Juguem però sense estimular-nos :D

Una de les lectures q més m’han agradat relacionades amb l’entorn dels nens és un llibre que ens van regalar uns padrassos com són en Valeri i na Lucy. L’autor és en Carlos González, pediatre q comença a sonar (o poder m’ho sembla a mi, q estic sensible al tema). Ahir mateix, el van citar al ‘qui els va parir’ programa de TV3 de diumenge nit relacionat amb el món dels nens.

Un dels capítols parla de l’estimulació dels nens i va donar un bon punt d vista, força revelador. En certa manera, em feia una mica de ràbia tot el corrent de vídeos, llibres, fitxes q estimulen la intel•ligència i asseguren nens superdotats a carretades. És una idea un tant xocant, és introduir conceptes d’inversió, competitivitat, nivells a assolir des del principi del tot. Una idea un tant xunga. En el llibre s’esquivava, eliminant (i criticant) tota referència a què es faci res amb la teva filla per obtenir quelcom (tot i que siguin habilitats per ella). En canvi, també parlava de que molt d’aquest material és molt bo per jugar amb ells i passar una bona estona.

I en això estem, jugant totes les estones q podem, q sempre semblen poques! Ja sigui feina o bàsquet o ja sigui migdiades o teta (ella també té una agenda difícil! :D) es fa curt qualsevol estona q estem plegats. Ahir va ser amb les noves tecnologies, veient i escoltant el babyEinstein Beethoven.

Pels neòfits en la matèria, us diré q està prou bé. Són tot de talls de vídeo força simples i bastant coloristes q acompanyen diferents fragments de Beethoven. Pots veure un mòbil de bressol girant, un trenet de joguina q baixa una rampa, marionetes,... prou curiós. Suposo q si el veiem més de deu cops, poder m’aborreix una mica, però no li dieu a l’Èlia.

Això sí, vem estar tranquils deu minuts com a molt. No deixo d’estar orgullós al comparar als dos cd’s seguits que vem escoltar dissabte. Jara, Silvio, Violeta Parra, Inti Illimani,... més dicursos d’Allende, Fidel, Che... Haurieu de veure la cara atenció que tenia quan sonaven aquelles paraules del Che a nacions unides de fa més de quaranta anys.... Esta epopeya que tenemos delante la van a escribir las masas hambrientas de indios, de campesinos sin tierra, de obreros explotados...

Compartint babetes

Ara mateix, és el q tinc... i a rius! (quin gran joc de paraules... :P)

Voces contra el silencio

Un material molt interessant trobat casualment. Són una sèrie de mp3 q fan un cd amb temàtica anti-presons realitzats des d'una radio lliure de Galiza. De moment només porto tres escoltats i són d'allò més interessants. Tenen l'enfoc llibertari pur sense el tan nostre toc indepe q fa q qualsevol repressió sembli abans a les nacions q a les idees.

Recomenat pels q us endueu el minoria absoluta (entre d'altres) al mp3, canvieu per una setmana!

Abaixo os muros dos cárceres!!

La noticia està aquí
El material es baixa aquí

Una foto entre 5298

Post per dir q hi ha bastantes més fotos penjades al flickr. Troba la teva!

He triada aquesta pq:

· M'agrada.
· Tinc poques de petit i la feinada de mon pare escanejant s'ha de lluir.
· Qui diria q acabaria vivint darrera aquest edifici q m'arriba al colze?
· Encara existeix Catalunya en miniatura ? Q grande!!!

Així q si us ve de gust veure les darreres novetats de l'Èlia, calçotades zionites, cuinariums, algun viatge, bàsquet, entre altres, podeu remenar per aquí.

Io no sonno cortsenco

Després de 30 anys, dels q de forma no registrada dos han estat d gracienc i uns gairebé tres de ravaleru, ja no sóc cortesenc. Des de dijous, sóc un ciutadavellenc més.

El padró és un d'aquells tràmits q no la gent no fa i així es manté el bonic costum d'anar a dinar el dia d'eleccions a casa dels pares i exercir de bon ciutadà allà, d'on ets. Però les places de llars d'infància són difícils de conseguir. I com q per l'Èlia tot esforç és poc (ja em surt fàcil la demagògia paternal :D), ens hem empadronat al barri.

Recordo q d'adolescent em vergonyia una mica dir q era de Les Corts. Xocava amb voluntat de gestar una consciència obrera pròpia i sentiments classistes de mania al pijisme q ens trobàvem a diari a l'institut. Així q, com tampoc venia d'un parell de carrers, sempre deia q era de Sants i tira milles. No va ser fins l'entrada a la dele de la fornada Les Corts Power, que vaig alleugerir aquesta sensació. Així, vaig reclamar amb ells el barri, infantes i el Ciurana, xuxos i bacardí, els bars de peladetes de travessera i les birres de matinada entre setmana a casa gamez. I, ves a saber q més! Simple barrio, neng.

