Lo rabe no fa llum

Temps!! Para crono!!!

Ja tinc el meu guanyador particular! Ahir el carrer valència, a l'alçada (o hauria de dir latitut) aproximada de dos de maig, s'endugué la palma. Ja tenim aquí els llums de nadal!! 29 d'octubre... va de rècord...

Just al matí he llegit al diari una nota de no se quin gremi de botiguers queixant-se dels preus de les llums q paguen ells i l'ajuntament no els subvenciona. Tot indignats, explicaven com havien anat amb el rollo q si no soltaven mosca no hi hauria nadal (llums de) i s'han tornat amb 'lo rabe' entre les cames.

Sostenibles? Garrapes? Mira, encara faran quelcom de bo a la casa gran...

Esmorçant amb 2 models

Ahir va tocar matinar. Primades (acció de fer el primo) a part (òbviament és fàcil saber quina va ser, sent el dia que era; efectivament, no vaig canviar l’hora i vaig anar una hora abans), ahir vaig quedar amb en Valeri i l’Oscar per esmorçar abans d’anar a veure un partit de bàsquet.

D’en Valeri segur q us n’he parlat a tots els q llegiu aquest blog. Va ser el meu entrenador de cadet i junior (14-17 anys), el q em va ficar el cuquet d’entrenar ajudant-lo temps després i fa un parell (o tres) d’anys q vem treballar junts portant el junior de l’Hospi.

L’Oscar també és entrenador i el vaig conèixer allà hospitalet. Una persona maquíssima i un altre fanàtic de bàsquet. També farà tres anys vem col•laborar amb ell, ajudant-lo a fer l’infantil de llavors q segueix funcionant com un dels millors equips del seu any. Va ser divertida aquella experiència fitxadora.

Entaulats érem quatre pq també hi era en Janick (més conegut com a Jan), de tres anys i fill d’en Valeri. I és aquí on neix el títol del post i els dos models q hi havia allà.

En Valeri ja no és entrenador, ho va deixar l’any q vem entrenar junts. Ja havia nascut en Jan i estava algo fart de dedicar el seu temps al bàsquet. I va prioritzar tenir més temps lliure per dedicar a altres coses (principalment a la familia).

N’Oscar segueix en el mundillo fins les celles. Cadet A de l’Hospi, un molt bon equip q competeix amb Barça i Penya de tu a tu. Quatre entrenos a la setmana de dos hores, partits, seguiments d’altres equips, videos, convocatòries de seleccions, tornejos amistosos fora de Catalunya.... A més coordina l’escola d’alla... en fi, el q feia jo fa tres anys q la meva vida girava entorn el bàsquet.

El partit era un hospi-barça d’allò més intens. Partit maco, tot i els nervis i errades q va haver. L’Oscar, a la banqueta, dirigint amb tensió i disfrutant tot i la derrota final. En Valeri al meu costat mig al partit, mig als barrufets q en Jan li passava.

I jo mirant-me tots dos, començant a parir ja aquest escrit, reflexionant-hi. Vaig tornar a sentir la crida del bàsquet d’alta competició... però haig de dir q quan millor m’ho vaig passar, va ser jugant a quina ma està el barret del barrufet...

AVE a la cazuela

Estic indecís amb la meva opinió vers les obres de l’AVE. M’he adonat que els dubtes neixen en la ferma voluntat de dur la contraria per sistema. Ara s’ha de criticar les obres i les conseqüències. Demanar dimissions i tot. Però, tot plegat, em xirria. La gent es queixa molt. Tu arribes una hora tard, però més putejat estarà el q està picant al costat de la via, no? I si no, canvia-li el lloc.

Cert q en aquesta critica hi podria haver un rerefons d’aposta pel transport públic vers el cotxe. Però tampoc està sortint gaire. La impressió q et queda és serveix a interessos polítics, més q a preocupacions reals, en aquest cas de deconstrucció política.

Polítics governamentals q m’han fet bastant de fàstic quan han anteposat la seguretat laboral per damunt de tot, tot esbombant la xifra dels dotze morts fins ara en les obres del trenet en qüestió. Però és el mateix govern q han parit un Pla de Prevenció q s’ha vist q es totalment ineficaç. Com es pot ser tant fariseu? (extret del Salve Regina de la polla).

