Ahir va tocar estona reflexiva amb els nens de l'equip de bàsquet. Un grupuscle de pares és força competitiu i està trasmetent una mica de mal rotllo després que les dues darreres derrotes ens han allunyat definitivament de lluitar pel lideratge del grup.
Vem donar voltes sobre la importància que li donem als resultats. La primera reacció era un no rotund 'no és el q més ens interessa'. Això sí, a la pregunta trampa de què tal la temporada passada al club que estiguessiu? Les respostes eren
vem quedar primers,
vem quedar segons però casi primers,,
normal, ni molt amunt ni molt abaix ...Com és q valoren tant els resultats? La meva intuició és q no els hi donem eines per destacar altres coses. Poden valorar el seu aprenentatge? Poden mesurar lo bé que s'ho passen? Saben mesurar la millora de l'equip fora del marcador?
Els educadors no sempre potenciem amb actuacions aquest ideari formatiu que tenim. En aquesta línia, per sort, un jugador em va alegrar el dia dient que les reunions individuals q fem per plantejar reptes, li agraden, que li serveixen per millorar. Em vaig inflar un munt.
Això sí, quan vaig rellegir-me l'escrit d'ahir en clau bàsquet, em vaig maleir una mica. Pregonant el meu discurs jipi, per una vegada q parlo de moments macos vitals, de bàsquet només cito una victòria, un resultat.
El divendres passat vaig parar a Lestonnac de tornada al Barna. En Pau m'havia dit q jugaven divendres vespre allà. Pensava trobar-me el pre-infantil, però estava el junior. Quin goig veure'ls jugar 4 o 5 anys després (sobretot l'Angel, quin gust a la vista). Doncs més q aquell títol guanyat quan eren pre-infantils, el plaer i bon record me l'emporto quan em van saludar amb estima jugadors i pares.
O plaer recordant un viatge de cotxe en que una colla de juniors van tenir la confiança de preguntar-me obertament sobre drogues (i va quedar palès q ja sabíen més q jo! :D). Plaer de portar un equip com aquell hospi preferent A jugant a tots els pavellons ACB. O l'any següent amb tot de xavals de molt menys nivell però d'una gran qualitat humana. Els anys de Thau, començant i sent una mica hooligan trasmeten passió i estima al bàsquet a jugadors d'escola. Les històries i deumil reunions paral·leles de SantJust. L'entreno a un nen cec a l'asme (i com enxufava!). L'escola aquella cutre q em vaig menjar amb sis nens entrenant dels 5 als 12 anys. Cada campus...
Així q rectifico el comentari d'ahir. El bàsquet m'ha donat milers de bons moments, més enllà d'unes quant títols! El més viu, els 25 punts ficats ahir a la lligueta patxanguera de la fede!
Ja hi som! A destacar punts individuals i no la victòria de l'equip! :D
Tot plegat, el que m'ha fet pensar és q fa massa temps des de la darrera conversa amb en Ferran buscant el símil total teatre-esport. Suposo q la propera girarà al mon de ser pare, però com a orgullós espcimen q sóc, estaré encantat!