No fa gaire vaig anar a l'enterro del pare d'un amic del barri. Gent q també ha viscut des de sempre allà. Em va sobtar retrobar-me amb tanta gent coneguda. Veïns, botiguers, coneguts,... però... Barcelona no és la freda capital q no és coneix ningú? Anava a donar una abraçada i q es sentís arropat; i me'n vaig endur molt més del q donava...

Suposo q per coses així, és q sabem q tard o d'hora acabarem vivint a la Vila, fent el nostre espai en un lloc que facilita tant l'apropament de les persones. O això esperem! Salut.

Moncho, cómo explicarte

Molt de temps després em retrobo amb unes paraules de Moncho Monsalve q m'han fet animar amb el mundillo del bàsquet. Tampoc és animar, pq aquest any estic encantat, passant-ho d'allò més bé.

Cómo explicarte lo que es el amor, si nunca te pusiste la camiseta de tu equipo...

Cómo explicarte lo que es el dolor, si jamás la mala suerte te sacó una bandeja...

Cómo explicarte lo que es el placer, si nunca ganaste un clásico...

Cómo explicarte lo que es llorar, si jamás perdiste un partido en el último segundo con un fallo dudoso...

Cómo explicarte lo que es el cariño, si nunca acariciaste el balón con la yema de los dedos para dejar suavemente una bandeja...

Cómo explicarte lo que es la solidaridad, si jamás ayudaste en una defensa individual...

Cómo explicarte lo que es la amistad, si nunca diste una asistencia...

Cómo explicarte lo que es el pánico, si nunca te empataron un partido que ganabas de 20...

Cómo explicarte lo que es morir un poco, si jamás perdiste una final...

Cómo explicarte lo que es "tirar juntos", si nunca jugaste en equipo...

Cómo explicarte lo que es la soledad, si jamás te paraste en la línea de libres, sin tiempo en el reloj y uno abajo en el marcador...

Cómo explicarte lo que es el esfuerzo, si nunca te mataste en un entrenamiento...

Cómo explicarte lo que es el egoísmo, si jamás la tiraste cuando tenías que dársela al que estaba mejor situado...

Cómo explicarte lo que es el arte, si nunca inventaste una asistencia lujosa...

Cómo explicarte lo que es música, si jamás cantaste alentando a tus compañeros...

Cómo explicarte lo que es la injusticia, si nunca te robó un partido un árbitro casero...

Cómo explicarte lo que es el odio, si nunca perdiste la pelota que perdió el partido...

¡Cómo explicarte lo que es mi vida, amigo, si nunca, jamás, jugaste al baloncesto!

Als q no sou del mundillo, espero que sí tingueu esperit per apreciar la passió amb allò en el que es creu. D'això és un mestre en Moncho!

Extret de Comentarios técnicos sobre baloncesto. Lloc a on estic preparant una col·laboració.

Pels difamadors...

Per tots aquells q insistíeu en que condicionariem l'Èlia des de petita... una prova de q apostem per les multiples opcions i la llibertat individual. Aquí la veieu amb el seu pare i ella tota rosa amb hello-kity inclosa.

Viure per veure! :D

2 dies!

Feia massa temps q tenia ganes d'escriure donant suport als treballadors d'autobusos que estan en peu de lluita. Poder va ser al nadal, en q passejant pel barri vem coincidir amb els vaguistes de fam. O poder abans, quan ja mirava amb expectativa il·lusionant com evolucionaria una protesta amb un sindicat obrer revolucionari llunyà a fer el joc a la patronal de torn.

Això és la principal pedra q cada dia els hi llencen. Ja sabeu la cantarella del 'si et surts del guió, no ets demòcrata'.

Per això celebro cada noticia seva q arriba tot i el bloqueig q pateixen. Per això rabïo cada moviment propagandístic d'ajuntament i TMB, cartells, tríptics a casa... plens de merda.

Per això, envio una abraçada enorme a aquests lluitadors. La seva dignitat ens ha de servir d'exemple. Per això ens hi juguem tant, és la primera lluita obrera del nostre voltant q ha conseguit mantenir-se i trascendir a noticia pública. El seu èxit i tenacitat, és la nostra empenta i esperança de q sí podem canviar coses.

Endavant companys! 2 dies! 2 dies!

Police on my back

Fins i tot per escriure aquí no puc parar. Ressona (de nou) Amparanoia i al seu ‘y voy corriendo...’. No fa gaire he descobert l’original Police on my back de The Clash.

Lunes, martes, miercoles, jueves, viernes, sábado, domingo....

Fa anys ho deia com a CornFlakes, CornFlakes, CornFlakes, CornFlakes, CornFlakes, CornFlakes, CornFlakes i ja tens una setmana d’esmorzars. És època de forum, en Pakito anava encorbatat. M’hagués agradat anar-hi a xiular-lo i demanar-li feina; gordito q tienes sandias q descargar? Quin somriure recordar els forums punk-style d’antany... Enguany seria igual, però amb més credibilitat :D

Èpoques d’aniversaris i fires... avui s’acaba l’alimentaria i s’ha quedat sense visita... més ganes per d’aquí dos anys, taviàs!