Així q no tinc clara la postura. Com sempre en aquest casos, em dedico a variar-la segons l’interlocutor, per tal que el debat sigui ric i tens. Això si que en se, o això diuen, tot i q jo no ho comparteixo en absolut! :D

I com va dir en Gasset un dia a Dias de Cine (merci Joanfi per la recopilació):

'...Soy consciente que a la hora de emisión de mi programa sólo puede ser visto por un puñado de politoxicómanos insomnes.'

Que si li fiques imaginació, pot venir a cuentu i tot.

Tiembla Iruña, al Razzmatazz

Bon concert dissabte nit de pseudo-comiat dels Skalariak. La gent completament entregada des del minut zero i fruint tota l'estona. Com a prova confirmatòria de que 'treeeeinta años no són naaaaada' vaig estar al bollu com un adolescent més, codejant-me amb els més simpàtics punkis i esquinets del barri. Amb el hit de tocar la valla i tot, vaig demostrar que la tècnica i veterania al pogo, són un grau.

Poder el fet de que era havien anunciat q era el darrer concert i que es prenien una temporada de reflexió, m'havia fet esperar més del concert. Suposo q pretenia ficar-los a l'alçada dels concerts comiats de Negu al velòdrom d'Anoeta, el d Brams a Berga o el de Tijuana in Blue als sanfermins. I no ens passèssim!

Molt bon concert i més, per la companyia! :D

Com sempre, en aquestes ocasions va bé acompanyar-ho d'una lletra com deu mana, aquesta és la de Fuego de Revolución:

Oscuridad era la vida, dominaba un color
y un rayo encendió la llama fuego de revolución

fuego fuego
de revolución
y digo fuego fuego
de revolución

un vuelco dió la historia con la lucha
progresó por que si no hay de Dios arde,
fuego de revolucion

En una carta al preso escribe y el inmigrante
canta fuego fuego, el censurado imagina,
los estudiantes gritan fuego fuego,
un exiliado al pueblo reclama
bienvenido implora fuego fuego,
el campesino y el obrero creen
en fuego de fuego de revolución

PD: La foto està treta de la web d'en David Datzira, bones fotos company!

Amics... q no quedi en l'oblit

No caldrien aquestes paraules, podeu dir, però com tantes altres coses innecessàries que ja se saben, sempre va bé escoltar-les i més, pensar-les i vèncer la vergonya de dir-les.

Ahir no m'ho esperava pas. Gràcies a tots per aquesta meravellosa sorpresa. Crec q va sortir a la conversa, però el mateix fet ja va passar fa dotze anys quan mons pares van reunir a tots els amics, també a casa. Des de llavors, no hi ha any q no recordi amb estima aquell aniversari, mentre hi ha d'altres que han quedat un tant difuminats. El d'ahir també serà un record d'aquells q t'acompanyen sempre més.

Amb alguns havia comentat q enguany estava com menys motivat amb l'aniversari. Casualitats de la vida, estic llegint un llibre agafat aleatòriament entre els de q usa ma mare a les seves classes de literatura, que parla d'una tribu australiana i les seves divergències amb la cultura occidental. Una de les coses q més els xocava, era la mania de celebrar cada any les mateixes coses, sense més mèrit de que hagués passat un any. Ells celebràvem èxits i canvis dels individus o del col·lectiu, però res cíclicament de records del passat.

Suposo que vivint el procés de ser pares, altres coses queden en segon pla. I així em sentia un xic enguany. Per sort, la bona gent del meu voltant em veu regalar el fer-me saber que seguim plegats.

L'altre convenciment que em va quedar ahir és l'encert dels qui vem compartir taula. Sou tots especials per mi i així vull fer-vos sentir amb les meves paraules. Costa fer coses així, imagineu-vos haver de fer vosaltres una taula amb la gent q més us ha marcat, ajudat, heu compartit moment... difícil elecció! Algú va fer la selecció per mi i va encertar plenament. Així vaig tenir aquesta taula... q afortunat q sóc!

Tanmateix, ara volia fer un petit parèntesis per si us estava fent sentir malament, Francesc i Albert, q no sigui així! Com deia aquell, no cal que fóssiu en cos per estar presents. I ahir, ho estaveu. Com també algun altre emigrat que vola pel mon, que també es notava el seu riure entre naltros.

I així estem, amb el bon record d'ahir i sobretot enormement satisfet i agraït d'haver-me anat rodejant de tanta bona gent. Merci a tots. Ens veiem d'aquí uns quants més!!

