Des d'un altre mail...

Tot fent proves, he trobat l'opció de publicar via mail. S'ha de provar! Com a novetat, i perquè no sigui un post tan buit, dir q he canviat els links: He afegit la web de la mireia i en dani (entre altres, però crec no tenir el gust de conèixer a més dels redactors) i he canviat la referència de la del Bernat basant-me en un comentari real.

Un kompa va entrar a la web i li va fer gràcia això de mamatio, i va entrar-hi. Dies després, quan em va comentar que havia vist el meu blog, em va destacar exclusivament la web del Bernat. I, sobretot, em va preguntar si l'havia feta jo, aquella web. Tot extranyat, li vaig dir que no, q era d'un colega de la uni q ara vivia al japó. Després de molt discutir i intentar-ho, vaig fracasar. Va marxar convencut que el nostre bon Bernat és una creació d'alguna ment internàutica malalta, q s'inventa vides surrealistes per major goig personal.

Així q Bernat, si no existisis, series un perfecte candidat a ser inventat! :XX

PD: Als de la conversa, efectivament, la nau de Matrix es deia Nabucodonosor. Tot i que també surt la Logos, però no és la principal.

La diplomàcia de la rebel·lia

Fa dies q no callo amb aquesta cançó, no para de venir-me al cap. Però em fallava una estrofa, l'he buscada per recuperar-la i m'ha fet gràcia compartir-la. Un dels primers discos que em vaig comprar, més pels negu q brams (Bihurkeriaren diplomazia!), i va esdevenir un gran encert. M'ha acompanyat molts anys, quants li queden?

Mai no seré del sector moderat de res,
no estic aquí per perdre el temps,
ni per que m´agradin els extrems,
cal avançar cap a l´autarquia
amb la diplomàcia de la rebel.lia.
No acceptaré mai l´oficialitat,
que és fer-li el joc a l´ocupant,
que és una treva que esdevé parany,
lluitaré amb la meva cortesia:
la diplomàcia de la rebel.lia.
A DINS EL CAP HI DUC L´ESTEL,
SÓC REBEL, AMUNT LA RESISTÈNCIA,
EL MEU COR ÉS LA LLEI,
SÓC REBEL, AVANT LA DISSIDÈNCIA,
EL MEU COR ÉS LA LLEI!!
Buida´t el capde rebaixes de llibertat,
rebutja el producte adulterat,
fes-t´ho a casa tu mateix
i recorda que ho componia:
La diplomàcia de la rebel.lia.
No donaré tampoc la conformitat
ni a les seves lleis, ni al seu estat,
ni a la meva espanyolitat
i en qualsevol cas els respondria
amb la diplomàcia de la rebel.lia.
Passa a l´acció! Aixequem la insurrecció!
La indocilitat ens portarà
a noves formes de lluitar,
de lluitar cada dia,
amb la diplomàcia de la rebel.lia.
Obre caminsa cops de puny,a cops de falç,
cal que estiguis fort i entrenat
a l´hora d´enderrocar
els pilars de l´oligarquia
amb la diplomàcia de la rebel.lia.


PD: Passem a l'acció? Perquè cada cop veig més clar que no hi som...

Un de nou

Res, q ja tenia ganes d'escriure una de nova i treure de la part alta la que, segons com, sembla una mala noticia. Així que cap abaix!

Cada cop és més clar que aquella era una feina de merda en una empresa de merda. Però com és la vanitat! M'havia cregut que, de tan de merda que era, seria jo el que plegaria i els hi podria dir que tenien i, sobretot, feien de la seva empresa una merda. Però es van anticipar, bé per ells. Almenys tenen sentit crític per saber qui viu i té bona tolèrencia a la merda. :D

Porto dos dies fent tota una novetat. Em llevo d'hora (avui a les set) i em poso a llegir-estudiar. I és divertit i tot! Encara em donarà per aquí en aquest nou període d'inactivitat laboral! Estic en aquella fase d'hiperactivitat en que una llista de 30 ítems a fer et recorda lo de bòlid que es viu habitualment i també -perquè negar-ho- et qüestiona si a la llista de coses a fer totes elles són realment importants. De moment estic convençut que sí!

