sensible al respecte ;) ). Veritables joies o, millor dit, gotes de perfum que s'han de consumir de poc en poc, de lo concentrades que estan. Grans històries de mestres que, pel que fan i són, també són històries de la vida.

· Los orígenes del SOC [Luis Ocaña]. Crònica d'aquest sindicat agrícola andaluç prou interessant. Pels que som absolutament externs, el trobarem massa recull històric-intern. Les poques pinzellades de les condicions socials i polítiques del camp són d'allò més interessants; així com els plantejaments del sindicat.

· Situaciones berlinesas [Raul Zelik]. Algun cop pasa que t'oblides de canviar el llibre de Txalaparta i reps algun que t'havies dit q no et venia gens d gust llegir. La predisposició negativa fa que al final diguis q no està tant mal. Històries d alternatius variats a Berlin amb una estructura un tant curiosa però fàcil de perdre't. Res meravellós però es deixa llegir.

Escac al Rei [Hector Bofill]. Reflexió (crítica) a la monarquia espanyola prou punyeny però bastant moderada. Masses frases de 'no volem criticar però...', és l'únic però que li reclamo, no ser més contundent: Si ho penses, digues-ho! Si has llegit 'un rey golpe a golpe' no et descubrirà gaire nou. Com a molt, té la gràcia se der més nou i cita la crema de fotos i altres esdeveniments més propers en el temps. Però com que el borbó no ha fet res de nou els darrers anys (ha seguit vivint del cuento, robant tot el que ha pogut i beneficiant als seus amics cabrons) doncs no hi ha gaire més a afegir.