Fa com un mes q tenia aquesta foto al correu i la volia compartir. Com és obvi, és el meu equip d'enguany. La principal novetat, q també salta a la vista, és que sóc el més alt de la foto. Això deu fer 4 o 5 anys q no pasava. De fet, l'habitual és que fos el més baix :D

Les sensacions fins ara són molt positives. Estic disfrutant un munt. Dijous hi xerràvem amb en Torrico. Em va veure a un entreno al pavelló i m'ho va dir literal 'es notava q estaves disfrutant'. I és així, és un grup entregat i maco. Estic donant força a cada entreno, més q res, pq ells ho absorveixen i et tornen molt més.

Una altra cosa és el club, del que estic fins els ous de la mala gestió. Han tingut problemes de baixes de gent a la junta i a l'estructura de coordinació, per això els hi queden alguns vots de confiança (i això que han gastat moltíssims!). Coses així serveixen per valorar feines q es donen per doscontades però que si no hi ha algú a darrera fent-se... et pots trobar un dia un gitano tallant les cistelles amb una radial sense saber res i amb l'únic motiu del 'a mi no me digas, q me lo han dicho'.

Como la vida misma.

Canvis no-escrits

Pendents o no, hi ha dos links nous: en Baldiri i Kan Voltor.

I ja posats, un banner a un lloc q ha tornat a donar sentit a la mula. No us el perdeu!

i diuen q són 30 !

Avui fas anys, tu no ens enganyes
i els companys i les companyes
fins aquí hem vingut
Avui fas anys, tu no ens enganyes
i els companys i les companyes
et desitgem sort i salut

Seria lleig que ho amaguessis
tot i que et conserves tan bé
que si ho fessis pel teu aspecte
ningú no notaria res

Potser t'hem fet prou la pilota
i és hora que anem al gra
fóra un detall el correspondre
la ronda podries pagar

[Canço de Dijous Paella, no recordo nom ni disc]

Doncs dit i fet, demà dijous a la nit, ronda pagada a Zion!

...Us hi espero

I al fin... cervesa

Ahir vem fabricar cervesa a Can Voltor!

Un any s'ha trigat. A voltes, m'he desesperat un xic. Però també era trair la filosofia que porta dins tot el projecte. Una línea oberta de trobada d'amics que ha de fugir d'agobios i calendaris massa estrets.

Va ser una jornada de tot el dia bullint aigua, pesant, trasvassant, filtrant,... i tantes altres. A més, en Jaume havia portat planter i es va aprofitar per fer feinetes a l'hort. I estones de simple jaure i xerrar de tot un poc, q Can Voltor també hi convida.

Feia temps q no tenia una estona tan plàcida com la del diumenge. A veure si coincidim en trobar una igual en breu!

PD: A la resta que només penseu en tastar la birra, doncs... no se! Vem fer només 20l així q anirà buscada quan obrim el barril d'aqui un mes. Busqueu-nos llavors!!!

Como Nicolas Cage en Living las Vegas

Això canten un grup d'aquests pop q, en un petit acte de rebeldia contra el sobreexcés d'informació, he decidit no buscar al google per saber qui són. Podré seguir vivint en la ignorància ben feliç.

O poder era com Charlton Heston a Mother Lode, no ho recordo. Canvia la mina d'or per tones de formigó sota una piscina, i si fa o no fa, treballarem en les mateixes condions.

O poder era com Gregory Peck a The Man in the Grey Flannel Suit, i haig d'apendre a dir allò de I'm a nine to fiver, q tan tranquil el deixa al final, tot i el patiment fins arribar-hi.

O poder era com James Dean a Giant, que l'escena culminant de la setmana ha estat quan la purga d'aire a començat a treure líquid i la instal·lació ha funcionat després de molts dies barallant-m'hi.

O poder era com tanta gent a tantes pel·lícules, que l'estona dintre del cotxe és especial, si trobes la cançó adequada. Gràcies a RadioViladecavalls, ho he aconseguit varios cops els darrers dies...

O poder eram dintre de Barrio, mirant-nos el nostre moble de bany que no volia entrar al cotxe a la rampa d'un parking tancat, amb més ganes de riure que ells amb la moto aquatica.

Tan mateix, no puc trobar cap pel·lícula que faci justicia al moment de jaure destroçat al llit i abraçats tots tres, l'Èlia donés la seva primera patadeta d'immens amor i ànims. Va ser llavors, quan tot torna a tenir sentit...

ja ho deia, como Nicolas Cage a Living Las Vegas...