Així estem, fent i tatxant tot d'encàrrecs personals. Ara no ho faré, però tinc un a la llista prou curiós. O almenys m'ha fet reflexionar. A veure q en penseu la resta. Quan algú marxa fóra, envia mails per explicar com li va, q fa,... fins aquí normal. Però els que estem per aquí fem (o deixem de fer, millor dit) dues coses: Explicar les nostres pròpies vivències (arreglat amb aquests escrits!) i contestar els mails que ens arriven de gent de fóra. Jo no hi tenia costum, no se perquè, sembla com que hagi de ser una comunicació unilateral, ells informen i tu reps. Però avui, reflexionant, m'he adonat de l'inconsistència de l'argument. Així que, m'he proposat anar contestant a la gent q esteu desperdigada pel món. Que m'enrecordo molt de tots vosaltres!!

Salut,

Crònica d’un desenllaç anunciat

Divendres tenia ganes d’escriure, hi havia tema. Dijous havia sortit fins tard per celebrar un aniversari de gent del local. Volia parlar des de la son de les bones sensacions que tenia, de lo sa que és anar a la feina de tant en tant sense dormir, i més detalls en la línia.

Però no va ser possible, va ser un dia de molta feina i no vaig trobar el moment de posar-m’hi. I com bé saben els periodistes, les noticies caduquen; i a quarts de tres es va produir una nova, que va anular tota la resta.

En uns brevíssims minuts em van comunicar que no em renovaven el contracte, que recollís les meves coses i que dilluns no calia que tornés. D’aquesta forma vaig poder viure en primera persona un acomiadament en pla cabró total. Vaig haver d’insistir una mica per saber algun motiu, i no vaig treure més que un lacònic ‘no t’has acabat d’adaptar a la filosofia de treball’.

Alguns ja deveu saber per on va, hem parlat de les bronques freqüents amb jefes, jefecillos i companys amb excessius fums. Tan mateix ha acabat en una ‘no adaptació’. O el que és el mateix, una no submissió a unes formes jeràrquiques i dominats que sempre m’han revelat.

I així estem, sense feina de nou. Però amb un somriure del qui creu q no ha obrat malament en cap cas. Poder no omple el compte del banc, però us asseguro que alimenta moltíssim.

Salut,

Comiat des de l'andana

Com deien els dusmi... que marxa el tren!!!

No volia deixar l'ocasió d'enviar-te una enorme abraçada abans de pujar-te al tren.

Com amb molta altra gent darrerament, sento una gran enveja per històries i aventures en que us embarqueu. Mentres jo segueixo lligat aquí a no se ben bé què, però ja us dic que deu ser ferm perquè fa que no em mogui ni un mm.

Poca cosa més, amic meu, frueix. Obra ment i cor. Conviu amb tu i amb qui et trobis, aprén. I, sobretot, torna per compartir-ho.

El teu andami t'estarà esperant...

Històries de la vida...

Avui tinc dues, una indignant i l’altra motivant. I com han estat en aquest ordre, el balanç afectiu del dia ha estat clarament positiu.

Com és habitual els darrers dies, he tingut visita d’obra a la feina. Avui tocava Sant Sadurní d’Anoia (terra de barbuts barruts!). Ha estat una curiosa trobada, que ha aplegat a quatre personatges, cadescú d’una empresa diferent i cap del client final (Amena), ni del lloc de la visita (l’Ateneu del poble, tancat per vacances del qui porta el bar). Això ha fet que sense saber ben bé el que s’havia de fer allà, i després de fer quatre fotos de rigor, hem pres la millor de les opcions que era anar a fer un café.

Els meus companys de taula eren més o menys simpàtics, per aquí no ve la indignació. Aquesta ve de constatar el marevellós mon empresarial de les subcontratacions. Allà teníem un de l’empresa que havia contractat Amena per fer el projecte. Aquesta havia subcontractat a una altra empresa (amb el seu home a la taula del café) que a la vegada havia subcontratat a un altre per fer-li l’obra (present, café amb gel en ma) i un altre per fer-li el projecte (un servidor, en aquest cas, cocacola). Em sembla que el de l’obra –que havia vingut des de Madrid- també subcontrataria el tema a algú de per aquí. Total, fent números, aquella visita li costava uns 2000-3000€ a l’empresa original. Això sí, han dit que el café era bo. La cocacola, com sempre, gràcies.