Pos eso, q quan baixi voltes, ja tornarem amb més calma. Salut!

9M by Manolo RM

Esto es lo ultimo que dijo, Manolo Rastamán...

que os den por culo a todos, q esto se acabó! :D

Però segur q no es donen per enterats...

Ereccions 2008

Ja van dos inicis amb cançó; i avui em ve al cap aquella dels celtes q fa... Yo era un pobre muchacho un pringadete de un barrio un currela, un tiradete, un chaval, un fracasado de esos que se la trae floja lo que diga el telediario...

I ves a saber pq! Però ara q estem en campanya, és el q em ronda; q no sigui per l’opinió q provoquen els mitjans de des-informació. M’és còmica la ‘coletilla’ introductòria protestona q fan abans la informació de que no signen la noticia... no estic gaire informat (haurem de preguntar a en Roger un dia d’aquests), però com espectador em sembla una mesura tova que no porta gaire enlloc. Però tampoc seria un col•lectiu exemplar en mobilització i militància combativa...

M’ha sorprès el darrer anunci del psc (està més a baix). Fins ara solien guardar més les formes els partits q s’anomenen d’esquerres. Ideaven la campanya, els hi donaven a les joventuts de torn q el propaguessin ells i després mig demanaven perdó... ai el jovent, ja sabeu com són... Aquest cop no. Han anat més directe. Això sí, no usen cap insult (que aquí estaria sobradament justificat), però seria demanar massa.

Em va caure un Público a les mans q hi havia un bon acudit gràfic q miro d’adaptar en text.

Nens, què voleu de sopar?
- NEN A: Macarrons
- NEN B: Macarrons
- NEN C: Verdura, si no, macarrons.
- NEN D: Carn, si no, macarrons.
- NEN E: Peix, si no, macarrons.
- NEN F: Sopa.
- NEN G: Sopa.
- NEN H: Sopa.
Quin grup de democrates dirà q la voluntat general és q siguin ells q facin sopa per a tots?

Em va fer gràcia.

Quina merda de debat. No em va fer gens el pes. Vaja parell de toies. Cert q la pressió ha de ser màxima, però he vist tants i tants millors oradors q aquell parell. El q no he sentit a cap banda és crítica al pepot per llençar les carpetes a terra un cop s’havia tancat el tema. Pensava q el criticarien més pq hi havia un plano obert q feia brut, brut.

I encara no se ben bé q votar. Són unes eleccions q fan poca gràcia, no? Per anar bé, han de guanyar els socialistes, però mai els votaries. I els altres tampoc hi van a fer gaire. Farem un vot gratuït i minoritari, o un creatiu vot nul q almenys faci riure als de la taula. Ves a saber, poder voto a iniciativa i tot, però no ho digueu enlloc!

Amb lo senzill q és q et donin les coses mastegades. Les eleccions (o pre) dels eua me la suen molt i no saps q pensar més enllà q es fan pesats els diaris i telenoticies fent-hi tant seguiment. No saps ben bé q pensar, fins q un dia em vaig trobar una editorial d’en Partal q t’explica q el bo és l’Obama (ja m’ho pensava...). Doncs res, li fiquem l’enganxina de simpàtic i a veure si el veiem poc.

Apa, salut!!

En Lluis no hi és

se fue, se fue... cantaria Amparanoia (q per alguna banda he sentit q també plegava). De casualitat, una conversa a la Torna va girar per explicar q en Lluís plegava: El colmado de Sant Pere Màrtir ja no obrirà més.

I sap greu, pel convenciment d'apostar per la proximitat q comporta el petit comerç. I, sobretot, per ell; una persona vital q apreciava la seva feina i trasmitia aquesta il·lusió.

Al principi del local hi compràvem molt. Com q només bevíem kalimotxo, tampoc calia anar molt lluny a pel don simon i les coles 2l. Els berenars també eren d'allà, patates i galetes variades. Recordo un joc d'aquella època. Sortir d'allà dient la darrera frase. Adeu jove! Vagi bé! No feu mal! Segur q no! Crec q sí! Poder sí! Sens dubte! Això segur! Podíem dir fins a vuit frases de comiat només pel plaer de forçar els límits de la ben apresa amabilitat d barri.

Això ja no hi serà més. La pressió de l'opencor ha pogut massa. També l'estil d feina, la passió per la feina ha de ser forta per estar a les sis a mercabarna i tancar la botiga pasades les nou de la nit cada dia, dissabtes inclossos.

Ara engega nous projectes, fora de Barcelona. Algo relacionat amb una casa rural, no em van saber explicar del tot. M'agradaria creuar-me amb ell i que pogués explicar-m'ho, segur q amb passió. De totes, q et vagi bé amic! Ja formes part de la nostra historieta!