Per sort, ha entrat en escena el toc encara més surrealista -sempre necessari en aquests casos-. Ha aparegut el responsable del bar de l’ateneu, un dels nostres homes buscats. Quan se li ha demanat per obrir, ha respós amb un contundent ‘no, estic de vacances’. Que bo! Quina cara ruc li ha quedat al de madrid que s’havia llevat a les cinc del matí! El bon home estava de vacances, fent el café al bar de davant del seu i no li ha sortit dels ous obrir la porta. Només faltaria! Així, sense més a fer, els 4 jinets del capital hem decidit baixar el cap i marxar cadescú per la seva banda a obrir noves línees de facturació en el meravellós mon de la subcontratació.

El bon home, s’ha quedat llegint el mundo deportivo amb el seu café, tot extranyat que algú pretengués usurpar les seves vacances. Encara queda gent a on fonamentar l’esperança!

Conclusió: Contra el capital... mandanguisme!!!

Presentem-nos

Holaketal!

No fa gaire, vaig decidir començar a fer públic aquest espai i compartir-ho amb tothom que tingués a bé llegir-ho. Així, vaig dir-ho a alguna gent, vaig canviar la firma del mail i alguna que altra mesura que el meu exhaustiu pla de marquèting contempla.

També, en un acte de vanitat -tot s'ha de dir-, vaig incorporar un comptador per anar sabent si algú hi entrava. Amb gran sorpresa avui he vist que sí, que algú s'ho ha començat a mirar! Quina gràcia! (i, perquè no, il·lusió!).

Pero m'he adonat que no en tinc prou. M'agradaria saber qui és la gent que poc a poc degoteja fins aquí per abocar-s'hi i donar una ullada. És per això que us demano que contesteu aquest missatge simplement amb una salutació. No calen grans parrafades, el que més apreciaré és l'abraçada que segur enviareu.

Se que es demanar, que s'està bé des de l'anonimat i més vèncer la mandra d'escriure, però no tingueu cap dubte que s'agrairà.

Salut,

Bona gent

Com he disfrutat aquest matí. Presentava projecte na Cata i he anat cap a l'escola. De nou, rodejat de bons amics, he vist clar que és el més important de tot plegat.

Retrobar gent que fa mesos que no veus amb un hola, mirar-li als ulls i saber que no ha canviat és una sensació enorme, t'omple de satisfacció. Saps que al seu costat estàs a gust, et fa sentir bé.

Després ve el troç de menjar-se el cap de per què no hi ets més sovint amb tots ells, com pots deixar escapar tantes oportunitats d'estar amb gent tan meravellosa. No tens clar els motius, en part t'enganyes, que la vida és molt complicada i no hi ha tantes hores al dia. Saps, però, que l' excusa s'evapora sola per inconsistent.

Però al cap de poc te n'oblides, per què ja hi ha quelcom més important, que és fruir d'aquella estona que tens amb ells. Poca que tens, no la perdràs pensant per què és tan poc freqüent! I llavors rius, caus en complicitats, ho oblides tot, estàs entre amics. Frueixes.

I arriba l'hora de marxar, intentes grabar-te al cap per enèssima vegada que els has de veure més, tot i que poc convençut de l'èxit que tindràs. Tan mateix, saps que el proper cop que hi concideixis, resurgiran els somriures que surten només amb la gent que estimes.

Salut,

Sala Montjuïc

Ahir vaig anar al cine amb la proposta de Sala Montjuïc i no puc deixar de recomenar-ho. És cert que aquest espai en el que escric és bastant privat, pel que podria tenir poc sentit emprar-ho com a mitjà de difusió. Tan mateix em ve de gust parlar-ne i també és cert que tinc idea de començar a fer-ho més públic.

Des de fa tres anys a l'estiu fan cinema a la fresca al castell de Montjuïc, a una de les gespes on normalment practiquen tir amb arc. Ho havia vist anys anteriors, però no va ser fins ahir que no vaig tenir l'oportunitat clara d'anar-hi; tot un encert.

Es tracta de veure bon cinema (en un gran format, es nota la ma dels Verdi allà), estirat a la gespa, tot sopant el que portis. Ho fan cada dimecres i divendres, la pel·lícula en sí comença a les 22 i una hora abans hi ha concert de jazz, que sens dubte és un altre encert. Així com el preu, realment popular, 3€.

Ahir van projectar 'Los lunes al sol', que no per haver-la més que vist, no deixa d'emocionar. Ja fa anys vaig escriure a la revista del CCE sobre ella, una de les pel·lícules que més m'han culpit, sens dubte. I la llista que segueix a la programació té altres perles que sens dubte que es plantegen com a interessants.

Per tant, us recomano a tots a anar per allà adalt, segur que passareu una molt bona estona. Si hi aneu cap dia, digueu-m'ho que poder m'animo!

http://www.salamontjuic.com/

Salut,

Hores...

Ja queden molt poques per tornar-hi! Iruña espera i uns nous sanfermins amb ella. No fa gaire intentava fer la conta amb algú que em preguntà pels cops anats i no vaig tenir-ho del tot clar. Sanfermins són records i sensacions, mai números.

Em costa explicar que representen per mi els sanfermins. Tampoc ho tinc del tot clar. Com d'altres coses, m'adono que escriure aquí em serveix per valorar tot un seguit de vivències i sentiments que em van sorgint.

Segurament, per mi són diferents pactes d'amistat que he anat escrivint amb diversa gent amb qui he anat. També s'ha de dir que ells no ho saben, és quelcom que defineixo ara des de la distància del temps. Des dels primers cops a l'institut i amb la gent d'allà, anys amb el koyote, altres amb gent del local, anys sueltos amb en Jaume o en Txesco,... hi ha on triar! Gent apreciada amb qui he compartit un munt de coses i que a iruña s'ha acabat de formar un pacte de germanor difícil de trencar.

Tampoc és una condició indispensable per entrar a cap cercle profund d'amistat! Hi ha tanta gent amb qui m'aniria cap allà! (qui vulgui i ho entengui, que agafi l'ullet, que és evident!). També s'ha de dir que no només és refermació de llaços, si no també d'identitat pròpia. Estic tan a gust allà! L'ambient, la festa, la lluita... estic en plena salsa, la que hauria de ser la meva. Almenys un cop a l'any està bé recordar-ho!

I aquest any de nou amb el vell buho (¿donde estás?). De nou plegats per aquelles terres. Quin plaer reviure complicitats!

Salut,

6 de juliol,

Quin dia més important! I no té res a veure amb iruña... que quedi clar :P De nou m’animo a escriure’t i , curiosament, fa sis mesos exactes del darrer cop. O millor dit, fa sis mesos q et dec una carta. I aquí està, en un format diferent -més públic- però espero que un xic sorprenent.

I a més, encaixa amb un gran canvi que estem a punt de fer. Quina il·lusió! Ja es podria parlar de realitat, poder només ens falta l’últim cop de cap i acabar de demanar caixes buides... ben aviat! De totes, totes, seguim obrint àmbits i espais a compartir.

I poc més, que volia enviar-te un petó enorme des d’aquí, en aquesta conta endavant que seguim vivint... a pel següent!!!

Otra vez aquí...

Quina frase més recurrent, o més aviat que interioritzada que tinc aquesta cançó. Cada vegada que paso un temps lluny de qualsevol cosa, em ve en Kabezabolo per definir la situació. Veus que fàcil!

Ja torno a ser a la vida -diguem- normal després d'uns dies vivint un altre mon què, perquè negar-ho, m'encanta. O almenys en dosis petites. He estat de nou a Berga a un campus de bàsquet. Treballar amb nens m'agrada, i aquest cop era un grup molt agrait. Molt maco. Sí que he disfrutat.

També hi han hagut estones més difícils, sobretot entre monitors. La majoria dels cops relacionades amb visions diferents, provinents d'una diferència d'edat que cada cop es nota més. Amb els més joves ja són 10 anys, i vulguis o no, es un salt. I està clar que és cosa nostra, q hem canviat. Llei de vida, ja no tenim 18 anys i som diferents als que sí que els tenen.

Tampoc hauria de generar majors problemes, però aquest cop algun ha sorgit. Suma-li a la diferència d'anys, la molta confiança que hi havia. I havent confiança, poden pasar dues coses, q es respecti o que se n'abusi. I una mica ha pasat. Tampoc ha estat molt crític, però sí indicis que la cosa no anava fina i que alguna cosa havia canviat.

Tant mateix, he disfrutat molt i els nens eren molt macos!

Salut,